(Cornellà de Llobregat, Baix Llobregat, 26 octubre 1818 – Gràcia, Barcelona, 19 octubre 1867)
Militar. Fill de Josep Manso i Solà, del qual heretà el comtat del Llobregat.
Fou coronel d’infanteria i diputat.
El 1857 li fou concedit el vescomtat de Montserrat.
(Vilanova i la Geltrú, Garraf, 1818 – Sant Gervasi de Cassoles, Barcelona, 30 setembre 1889)
Dibuixant i expert tèxtil. Estudià a l’Escola de Llotja, on més tard fou professor de dibuix.
El 1859 fou nomenat catedràtic interí de teoria i pràctica dels teixits, a l’Escola Industrial de Barcelona i, en propietat, el 1863.
Fou un dels primers investigadors científics de la fabricació de teixits.
Publicà Tratado teórico-práctico de la fabricación de tejidos (amb Francesc Miralles, 1852), Arte de armonizar los colores… (1858) i altres tractats.
(Barcelona, 1818 – 1887)
Fill de Pere Alexandre de Larrard i de Llauder.
Heretà el palau del carrer Ample de Barcelona i fou propietari d’una gran propietat a la muntanya Pelada de Gràcia, a la urbanització de la qual s’oposà tenaçment el 1885 i el 1886, cosa que permeté, tanmateix, uns quants anys més tard, en obrir els carrers de Larrard, de Milans, de Marianao i d’altres.
Fou el germà de:
Maria de la Concepció de Larrard i Juez-Sarmiento (Barcelona, segle XIX) Es casà amb Ramon Maria de Milans i de Gregorio, de la família comerciant dels Milans.
Maria Dolors de Larrard i Juez-Sarmiento (Barcelona, segle XIX) Casada amb Ramon Maria de Sarriera i de Pinós, comte de Solterra. Continuà el negoci familiar, el qual fallí.
(l’Havana, Cuba, 10 setembre 1818 – Madrid, 19 desembre 1884)
Polític i folklorista. Fill d’un emigrant català.
Passà a Barcelona el 1835, es doctorà en lleis (1838) i deu anys més tard es casà amb la infanta Josefa, germana del rei Francesc d’Assís. Partidari d’Espartero i d’O’Donnell, fou desterrat a França, juntament amb Castelar i Prim.
Després de la revolució del 1868 intervingué en la vida política del país i, ja en plena restauració monàrquica, fou elegit senador per la Universitat de l’Havana (1878).
Autor, entre altres obres, de Leyendas americanas (1856) i Leyendas de Montserrat (1866).
(Barcelona, 1818 – Madrid, 13 gener 1886)
Músic. Germà d’Àngela. Fill d’un professor d’oboè italià establert a Barcelona.
A divuit anys guanyà la plaça d’oboè a l’orquestra del Teatre de la Santa Creu de Barcelona.
Fou músic major de regiments a Barcelona i a Madrid, ciutat on residí des del 1865, i on fou oboista de la capella Reial de Madrid i professor d’aquest instrument al conservatori de Madrid.
Escriví l’òpera Il proscrito di Altemburgo (1834) i una peça per a quatre orquestres (1852).
(Palma de Mallorca, 1813 – Barcelona, 17 juliol 1888)
Compositor i crític musical. Rebé la seva formació musical a Barcelona, ciutat on residí.
Fundà la Societat Filharmònica de Barcelona (1844), després (1850) Centre Filharmònic. Fou crític musical al “Diario de Barcelona” a partir del 1845, i són notables les seves ressenyes operístiques.
És autor de diverses obres sobre música, com Diccionario de la música (1852), Biografías de los músicos más distinguidos de todos los países (1866), Influencia de la música en la sociedad (1885) i Utilidad de la música (1878).
Sostingué una polèmica amb Joaquim Marsillach, en defensa de l’òpera italiana.
Fou germà seu Pau Fargas i Soler (Barcelona, 1818 – 1 novembre 1883) Compositor. En la seva producció destaca una Missa de Rèquiem.
(Girona, 1747 – 1818)
Il·lustrat. El 1774 fou nomenat cavaller.
Creà una colònia agrícola (Vilagaià, Bages) en uns terrenys seus; hi reuní més de vint-i-cinc colons, que reberen casa i terres, on iniciaren el conreu de vinyes i oliveres.
Regidor perpetú de Girona, fou creat noble i baró de Vilagaià el 1796.
Nomenat vicepresident de la Junta de Comerç durant l’ocupació francesa.
(Barcelona, 25 octubre 1818 – Santa Cruz de Tenerife, Canàries, 4 desembre 1898)
Comerciant i polític. Des de la seva joventut visqué a Tenerife, on seria introduït per Agustí Guimerà, oncle del famós poeta i dramaturg.
Fundà el setmanari “La Opinión”, convertit en diari el 1882. Hi defensà la política conservadora de Cánovas del Castillo, bon amic seu, del qual refusaria tanmateix tota mena de favors.
(Toledo, Castella, 1818 – Mataró, Maresme, 1898)
Historiador. De família barcelonina, des dels quatre anys residí a Girona. Fou secretari de l’ajuntament (1863) i arxiver municipal (1872-88).
Publicà monografies sobre temes gironins: Inundaciones de Gerona (1861), origen d’una polèmica notòria, El ducado y el principado de Gerona (1881), La festividad del Corpus en Gerona (1883), La música en Gerona (1886) i Bandos y bandoleros en Gerona (1890), la seva obra més important.
(Campdevànol, Ripollès, 1745 – Manresa, Bages, 1818)
Frare caputxí. Fou provincial de l’orde (1798-1801).
És autor de la Crónica de la santa provincia de capuchinos de la Madre de Dios de Cataluña, 1578-1633. L’obra fou inclosa en gran part a la Biografía hispano capuchina publicada pel cardenal Vives i Tutó el 1891.
Dades dels Països Catalans 