(Vic, Osona, 4 març 1816 – l’Havana, Cuba, 16 agost 1870)
Autor dramàtic.
D’idees liberals, va escriure drames romàntics, sarsueles i poemes en castellà, però la seva obra més apreciada avui són els quadres de costums escrits més tard en català La teta gallinaire (1865) i La tornada d’en Titó (1867).
(Catalunya, 1769 – 1816)
Extens dietari escrit en català per Rafael d’Amat i de Cortada, baró de Maldà. Ocupa seixanta volums manuscrits, conservats pels descendents.
Fou donat a conèixer per Manuel Ros i de Càrcer (1908) i publicats parcialment per Alexandre Gali (1954) i R. Boixareu.
En un català corrupte i un xic vulgar i amb clares intencions humorístiques, constitueix una minuciosa crònica privada de la societat benestant i de la Catalunya del seu temps.
N’hi ha una còpia manuscrita moderna en 52 volums a l’Institut Municipal d’Història de Barcelona.
(Barcelona, 1816 – 26 novembre 1892)
Arxiver i historiador. Fill de Pròsper de Bofarull i Mascaró, al qual succeí (1849) en la direcció de l’Arxiu de la Corona d’Aragó. Estudià lleis a la Universitat de Cervera i es llicencià als Estudis Generals de Barcelona.
Des del 1860 prosseguí la publicació iniciada pel seu pare de la Colección de documentos inéditos del Archivo General de la Corona de Aragón. Vocal de la Comissió de Monuments històrics i artístics, incorporà a l’arxiu 6.506 volums procedents de les biblioteques dels convents i monestirs suprimits.
Membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1844). Dirigí també les obres de conservació del claustre de Sant Cugat del Vallès, iniciades el 1850.
Publicà, entre altres treballs, Documentos inéditos relativos a la historia del virreinato de San Francisco de Borja en Cataluña i Les funeràries dels reis d’Aragó (1886), i deixà inèdita una monografia sobre Montblanc, una biografia sobre Mossèn Borra, una història de l’Arxiu de la Corona d’Aragó i un estudi sobre els jueus en els territoris de la corona catalano-aragonesa.
Fou el pare de Carles i de Francesc de Bofarull i Sans.
(Monistrol de Montserrat, Bages, 30 novembre 1816 – Buenos Aires, Argentina, 1891)
Compositor. Fou mestre de l’Escolania de Montserrat (1857-65), on ell mateix havia estudiat (1824-32), com a deixeble de Jacint Boada i de Benet Brell.
Fou també organista a Cardona, mestre de música a Berga i mestre de capella a Terrassa. El 1864 s’establí a Buenos Aires.
La seva producció és abundant i l’arxiu de música de Montserrat guarda obres i manuscrits cedits per ell.
(Barcelona, 1816 – 1893)
Llibreter i editor. Establert el 1840 com a relligador i llibreter, amb l’ajut del seu fill Antoni Joan Bastinos i Estivill, va fundar (1842) l’editorial Bastinos, dedicada especialment a la publicació d’obres didàctiques de llengua castellana, d’una gran difusió a la Península Ibèrica i a l’Amèrica Llatina.
Afiliat al partit progressista, fou regidor de l’Ajuntament de Barcelona.
També fou el pare de Julià Bastinos i Estivill.
(París, França, 21 octubre 1757 – La Houssaye, França, 12 juny 1816)
Militar i duc de Castiglione. El 1809, durant la guerra del Francès, fou enviat a Catalunya per a l’expugnació definitiva de Girona. En aconseguir-ho fou nomenat governador general de Catalunya (gener-maig 1810).
Intentà de reviscolar els sentiments particularistes dels catalans, mitjançant proclames i altres mesures polítiques: catalanització del “Diario de Barcelona” -hi canvià el nom per “Diari del Govern de Catalunya i Barcelona”-, i de l’administració municipal; nova divisió del Principat en quatre corregiments més extensos que els anteriors, reforma fiscal, remoció de les autoritats barcelonines addictes a Duhesme, acusades d’arbitrarietats i abús de poder, i amnistia per a tots aquells que havien emigrat de Barcelona per raons polítiques.
Els seus dos principals col·laboradors foren el jurista empordanès Tomàs Puig i el regidor barceloní Josep Pujol i Marc.
Augereau descurà, però, la prossecució de la guerra, fet que disgustà Napoleó, el qual el rellevà del seu comandament a Catalunya (28 maig 1810).
(Cambrils, Baix Camp, 15 febrer 1734 – Madrid, 17 novembre 1816)
Cirurgià i anatomista. Estudià filosofia i humanitats a la Universitat de Cervera, d’allí passà al Real Colegio de Cirugía de Cadis, del qual era director Pere Virgili. El 1763, en haver acabat els estudis, fou nomenat director del Col·legi de Cirurgia de Barcelona i, un any més tard, director de l’hospital de la Santa Creu. Fou comissionat pel govern de Carles III de Borbó, juntament amb Marià Ribes, per ampliar estudis a l’estranger.
Passà tres anys a París, i el 1777 es traslladà a Londres a estudiar sota el mestratge de W. Saunders i del conegut John Hunter. A aquest darrer suggerí una nova tècnica d’operar la trencadura crural, que rebé una gran acceptació i es coneix internacionalment com a operació de Gimbernat; duu també el seu nom el lligament de Gimbernat, la part fibrosa del canal crural, que ell havia descobert.
Després d’una estada a Edimburg i a Amsterdam, retornà a la península el 1778 amb Marià Ribes, i els fou encomanada l’organització del Colegio de Cirugía de San Carlos de Madrid, inaugurat el 1787, on organitzà un important museu anatòmic-patològic. Ideà diversos instruments de cirurgia, emprats encara actualment, i es distingí com a reformador de l’ensenyament professional.
A més de nombroses observacions clíniques, deixà manuscrits sobre directrius per a l’organització dels estudis de medicina. Entre les més importants de les seves obres es poden esmentar Nuevo método de operar en las hernias crurales (1794) i Disertación sobre las úlceras de los ojos que interesan la córnea transparente (1802).
Fou el pare de Carles de Gimbernat i Grassot, i de:
Agustí de Gimbernat i Grassot (Barcelona, segle XIX) Escriptor. Escriví la biografia del seu pare i del seu germà Carles. Publicà traduccions del francès i l’anglès.
(Calaf, Anoia, 4 juliol 1816 – Madrid, 28 febrer 1903)
Economista i polític. Estudià economia a la Junta de Comerç de Barcelona, sota la direcció d’Eudald Jaumeandreu, i dret a la Universitat de Barcelona, on guanyà la càtedra d’economia política (1847), i després d’haver-se passat al lliurecanvisme ocupà la de Madrid.
Fou membre de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País, de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i d’altres institucions, tant de Catalunya com de Madrid.
Des de molt jove milità en les files del Partit Federal. El 1842 fou secretari de la Junta Revolucionària de Barcelona, però dimití. El 1846 fundà l’Escola Normal de Barcelona.
A conseqüència de la caiguda d’Isabel II de Borbó, tingué accés al govern, on ocupà el càrrec de ministre d’Hisenda (des del setembre de 1868 fins al juny de 1869 i des del novembre de 1869 fins al febrer de 1870), des del qual promulgà una Llei de Bases Aranzelàries (que posteriorment ha estat denominada Aranzel Figuerola) que suprimia totes les restriccions a la importació i l’exportació en un pla gradual de rebaixes. El triomf d’aquesta política lliurecanvista fou de poca durada. En aquest càrrec, creà la moneda unitària per a tot l’estat espanyol (la pesseta).
Després de la seva sortida del govern es dedicà estrictament a la tasca docent, i fou el primer president de la Institución Libre de Enseñanza.
Entre altres obres de tipus pedagògic i econòmic, és autor d’un dels llibres més importants d’aquella època sobre el fenomen urbà: l’Estadística de Barcelona en 1849 (1849, reeditat el 1968), també, i per justificar el seu aranzel, publicà La reforma arancelaria de 1869.
Com a educador escriví: Manual completo de enseñanza simultánea, mútua i mixta… (1841), Guía legislativa e inspectiva de instrucción primaria (1844), Elementos de gramática castellana (1853, amb més de 30 edicions); d’altres escrits seus notables són: Organización política del estado (1854), El socialismo en Suiza y Francia (1894) i Filosofia del trabajo (1861). Una part dels seus treballs és dispersa i introbable.
Dades dels Països Catalans 