(Palma de Mallorca, 1816 – Savoia, França, segle XIX)
Jesuïta i escriptor. Perseguits els jesuïtes, s’exilià a Savoia.
Escriví en castellà i en francès algunes obres, entre les quals destaca la titulada Le prêtre en retraite.
(sa Pobla, Mallorca, 1760 – Palma de Mallorca, 1816)
Erudit. Estudià dret a Múrcia, Oriola i València. Residí a Madrid, on publicà una sèrie de traduccions (1785) i Espíritu de los mejores diarios literarios que se publican en Europa (1787-91) i la traducció del diccionari de física de Brisson (1796-1802).
A Investigaciones históricas sobre los principales descubrimientos de los españoles en el mar Océano en el siglo XV y principios del siglo XVI (1794) aportà documentació inèdita. Es conserven els seus Apuntes para formar una historia crítica del Reino de Mallorca.
Obtingué la dignitat de tresorer de la seu de Mallorca (1792) i el títol de cronista de Palma de Mallorca (1807). Fou funcionari del ministeri de l’interior de Josep I Bonaparte i pel fet d’ésser afrancesat visqué a l’exili fins al 1814.
És conegut per la seva enemistat literària amb Leandro Fernández de Moratín.
(Castelló de la Plana, 25 març 1744 – monestir de la Valldigna, Safor, novembre 1816)
Hel·lenista. Monjo cistercenc i catedràtic de grec a la universitat de València (1781-1801).
Publicà Exhortación al estudio de las lenguas orientales (1786) i Silabario metódico (1803).
(París, França, 1816 – 1892)
Pintor. Fill del científic Francesc Aragó. Deixeble de Paul Delaroche i d’Ingres.
Cultivà la pintura d’història amb estil acadèmic. Fou cobert d’honors i càrrecs oficials tant per monàrquics com per republicans.
(Ràfels, Matarranya, 1730 – València, 9 febrer 1816)
Compositor. Organista de la catedral de València des del febrer de 1762 fins a la seva mort, i no fins al 1772, com ha estat dit. Abans fou mestre de capella de la col·legiata d’Alcanyís (Aragó). També era catedràtic de cant pla al seminari valencià.
Joaquim Nin publicà diverses obres seves dins la col·lecció Classiques Espagnols du Piano (París, 1925), però cap d’elles no té la categoria musical de les dues sonates (mi menor, i fa major), on palesa ésser un dels primers músics espanyols que han escrit sonates bitemàtiques ternàries. El seu estil té un sabor que recorda Haydn.
A l’arxiu de la seu d’Oriola hi ha una nadala al Santíssim a 8 veus, violins i baix continu: Brillantes Luceros.
(Asp, Vinalopó Mitjà, 16 juny 1816 – Madrid, 11 setembre 1893)
Escriptor i bibliòfil. Abandonà els estudis religiosos que seguia a Múrcia. Des del 1842 visqué a Madrid, on féu les carreres de dret i de filosofia. Es dedicà a l’ensenyament. Treballà a la Biblioteca Nacional de Madrid.
És autor de traduccions de clàssics grecs, de poesies diverses i del llibres Toros (1846) i Relaciones de solemnidades y fiestas públicas en España, obra en dos volums que no arribaria a ser impresa totalment i apareixeria en edició pòstuma (1903-04).
(Barcelona, 1816 – 1867)
Pintor. Estudià a l’Escola de Nobles Arts. Fou deixeble de Josep Planella.
Destacà com a escenògraf.
(Barcelona, 1816 – 1903)
Escriptor. Un dels fundadors i secretari perpetu de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, li correspon en gran part l’eficàcia d’aquest institut durant mig segle, especialment en la lluita contra la fil·loxera.
Fou també secretari de l’Acadèmia de Belles Arts durant cinquanta-tres anys.
(Catalunya, 1816 – Barcelona, 1887)
Pedagog. Exercí a Barcelona. Publicà diverses obres docents i gaudí de notable prestigi.
És remarcable el seu llibre Instrucción de antropología y pedagogía (1863).
(Sant Pau de Seguries, Ripollès, 30 novembre 1816 – Barcelona, 25 febrer 1894)
Farmacèutic i catedràtic. És autor d’una Flora médico-farmacéutica abreviada d’Espanya (1859).
Dades dels Països Catalans 