(Lima, Perú, 16 maig 1809 – Segòvia, Castella, 1 novembre 1906)
Militar i escriptor. Comte de Xest (1864).
Es distingí a la Primera Guerra Carlina i com a home de confiança d’Isabel II de Borbó, fou capità general de Catalunya (1867-69).
En iniciar-se la Revolució de Setembre (1868), publicà un ban en castellà i català (traduït per Frederic Soler) per convèncer els catalans que la revolució no triomfaria.
(Valls, Alt Camp, 25 febrer 1809)
Fet d’armes de la Guerra del Francès.
Tingué lloc en el pont que hi ha damunt el riu Francolí. En la qual les forces napoleòniques comandades pel general Saint-Cyr derrotaren les forces de la Junta Superior a les ordres del general Reding.
Amb aquesta acció les forces napoleòniques pogueren dominar tot el Camp de Tarragona.
Degut a aquesta victòria napoleònica figura el nom de Valls a l’Arc de Triomf de París.
(Girona, Gironès, 20 juny 1808 – 12 desembre 1809)
Tres setges que patí la ciutat durant la guerra del Francès, degut a la seva importància estratègica. Es convertí en el centre d’organització de l’exèrcit de Catalunya, en funcionar-hi la Junta General del Principat.
El 20 de juny de 1808 fou encerclada per 5.000 homes del general Duhesme. Defensaren la ciutat els 300 soldats del regiment Ultònia i la població civil, que assoliren de defensar la població i l’endemà els francesos es retiraren cap a Barcelona.
El 20 de juliol de 1808, Duhesme, amb 11.000 homes, inicià un segon setge, que hagué d’aixecar el 16 d’agost per la destrucció de l’armament francès per part dels gironins, auxiliats per les tropes del general Milans del Bosch i els sometents de l’Empordà.
El 6 de maig de 1809, Saint-Cyr inicià el definitiu tercer setge amb 22.000 homes i Girona capitulà el 12 de desembre, havent perdut en la lluita la meitat de la població.
(Sant Boi de Lluçanès, Osona, segle XVIII – Barcelona, 3 juny 1809)
Sacerdot teatí. Participà en el complot de l’Ascensió del 11 i 12 de maig de 1809. Fou condemnat a mort i executat juntament amb d’altres.
Des del 6 de juny de 1909 les seves despulles estan al claustre de la catedral de Barcelona, on té dedicat un monument.
(Pineda, Maresme, 1809 – Calella, Maresme, 1889)
Escriptor. Fou periodista actiu, traductor i poeta en català, castellà i italià.
Escriví els llibrets de les òperes Editta di Belcourt, de Marià Obiols, i L’ultimo abenzerragio, de Felip Pedrell.
(Barcelona, 1809 – 24 març 1862)
Advocat i escriptor. Dedicat a l’estudi de la llengua catalana, treballà possiblement en la formació d’un Diccionario catalán-castellano.
Fou premiat amb distinció extraordinària als primers Jocs Florals de Barcelona (1859).
Escriví en català i diverses obres teatrals en castellà. Figurava al recull Los trobadors nous (1858), seleccionat per Antoni de Bofarull.
(Olot, Garrotxa, octubre 1809 – Madrid, 1870)
Advocat i escriptor. Féu els estudis universitaris a Cervera i Barcelona.
Guanyà una càtedra de matemàtiques a Port-au-Prince (Haití), la qual cosa li permeté de viatjar per Amèrica. De tornada a Europa, s’establí a Suïssa, on fou nomenat director d’una escola normal.
Autor d’obres teatrals (Un colegio por dentro) i de poemes, escriví també Lunigrafia o Noticias curiosas sobre las producciones, lenguas, leyes, usos y costumbres de los lunícolas.
(Sitges, Garraf, 30 setembre 1809 – Madrid, 16 gener 1880)
Pintor. Format a París amb Gros (1829-33) i a Roma (1833-42), on entrà en contacte amb els pintors natzarens catalans.
El 1843 s’establí a Madrid, on ingressà a l’Academia de San Fernando. Fou nomenat pintor de cambra d’Isabel II i exercí com a professor de l’Escuela Superior de Pintura.
Decorà el paraninf de la universitat de Madrid (1858) i el palau del Senat. Pintà quadres de tema històric (El sospir del moro, 1855) i religiós (L’era cristiana, 1871).
També assolí anomenada com a retratista.
(Tarragona, 1768 – 1809)
Farmacèutic i botànic. Adquirí una farmàcia de Tarragona amb una col·lecció de minerals i un herbari, que amplià amb els elements que recollí en les seves visites per l’occident del Principat com a visitador de farmàcies (a partir del 1802).
Fou diputat del comú de l’ajuntament (1808).
(Vallfogona de Riucorb, Conca de Barberà, 1809 – Sarrià, Barcelona, 1885)
Humanista i sacerdot. Estudià a Cervera.
Ocupà càtedra a Sevilla i Barcelona. En jubilar-se prengué l’hàbit benedictí.
És autor de diversos opuscles erudits, referents sobretot a literatura llatina.
Dades dels Països Catalans 