(Palma de Mallorca, 1805 – 1834)
Llatinista i religiós jesuïta. Sobresortí pel seu coneixement del llatí, el grec i l’hebreu. Fou poeta en llatí.
És autor d’una Oratio de laudibus poeticis i d’una Oratio de doctrinae praestantia et fructibus.
(Palma de Mallorca, 8 febrer 1723 – 14 maig 1805)
Marquès de Bellpuig, senyor de Bunyola i d’Artà. Era fill del militar filipista Francesc Dameto i de Togores (mort el 1749), marquès consort de Bellpuig.
El 1764 fou nomenat capità de granaders, a Mallorca; ingressà després a l’exèrcit i lluità contra la República Francesa; el 1794 fou ascendit a brigadier.
Retornat a Mallorca, fou membre i director de la Societat Econòmica Mallorquina d’Amics del País i acadèmic de la Societat Mèdito-pràctica Balear. Fou ascendit a mariscal de camp.
Fou el pare de Francesc Xavier Dameto i Despuig.
(Jaca, Osca, Aragó, 21 novembre 1805 – València, 20 novembre 1876)
Cardenal, bisbe de Cartagena (1847-61) i arquebisbe de València (1861-76).
Féu palesa la seva posició contra les idees liberals a través dels seus escrits pastorals, s’oposà a la constitució democràtica espanyola del 1869 i polaritzà les protestes de l’episcopat contra la Constitució del 1876, que introduïa la llibertat de cultes.
Assistí al Concili Vaticà I i Pius IX el creà cardenal el 1873.
(València, setembre 1750 – 10 octubre 1805)
Escriptor. Fou soci de la Societat d’Amics del País de València i secretari de l’Acadèmia de les Nobles i Belles Arts de Sant Carles.
És autor d’obres dramàtiques en castellà (Cleopatra, 1791; Florinda, 1792; Escena trágica unipersonal, València 1792; La Isabela, representada a València) i de diverses composicions poètiques, la majoria fetes per encàrrec de corporacions locals.
Col·laborà al “Diario de Valencia” (1790-91), amb escrits en vers i en prosa. Es feia notar per portar sempre el vestit típic de país.
(Campanet, Mallorca, segle XVIII – 1805)
Metge. Fou secretari de l’Acadèmia Mèdico-pràctica Balear.
A l’Acadèmia de Medicina de Mallorca se’n guarden sis memòries, entre les quals hi ha el Discurso sobre algunas varias observaciones que se practican en la medicina (1794) i les dedicades a conèixer els efectes tòxics del guix afegit al vi.
Pere Font (Bescanó, Gironès, segle XVI – Catalunya, 1614) Eclesiàstic. Fou canonge de la seu de Barcelona. És autor de treballs ascètics.
Pere Font (Catalunya, segle XVIII – Pedralbes, Barcelona, 1805) Frare franciscà. És autor d’algunes obres piadoses.
Antoni Coll (Catalunya, segle XV – segle XVI) Argenter. Juntament amb el seu fill Joan Coll realitzà (1507), seguint el disseny de Pere Joan Palau, la creu d’or, esmalts i perles, d’estil gòtic florit, de la seu de Girona, contractada el 1503.
Antoni Martí Coll (Reus, Baix Camp, segle XVII – segle XVIII) Musicòleg i frare franciscà. Sojornà a Madrid, on publicà el seu Arte de canto llano (1714). El reedità el 1719, amb l’afegitó d’un Arte del canto de órgano. Escriví encara d’altres obres.
Francesc Coll (Petra, Mallorca, segle XVIII – Amèrica del Sud, 1799) Frare dominicà. Durant tretze anys es dedicà a una intensa tasca evangelitzadora a l’Amèrica del Sud. Escriví una relació dels seus viatges, que ha restat inèdita.
Gaspar Coll (Palma de Mallorca, 1757 – 1826) Jurista. Publicà diverses obres de caràcter jurídic.
Gaspar Ferran Coll (Palma de Mallorca, 1826 – 1855) Escriptor. És autor de poemes i obres teatrals en castellà.
Josep Sebastià Coll (Catalunya, segle XIX – Madrid ?, segle XIX) Metge. Ensenyà a l’Escola de Medicina de Madrid. Publicà tres estudis professionals, dos d’ells de caràcter didàctic.
Lluís Coll (Palma de Mallorca, 1656 – 1694) Lul·lista franciscà. És autor de poesies i escrits de caràcter religiós, així com traductor al llatí de l’obra catalana de Ramon Llull.
Martí Coll (Illes Balears, segle XVIII – Madrid ?, 1760) Botànic i jesuïta. Publicà diversos estudis. Assolí gran fama a Madrid pels seus coneixements mèdics, que determinaren la concessió al seu favor del grau de doctor en medicina. Fou membre de la Real Academia Médica de Madrid. Ingressà als jesuïtes com a llec, per bé que més tard fou ordenat sacerdot.
Pere Coll (Barcelona, 1595 – Catalunya, segle XVII) Músic. Fou organista a l’església de Santa Maria del Mar de Barcelona i a la catedral de Tarragona.
Vicent Coll (Quart de Poblet, Horta, segle XVIII – València, 1805) Escriptor i religiós agustí. Era professor de filosofia i teologia. Fou prior del convent de Rocafort i rector del de Sant Fulgenci, del seu orde. És autor de sermons i de traduccions de clàssics llatins. També escriví poesia. El 1790 li fou editada a València l’obra titulada El héroe de piedad.
(Barcelona, 20 juny 1805 – València, 25 setembre 1849)
Sacerdot i poeta romàntic. Traslladat de jove a València (1814), ingressà a l’orde dels escolapis (1819) i morí reclòs en un manicomi. Fundà el “Diario Mercantil de Valencia”.
Influït per Chateaubriand -que havia traduït-, Lamartine i Hugo, escriví, en castellà, a més d’una certa producció religiosa, unes obres amoroses i cavalleresques, plenes d’un to voluptuós, fantasies eròtiques i motius orientals (La hermosa Halewa, Poesías, caballerescas y orientales, 1840; Poesías, 1843).
En català va escriure un miracle de Sant Vicent Ferrer.
(la Selva del Camp, Baix Camp, 1805 – 1866)
Farmacèutic. Membre de l’Acadèmia de Ciències Naturals i Arts de Barcelona, hi presentà diverses dissertacions sobre les produccions agrícoles de la seva comarca, entre les quals destaca una Memoria sobre el avellano y variedades que se cultivan en la Selva (1838).
(Olot, Garrotxa, 23 novembre 1805 – 21 juliol 1871)
Metge i escriptor. Després d’estudiar filosofia a Girona i medicina a Cervera, València i Barcelona, exercí a Olot i Mataró, fins que passà a Barcelona, on es dedicà principalment a la literatura.
Seguidor del grup d’iniciadors del moviment de la Renaixença, prengué part en la tasca de restauració de la llengua.
Es va dedicar a la literatura humorística amb el pseudònim de Lo Tamboriner del Fluvià, però es destacà com a assagista: Elements de poètica catalana i diccionari de la rima (1852) i Gramàtica de la llengua catalana (1857).
Conreà el gènere dramàtic amb obres de caire popular, com La Tuietes del Malloll (1865) i La festa del Santuari.
Dades dels Països Catalans 