(Palma de Mallorca, segle XVIII – 22 maig 1777)
Escriptor i caputxí. Fou el primer titular d’una càtedra creada a Palma de Mallorca per a l’ensenyament de les doctrines lul·lianes, inaugurada amb el seu sermó La voz de la divina sabiduría (1759), editat posteriorment.
Escriví obres de devoció i poesies.
(Palma de Mallorca, 26 novembre 1697 – Ravenna, Itàlia, 24 febrer 1777)
Missioner jesuïta. Home de govern de la província de Paraguai, on ocupà els càrrecs de rector del col·legi teològic de Córdoba i de provincial.
Com a missioner obrí nous centres d’evangelització entre els pobles hale, abipon i mocovi, en terres del Chaco.
Arran de l’extradició de la Companyia de Jesús (1767) marxà a Ravenna, on morí.
(Calaceit, Matarranya, 1777 – Madrid, 1813)
Pintor. Estudià a l’Academia de San Luis (Saragossa) i amb Francisco Goya (Madrid). Morí pocs dies després del seu nomenament de pintor municipal de Madrid.
De les seves obres sobresurten les de tema religiós, retrats i miniatures.
(Reus, Baix Camp, 15 maig 1777 – 8 gener 1842)
Pintor i escultor. Treballà en les dues façanes del seu art per al santuari reusenc de la Misericòrdia.
Destacà com a tallista d’imatges. Es dedicà també a ensenyar dibuix.
(Vilanova i la Geltrú, Garraf, 14 octubre 1777 – Barcelona, 1827)
Pintor i gravador. Alumne destacat de l’Escola de Nobles Arts de Barcelona, fou pensionat per aquesta institució per estudiar a Madrid i a Florència.
Posteriorment anà a París i, tot seguit, s’establí durant una llarga temporada a Dijon, on influït pel seu mestre Rafael Morghen, tractà l’aiguafort i preferentment el burí a la planxa d’acer, amb la qual traduïa retrats i pintura religiosa.
Dedicà una Mater Christi, de Mignard, a la Junta de Comerç el 1802, i sobre un disseny d’Antoni Rodríguez gravà l’Heroisme de la ciutat de Barcelona el 9 d’abril de 1809.
Els darrers anys fou sots-director de dibuix a l’Escola de Llotja de Barcelona; la secció de gravat del Museu conserva una bona part de la seva producció.
(Barcelona, 5 abril 1688 – Cervera, Segarra, 11 novembre 1777)
Jurista i erudit. Germà de Jaume, Daniel, Francesc, Pere Joan, Marià i Ignasi. Alumne del Col·legi de Cordelles. El 1727 inicià una amistat epistolar amb Gregori Maians.
Cursà dret a la Universitat de Cervera, on es doctorà en dret civil (1715) i es llicencià en cànons, i on es dedicà a la docència des del 1731 fins a la seva mort, i on esdevingué un excel·lent professional de l’ensenyança.
Regent de la càtedra de dret civil (1715-18), professor extraordinari d’Institucions (1718-22), regent de la primera càtedra de dret (1722-30) i de la de vespres (1730-31), catedràtic de prima fins a la jubilació (1751), fou també canceller interí el 1743. Clergue sense ordes sagrats i gran coneixedor dels clàssics grecs i llatins.
Fou l’animador d’un grup erudit a Cervera, conegut com la escola de Finestres, promogué una renovació humanista, filosòfica, crítica i jurídica. Formà una bona biblioteca de llibres de dret i de filologia clàssica. Finestres fou considerat per Maians com el príncep del dret romà.
Va escriure una copiosa producció d’estudis sobre dret català: Exercitationes academicae (1745), Praelectiones cervarienses (1750-52), In Hermogeniani Iuris Epitomarum libros sex commentarius (1757), Iuris catalauni elementa, De historia iuris catalanauci, Sylloge inscriptionum romanorum de Catalunya (1762), etc, tots ells editats a Cervera.
(Barcelona, 1777 – 1821)
Eclesiàstic i historiador. Pertanyent a l’Oratori de Sant Felip Neri, des del 1801.
És notable la seva obra Barcelona cautiva (7 volums, 1815-19), en que descriu, en forma de dietari, la situació de la ciutat durant la dominació napoleònica (1808-14) i aporta un bon nombre de documents. A la fi de l’ocupació (1814) fou expulsat de la ciutat pel baró d’Habert.
Publicà també El joven francés en la Trapa de España (1814), una Relación (1814) sobre l’execució dels implicats en la Conspiració de l’Ascensió (fou confessor d’un d’ells com a vicari de Sant Just) i deixà inèdites altres obres i alguns fullets, com Efemérides barcelonesas i Barcelona antigua y moderna.
Morí víctima de la febre groga exercint el seu ministeri.
(Tortosa, Baix Ebre, 7 juliol 1777 – Còrdova, Andalusia, 1844)
Militar. Durant la guerra contra Anglaterra fou empresonat a Menorca (1806).
Formà part de les tropes del marquès de la Romana al servei de Napoleó en la campanya del nord d’Europa. Quan Napoleó declarà la guerra a Espanya (1808), ell gestionà l’evacuació de les seves forces a Suècia i, protegit per l’esquadra anglesa, passà a Espanya.
Instal·lat a Catalunya, lluità a Igualada, on fou ferit, i contra el setge francès a Tortosa. Un cop caiguda la ciutat, fou empresonat per les tropes de Suchet i dut a França. Poc després fugí i tornà al país, on obtingué la victòria del pont del Francolí (1811).
Ascendit a general de brigada (1813), s’instal·là a Còrdova.
(Castellar del Vallès, Vallès Occidental, 15 agost 1777 – Barcelona, 1 juny 1857)
Químic i farmacèutic. Catedràtic del Col·legi de Farmàcia de Barcelona.
L’any 1802 va introduir el “roig d’Adrianòpolis“, per a la tinció del cotó, només usat, fins aleshores, a Turquia.
Escriví diverses monografies i fou un dels col·laboradors més importants del “Periódico de la Salut Pública de Cataluña” (1821).
Fou membre de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, de la Société Linnéenne, de París, i de la de Narbona.
Participà com a farmacèutic en la Guerra del Francès.
Exiliat a França a causa de la seva filiació borbònica, de retorn passà a Madrid i finalment a Barcelona.
(Barcelona, 13 gener 1777 – Fontenay-sur-Loign, Orleanès, França, 1850)
Eclesiàstic i polític. Cosí de Domènec Badia i Leblich. Ingressà a l’orde caputxí, i més tard se secularitzà (1802) i passà a ésser capella militar.
Durant la guerra del Francès inicià a Mallorca (1811-15) una campanya de signe liberal i anticlerical Un bosquejo de los fraudes que las pasiones de los hombres han introducido en nuestra santa religión (Palma de Mallorca, 1813; Barcelona, 1820), però hagué d’exiliar-se a França en instaurar-se l’absolutisme fernandí.
Dades dels Països Catalans 