(València, vers 1735 – 31 maig 1791)
Jurista. Assessor del reial patrimoni, generalitats i amortització i oïdor de l’audiència.
És autor d’un llibre encara molt important per a l’historiador actual, Tratado de les derechos i regalías que corresponden al Real Patrimonio en el Reino de Valencia y de la jurisdicción del Intendente como subrogado en lugar del antiguo Baile General (1784-86), i de Noticia histórica de la antigua legislación valenciana sobre el régimen de aguas públicas (1851).
(Torrella, Costera, 13 març 1735 – València, 16 abril 1813)
Teòleg i erudit. El 1750 es doctorà en teologia. Fou mestre (1753) de Montesa i catedràtic de filosofia i teologia de la Universitat de València (1763-67), hi introduí la filosofia moderna. Passà a la cort, on fou nomenat mestre de l’infant Francesc Xavier (1768-80).
Obtinguda una canongia a València, hi tornà. Rector de la Universitat de València (1784-87), va aconseguir el restabliment del patrimoni (suspès el 1774) i un nou pla d’estudis. Fou nomenat rector perpetu.
Amb la invasió napoleònica fou nomenat president de la Junta de Defensa de València (1811); continuà la seva tasca universitària durant l’ocupació francesa. Donà a la Universitat la seva biblioteca particular.
Tingué cura de l’edició de l’obra poètica (1761) i de De los nombres de Cristo (1770) de Luis de León i d’una part de les Historias de Juan de Mariana.
(Bèlgida, Vall d’Albaida, segle XVII – València, 1735)
Predicador. Germà de Francesc, primer marquès de Bèlgida. De l’orde de sant Jeroni (1685), fou prior de Sant Miquel dels Reis de València i visitador general de la corona catalano-aragonesa.
Publicà alguns dels seus sermons, com els de les exèquies de Carles II (1701) i de Maria Lluïsa de Savoia, muller de Felip V de Borbó (1714).
(Perpinyà, Rosselló, 1735 – 1820)
Noble i militar (dit el Cavaller de Montferrer). Fou delegat per la noblesa del Rosselló com a diputat als Estats Generals francesos el 1789; formà part de l’ala contrarevolucionària de l’Assemblea Constituent. Durant la Legislativa i la Convenció abandonà la vida política i es retirà a la Roca d’Albera.
Pel maig de 1793 fou empresonat a la ciutadella de Montpeller, acusat de conspirar contra el règim i d’entendre’s amb les autoritats espanyoles per posar el Rosselló sota llur sobirania. Posat en llibertat després del 9 Termidor, tornà al Rosselló.
(Palma de Mallorca, 14 febrer 1735 – 20 abril 1810)
Impressor entre 1786 i 1810. És autor del dietari Relació d’algunes curiositats escrites començant l’any 1740, del qual foren tretes diverses còpies manuscrites, una d’elles conservada a la Miscel·lània Pascual.
L’obra, escrita en un català col·loquial, comprèn de 1740 a 1800 i fou aprofitada, entre d’altres, per Àlvar Campaner al Cronicón Mayoricense.
Impressor del Sant Ofici, el seu establiment passà a Felip Guasp i Barberí, en casar-se aquest amb la vídua Caterina Pascual.
(Lançon, Provença, 1675 – Vilafranca de Conflent, Conflent, 1735)
Militar. Durant la guerra de Successió lluità amb l’exèrcit d’Adrien de Noailles als setges de Puigcerdà (1707), Figueres (1709) i Girona (1710).
El 1712 establí un hospital militar a Vilafranca de Conflent i s’ocupà de fer restaurar les fortificacions de Montlluís.
Fou el pare de l’escriptor i advocat Pere Fermí de Lacroix.
(Catalunya, segle XVII – 1735)
Frare trinitari descalç. Fou lector de teologia a Salamanca. Exercí el càrrec de prior en alguns convents de l’orde, del qual fou provincial i definidor general.
Escriví algunes obres filosòfiques i teològiques.
Eren fills d’Antoni Pau Duran.
Francesc de Duran i Móra (Catalunya, segle XVIII) Notari. Pare d’Antoni Duran i Quatrecases (Catalunya, segle XVIII – segle XIX), també notari.
Vicenç de Duran i Móra (Barcelona, segle XVIII) Adroguer. Pare de Josep de Duran i Sala.
Josep de Duran i Móra (Catalunya, segle XVII – 1735) Cavaller. Obtingué el privilegi de cavaller del Principat de Catalunya. Fou el pare de Jaume de Duran i Pujades i de:
(Manresa, Bages, 1735 – Barcelona, 1808)
Notari. Autor de Compendium Artis Notoriae. Formularium diversorum contractium i Arte de notaria forense.
(Vic, Osona, 24 març 1735 – Valparaíso, Xile, 19 setembre 1810)
Militar i funcionari de les Índies. Tercer marquès d’Avilés, fill de José de Avilés e Iturbide. Anà aviat a Amèrica com a tinent coronel de dragons (1769). Prengué part en les operacions repressives contra l’aixecament de Tupaj Amaru (1780-81). Arribà a governador de Xile (1796), i a virrei del Río de la Plata (1799) i del Perú (1801).
El seu germà fou José Miguel de Avilés y del Fierro (Vic, Osona, 1730 – Sevilla, Andalusia, 1784) Militar i heraldista. Segon marquès d’Avilès, Conquerí Maó en 1782. Deixà a la catedral de Vic un calze i unes canadelles d’or, que no arribaren a destí fins al 1850.
Dades dels Països Catalans 