(Bèlgida, Vall d’Albaida, segle XVII – València, 1735)
Predicador. Germà de Francesc, primer marquès de Bèlgida. De l’orde de sant Jeroni (1685), fou prior de Sant Miquel dels Reis de València i visitador general de la corona catalano-aragonesa.
Publicà alguns dels seus sermons, com els de les exèquies de Carles II (1701) i de Maria Lluïsa de Savoia, muller de Felip V de Borbó (1714).
(Perpinyà, Rosselló, 1735 – 1820)
Noble i militar (dit el Cavaller de Montferrer). Fou delegat per la noblesa del Rosselló com a diputat als Estats Generals francesos el 1789; formà part de l’ala contrarevolucionària de l’Assemblea Constituent. Durant la Legislativa i la Convenció abandonà la vida política i es retirà a la Roca d’Albera.
Pel maig de 1793 fou empresonat a la ciutadella de Montpeller, acusat de conspirar contra el règim i d’entendre’s amb les autoritats espanyoles per posar el Rosselló sota llur sobirania. Posat en llibertat després del 9 Termidor, tornà al Rosselló.
(Palma de Mallorca, 14 febrer 1735 – 20 abril 1810)
Impressor entre 1786 i 1810. És autor del dietari Relació d’algunes curiositats escrites començant l’any 1740, del qual foren tretes diverses còpies manuscrites, una d’elles conservada a la Miscel·lània Pascual.
L’obra, escrita en un català col·loquial, comprèn de 1740 a 1800 i fou aprofitada, entre d’altres, per Àlvar Campaner al Cronicón Mayoricense.
Impressor del Sant Ofici, el seu establiment passà a Felip Guasp i Barberí, en casar-se aquest amb la vídua Caterina Pascual.
(Lançon, Provença, 1675 – Vilafranca de Conflent, Conflent, 1735)
Militar. Durant la guerra de Successió lluità amb l’exèrcit d’Adrien de Noailles als setges de Puigcerdà (1707), Figueres (1709) i Girona (1710).
El 1712 establí un hospital militar a Vilafranca de Conflent i s’ocupà de fer restaurar les fortificacions de Montlluís.
Fou el pare de l’escriptor i advocat Pere Fermí de Lacroix.
(Catalunya, segle XVII – 1735)
Frare trinitari descalç. Fou lector de teologia a Salamanca. Exercí el càrrec de prior en alguns convents de l’orde, del qual fou provincial i definidor general.
Escriví algunes obres filosòfiques i teològiques.
Eren fills d’Antoni Pau Duran.
Francesc de Duran i Móra (Catalunya, segle XVIII) Notari. Pare d’Antoni Duran i Quatrecases (Catalunya, segle XVIII – segle XIX), també notari.
Vicenç de Duran i Móra (Barcelona, segle XVIII) Adroguer. Pare de Josep de Duran i Sala.
Josep de Duran i Móra (Catalunya, segle XVII – 1735) Cavaller. Obtingué el privilegi de cavaller del Principat de Catalunya. Fou el pare de Jaume de Duran i Pujades i de:
(Manresa, Bages, 1735 – Barcelona, 1808)
Notari. Autor de Compendium Artis Notoriae. Formularium diversorum contractium i Arte de notaria forense.
(Vic, Osona, 24 març 1735 – Valparaíso, Xile, 19 setembre 1810)
Militar i funcionari de les Índies. Tercer marquès d’Avilés, fill de José de Avilés e Iturbide. Anà aviat a Amèrica com a tinent coronel de dragons (1769). Prengué part en les operacions repressives contra l’aixecament de Tupaj Amaru (1780-81). Arribà a governador de Xile (1796), i a virrei del Río de la Plata (1799) i del Perú (1801).
El seu germà fou José Miguel de Avilés y del Fierro (Vic, Osona, 1730 – Sevilla, Andalusia, 1784) Militar i heraldista. Segon marquès d’Avilès, Conquerí Maó en 1782. Deixà a la catedral de Vic un calze i unes canadelles d’or, que no arribaren a destí fins al 1850.
(Rosselló, segle XVII – Barcelona, segle XVIII)
(o Àngel Carles) Noble i militar. Fill de Carles (III) de Llupià i de Vilanova.
Era baró de Llupià, Castellnou, Molig i Pracols i senyor de Vilarmilà, Coma, Gallifa i Rocacrespa.
Fixà definitivament la residència a Barcelona. Fou capità de cavallers, cavaller de l’orde de Sant Joan i primer marquès de Llupià.
Fores germans seus:
Felip (I) de Llupià i Roger (Rosselló, segle XVII – 1701) Baró de Llupià i de Castellnou. Fou el successor del seu pare.
Francesc (I) de Llupià i Roger (Catalunya, segle XVII – 1735) (o Joan Francesc) Segon marquès de Llupià. Fou capità de dragons. Fou el pare de:
(Oloron, França, 1735 – Barcelona, 1814)
Comerciant matriculat (1794). Segurament fill de Josep Larrard, que, el 1719, s’interessà per l’explotació d’una de les quatre illes del delta de l’Ebre, a Tortosa.
Promogué el comerç amb els països de Llevant. Instal·là, amb la intenció de constituir un nucli a la platja, uns locals al port de Salou.
Dirigí la Companyia d’Assegurances Marítimes de la Mercè, de Sant Antoni de Pàdua i de Sant Ramon de Penyafort.
Adquirí, per 120.000 lliures catalanes, el palau, d’estil neoclàssic, del duc de Sessa al carrer Ample de Barcelona (1799).
Fou el pare de Pere Alexandre de Larrard i de Llauder.
Dades dels Països Catalans 