(Roses, Alt Empordà, 1716 – Saragossa, 1779)
Metge. Exercí a diferents pobles d’Aragó i a Tarragona.
És conegut per l’obra que va escriure sobre un aeròlit caigut el 17 de novembre de 1773 prop del Monestir de Sixena, a Barbastre.
(Os de Balaguer, Noguera, 26 juny 1716 – Lleida, 10 octubre 1786)
Explorador i militar. Destinat a Mèxic, el 1767 fou enviat a la Baixa Califòrnia com a primer governador del territori. Dos anys més tard va dirigir l’expedició que conquerí l’Alta Califòrnia, d’on fou també governador (1769-70).
Aquesta expedició fou la primera que arribà per via terrestre fins a la badia de Sant Francisco i el port de Monterrey, i inicià així la colonització d’aquesta àrea.
Fundà, juntament amb fra Juniper Serra, les missions de San Diego (1769) i San Carlos de Monterrey (1770). El 1779 fou nomenat governador de Puebla, a Mèxic.
L’any 1784 tornà a la Península i s’establí a Lleida.
(Catalunya, fi segle XII – 1716)
Antiga demarcació administrativa del Principat: 43.878 h (1718).
El 1304 s’estenia des del Fluvià, entre Bàscara i Calabuig, a la mar, sota Sant Pere Pescador pel nord, fins a Caldes d’Estrac. A tramuntana limitava amb la vegueria de Besalú per Finestres, Camós, Vilavenut i el Fluvià.
A causa dels dominis de la casa Cabrera, comprenia també Viladrau, les Guilleries i el Cabrerès des del pont de Roda de Ter, encara que aquests darrers territoris revertiren des de mitjan segle XIV a la vegueria d’Osona.
Més tard en passà a dependre la sots-vegueria de Besalú, que absorbí com a agregat o annex l’Alt Empordà, excepte els llocs de Vilaür, Sant Mori i Saus, bé que amb autonomia administrativa.
A partir del 1716 esdevingué corregiment de Girona.
(Catalunya, 1716 – 1810)
Demarcació administrativa creada pel decret de Nova Planta.
Comprenia el territori de l’antiga vegueria de Girona, amb la sots-vegueria de Besalú inclosa i territoris agregats de l’Empordà.
Tenia dues alcaldies majors: l’una a Girona i l’altra inicialment a Besalú (encara que amb algunes vacil·lacions respecte al seu trasllat a Figueres, que fou definitiu al començament del segle XIX).
(Catalunya-Aragó, segle XIV – 1716)
Delegació permanent de les corts. Té l’origen en l’organisme en el qual l’any 1289 les Corts Catalanes delegaren el mandat per a recaptar impostos durant un trienni i que es transformà en delegació permanent dins la segona meitat del segle XIV, moment en que també fou conegut per Diputació del General.
A principi del segle XV, l’organisme financer de recaptació i d’administració d’impostos s’anà transformant a poc a poc en un òrgan de govern fins que esdevingué la institució cabdal del Principat.
S’ocupà de la defensa, de vetllar pel respecte a les lleis de Catalunya, d’interpretar els acords de les Corts. Fins i tot, ocasionalment, en defensa de les Constitucions, dirigí la revolta dels catalans que s’enfrontaren al rei.
El poder polític s’anà perdent arran de les reformes que hi introduí Ferran II el Catòlic, fins que desaparegué del tot, i amb el poder, l’existència mateixa de la institució, quan Felip V de Borbó signà el decret de Nova Planta el 16 de gener de 1716, pel qual la Generalitat fou substituïda per l’Audiència i les diputacions.
(Agramunt, Urgell, 1665 – San Pedro Sula, Hondures, 7 octubre 1716)
Eclesiàstic. Canonge premonstratès, des del 1685, al monestir de Bellpuig de les Avellanes.
L’any 1690, a causa de pressions externes, i amb patent desplaença de la comunitat, fou imposat com a abat. Reimposat en el càrrec els anys 1696 i 1700. Els seus canonges li incoaren un procés (1703).
Aleshores se n’anà a Madrid, on fou nomenat predicador reial i, el 1708, fou designat bisbe de Nicaragua.
(Madrid, 1646 – 1716)
Militar. Lluità a Catalunya (1674) contra els francesos.
Lloctinent de Catalunya (1696-97), hagué de lliurar Barcelona a l’exèrcit francès del duc de Vendôme (1697). Felip V de Borbó el nomenà per al mateix càrrec el 1703.
La seva actuació, altament impolítica i recelosa dels catalans, comportà reiterades violacions a les constitucions catalanes i contribuí a decantar un bon sector del país cap al bàndol austriacista. Malgrat les seves mesures de defensa de Barcelona, hagué de capitular davant les forces de l’arxiduc Carles III i lliurar-li la ciutat (1705).
Acollit als termes de la capitulació, passà a Màlaga i retornà al servei de Felip V. Participà en el fracassat setge de Barcelona, el 1706.
(Catalunya, segle XVII – Poblet, Conca de Barberà, 1716)
Abat de Poblet (1713-16). Fou nomenat a l’acabament de la guerra de Successió. Era el LXXVI abat de la sèrie general, i el XXII dels quadriennals.
Abans hi havia hagut un llarg període de seu vacant sota la governació del prior president Baltasar Fontanilles.
A la darreria de la resistència contra els borbònics, aquests entraren a l’hospital per matar guerrillers catalans que hi eren atesos. L’abat hagué de subornar amb mil escuts el cap de les tropes, coronel Solís, perquè aquelles renunciessin a cremar el monestir com a represàlia.
A la seva mort, fou succeït per Baltasar Suñol.
(Mataró, Maresme, 19 març 1641 – Poblet, Conca de Barberà, 3 desembre 1716)
LXXV Abat (XXI dels quadriennals) de Poblet (1704-08) i bisbe de Solsona (1710-15).
Amic del rei-arxiduc Carles III, fou el seu almoiner, superintendent de les despeses de la cort, vice-tresorer general i, finalment, president del Consell d’Hisenda. Proposat com a bisbe de Potenza (Itàlia) per Carles III (1707), no n’ocupà la seu.
El 1715 fou expulsat de la seva diòcesi de Solsona per Felip V de Borbó. Es retirà al monestir de Poblet, on ha estat conservada la documentació de les seves importants actuacions financeres.
(Barcelona, 1394 – 1716)
(o Consell dels Vint) Nom amb el qual fou conegut el consell de la mercaderia de la ciutat, creat per Joan I de Catalunya. A diferència d’altres ciutats, era supeditat als consellers i al Consell de Cent.
Era format per vint consellers de la mercaderia, elegits, des del 1536, per insaculació entre els mercaders matriculats, una part d’entre els majors o vells (majors de quaranta anys), i l’altra, els joves (majors de vint-i-cinc), els quals actuaven juntament amb els dos cònsols de mar i els dos defensors de la mercaderia.
Disposava, a més, d’un advocat, un síndic i dels oficials subalterns (porters i guardes) que administraven el dret del pariatge.
Fou suprimit amb el decret de Nova Planta. Les seves funcions foren continuades el 1758 per la Junta de Comerç.
Dades dels Països Catalans 