(Agramunt, Urgell, 1665 – San Pedro Sula, Hondures, 7 octubre 1716)
Eclesiàstic. Canonge premonstratès, des del 1685, al monestir de Bellpuig de les Avellanes.
L’any 1690, a causa de pressions externes, i amb patent desplaença de la comunitat, fou imposat com a abat. Reimposat en el càrrec els anys 1696 i 1700. Els seus canonges li incoaren un procés (1703).
Aleshores se n’anà a Madrid, on fou nomenat predicador reial i, el 1708, fou designat bisbe de Nicaragua.
(Madrid, 1646 – 1716)
Militar. Lluità a Catalunya (1674) contra els francesos.
Lloctinent de Catalunya (1696-97), hagué de lliurar Barcelona a l’exèrcit francès del duc de Vendôme (1697). Felip V de Borbó el nomenà per al mateix càrrec el 1703.
La seva actuació, altament impolítica i recelosa dels catalans, comportà reiterades violacions a les constitucions catalanes i contribuí a decantar un bon sector del país cap al bàndol austriacista. Malgrat les seves mesures de defensa de Barcelona, hagué de capitular davant les forces de l’arxiduc Carles III i lliurar-li la ciutat (1705).
Acollit als termes de la capitulació, passà a Màlaga i retornà al servei de Felip V. Participà en el fracassat setge de Barcelona, el 1706.
(Catalunya, segle XVII – Poblet, Conca de Barberà, 1716)
Abat de Poblet (1713-16). Fou nomenat a l’acabament de la guerra de Successió. Era el LXXVI abat de la sèrie general, i el XXII dels quadriennals.
Abans hi havia hagut un llarg període de seu vacant sota la governació del prior president Baltasar Fontanilles.
A la darreria de la resistència contra els borbònics, aquests entraren a l’hospital per matar guerrillers catalans que hi eren atesos. L’abat hagué de subornar amb mil escuts el cap de les tropes, coronel Solís, perquè aquelles renunciessin a cremar el monestir com a represàlia.
A la seva mort, fou succeït per Baltasar Suñol.
(Mataró, Maresme, 19 març 1641 – Poblet, Conca de Barberà, 3 desembre 1716)
LXXV Abat (XXI dels quadriennals) de Poblet (1704-08) i bisbe de Solsona (1710-15).
Amic del rei-arxiduc Carles III, fou el seu almoiner, superintendent de les despeses de la cort, vice-tresorer general i, finalment, president del Consell d’Hisenda. Proposat com a bisbe de Potenza (Itàlia) per Carles III (1707), no n’ocupà la seu.
El 1715 fou expulsat de la seva diòcesi de Solsona per Felip V de Borbó. Es retirà al monestir de Poblet, on ha estat conservada la documentació de les seves importants actuacions financeres.
(Barcelona, 1394 – 1716)
(o Consell dels Vint) Nom amb el qual fou conegut el consell de la mercaderia de la ciutat, creat per Joan I de Catalunya. A diferència d’altres ciutats, era supeditat als consellers i al Consell de Cent.
Era format per vint consellers de la mercaderia, elegits, des del 1536, per insaculació entre els mercaders matriculats, una part d’entre els majors o vells (majors de quaranta anys), i l’altra, els joves (majors de vint-i-cinc), els quals actuaven juntament amb els dos cònsols de mar i els dos defensors de la mercaderia.
Disposava, a més, d’un advocat, un síndic i dels oficials subalterns (porters i guardes) que administraven el dret del pariatge.
Fou suprimit amb el decret de Nova Planta. Les seves funcions foren continuades el 1758 per la Junta de Comerç.
(Catalunya, 1599 – 1716)
Denominació que rebé la tercera sala de l’audiència reial de Catalunya amb l’addició, als quatre doctors, de tres jutges de cort o ministres criminals i un oficial de capa i espasa o regent de la tresoreria, sota la presidència directa del lloctinent de Catalunya o, ell absent, del regent de la cancelleria.
Entenia en afers criminals i administratius, i, després, del 1640, en l’allotjament de tropes, en la disposició de llurs quarters i trànsits i en l’administració dels béns confiscats. En allunyar-se el lloctinent de Barcelona cessava la seva actuació i només subsistia en els magistrats que acompanyaven el lloctinent.
Fou abolit pel decret de Nova Planta.
(Catalunya, segle XIII – 1716)
Estament popular que representava les ciutats i les viles davant els organismes de govern de la corona catalano-aragonesa.
Al Principat, els comuns foren presents a l’Assemblea general reunida el 1214 per prendre jurament a Jaume I el Conqueridor i, quan al regne de València, ja hi eren establerts el 1283.
En les grans institucions de la corona, constituïren el braç popular.
(Catalunya, 1716 – 1812)
Demarcació administrativa, creada pel decret de Nova Planta.
Comprenia les antigues vegueria de Cervera i d’Agramunt i sots-vegueria dels Prats de Rei. Tenia dues alcaldies majors, a Agramunt i a Cervera mateix.
El primer corregidor designat (1718) fou el lletrat castellà Francisco Haro Agüero.
(Catalunya-Aragó, 1137 – 1716)
(o Corona de Catalunya i Aragó) Estat mediterrani, anomenat també modernament unió o confederació catalano-aragonesa, marc institucional dins el qual s’han desenvolupat històricament els Països Catalans i Aragó entre els segles XII i XVIII.
Originat per la unió dinàstica de Catalunya i d’Aragó duta a terme amb la donació, per part de Ramir II d’Aragó, del regne d’Aragó, del comtat de Ribagorça i del regne de Saragossa, al comte Ramon Berenguer IV de Barcelona, mitjançant el compromís de matrimoni del comte amb la seva filla i hereva Peronella d’Aragó (acomplert el 1150).
Ramon Berenguer renuncià a titular-se’n rei -només Peronella es titulà reina d’Aragó-. Però a partir del seu fill i successor (1162) Alfons I de Catalunya els sobirans de la nova monarquia esdevingueren reis tant per als aragonesos com per als catalans.
Felip V de Borbó, a partir de la guerra de Successió propugnà i practicà una política d’assimilació a Castella dels regnes que formaven part d’aquella corona, cosa que féu el 1707 per al regne de València i per al d’Aragó, el 1715 per al regne de Mallorca i el 1716 per al Principat de Catalunya.
Amb els decrets de Nova Planta, finalitzà com a organització estatal la corona catalano-aragonesa, malgrat que la monarquia hispànica dels Borbó continuava essent considerada legalment com una agregació de regnes diversos.
(Torrefeta i Florejacs, Segarra)
(o Castellmejà; ant: Meià) Llogaret i antic terme, al sud del Llor.
El castell de Castellmeià (segle XIII) fou refet en part a la fi del segle XVI i és en bon estat de conservació. N’eren propietaris els Vergós, senyors també de Santa Maria de Meià i de Majanell.
Al final del segle XVII passà a Francesc de Junyent i de Marimon, al qual fou concedit el 1716 el marquesat de Castellmeià, únic títol concedit per Felip V de Borbó a un català des de l’inici de la Guerra de Successió. Passà als Amat, als Càrcer i als Vilallonga.
Dades dels Països Catalans 