(Barcelona, 1650 – Gerri de la Sal, Pallars Sobirà, 1739)
Eclesiàstic. Germà de Felicià i de Jaume. Abat del monestir de Gerri. Austriacista, fou un dels promotors de les Corts celebrades a Barcelona el 1705.
Presidí la junta de braços reunida a Barcelona (del 30 juny al 6 juliol 1713) que decidí la resistència de Catalunya contra Felip V de Borbó.
Andreu Copons (Catalunya, segle XIV) Arquitecte. Entre 1348 i 1369 treballà a l’església de Santa Coloma de Queralt (Conca de Barberà).
Berenguer de Copons (Catalunya, segle XIV) Cavaller. El 1323-24 féu la campanya de conquesta de Sardenya, dirigida per l’infant Alfons, el futur rei Benigne.
Elisenda de Copons (Catalunya, segle XIV – Vallbona, Urgell, 1348) Abadessa de la comunitat de Vallbona de les Monges (1341-48). Era germana de Ponç de Copons, l’abat de Poblet. Durant el seu abadiat fou construït el magnífic cimbori del monestir.
Emerenciana de Copons (Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, segle XVI – Toledo, Castella, 1650) Religiosa caputxina. Professà en 1602 a mans de la fundadora de l’orde Àngela Margarida Prat. Fundà els convents de València, Alzira, Madrid, Granada i Toledo. Gaudí de gran fama per les seves virtuts.
Jaume de Copons (Catalunya, segle XIII – segle XIV) Cavaller. Serví com a veguer el rei Jaume II el Just. El 1308, arran de la supressió de l’orde del Temple, i en compliment de la disposició reial, anà a emparar-se del castell templer de Puig-reig. Hagué de retre’l amb amenaça de força, després d’una negativa inicial del seu defensor, fra Galceran de Biure.
Joan de Copons (Catalunya, segle XV) Diplomàtic. El seu empresonament per ordre de la reina Joana Enríquez fou un dels detonants de la definitiva ruptura entre la Generalitat i la corona (1462). Un cop alliberat, el Consell del Principat li encomanà diverses missions diplomàtiques prop d’Enric IV de Castella, Lluís XI de França i Eduard IV d’Anglaterra.
Pere Romeu de Copons (Catalunya, segle XIV – Sardenya ?, Itàlia, segle XV) Cavaller. Serví a Sardenya. El 1408 era capità del castell de Longosardo.
Ramon de Copons (Catalunya, segle XIV) Noble. El 1331 havia d’anar a la frustrada croada contra Granada que organitzava Alfons III el Benigne. Fou lloctinent o portantveus del procurador de Catalunya durant part del regnat de Pere III el Cerimoniós. El 1343 intentà, davant els murs de Perpinyà, la rendició de Jaume III de Mallorca. Participà també, com a membre del consell reial, a la segona campanya del Rosselló (1344).
(Centelles, Osona, 1650 – Madrid, 1714)
Escriptor. Religiós camil·lià, es dedicà a la cura dels malalts a Madrid, a Saragossa i a Anvers (Flandes).
És autor de Práctica de visitar enfermos y ayudar a bien morir (Anvers 1701 i Càller 1710), a més de Triunfo de los santos (1694).
(Vic, Osona, segle XVI – 1650)
Religiosa, de nom Maria Osona. Vídua de Francesc Berguedà.
Fundà (1637) un convent de carmelites descalces a Vic, que dugué a terme gràcies al llegat d’Esperança Pradell, del mas Pradell de Gurb.
Fou la mare de Teresa Berga.
(Castella ?, 1650 – Madrid ?, 1725)
Lloctinent de Catalunya (1693-94). Palesà la seva imperícia militar en ésser derrotat a la vora del Ter per les tropes franceses que envaïen el Principat, les quals ocuparen Palamós, Girona, Hostalric i Castellfollit, motiu pel qual fou destituït.
Posteriorment fou virrei d’Aragó (1694-95), de Sicília (1701-02) i de Nàpols (1702-07).
Després va ser majordom major de Felip V de Borbó i el primer president de l’Academia Española de la Lengua (1714).
(Lucena, Andalusia, 1616 – Madrid, 7 octubre 1650)
Noble i eclesiàstic. Fill d’Enric d’Aragó Folc de Cardona i Córdoba. Era cavaller de l’orde d’Alcántara.
Al començament de la guerra dels Segadors (1640) es trobava a Barcelona, quan la seva casa fou l’objecte d’un dels avalots populars que seguiren el Corpus de Sang; secundà els intents de la seva mare per tal d’aconseguir la pau entre Madrid ì Barcelona. Tanmateix, fou empresonat (1641), juntament amb el seu germà Pedro Antonio, com a garantia de la llibertat dels ambaixadors del Principat i de Barcelona a la cort de Madrid.
El 1642 passà a Madrid i col·laborà, des d’aleshores, activament, en la campanya de l’exèrcit castellà contra Catalunya; el mateix any fou nomenat general de les galeres armades a València per a reforçar l’armada de Felip IV i, el 1644, acompanyà el rei a Lleida, després de la retirada de l’exèrcit francès.
El 1647 fou creat cardenal diaca per Innocenci X.
(Sallent de Gàllego, Aragó, 5 març 1590 – Fonts, Aragó, 28 maig 1650)
Eclesiàstic. El 1634 fou elegit vicari general per la seva congregació (els agustins). Pocs anys després, el rei el presentà per al bisbat de Solsona (1640-45).
En plena crisi política, ocasionada per la guerra dels Segadors, fou desterrat pel govern francès, i passà a ocupar la seu episcopal de Lleida (1645-50) tan bon punt fou conquerida aquesta ciutat per les armes de Felip IV; la mort el va sobtar a Fonts mentre hi feia la visita pastoral.
Tant a Solsona com a Lleida es manifestà enemic del partit català i àdhuc amenaçà amb l’excomunió els que no acceptaven la sobirania de Felip IV.
Féu publicar unes Constituciones del sínode que celebrà a Lleida l’any 1646.
Dades dels Països Catalans 