(Sóller, Mallorca Tramuntana, segle XVII)
Llegenda -no documentada fins al segle XVII i enriquida durant el XIX- segons la qual el 1561, durant l’atac dels turcs a la ciutat, dues dones de can Joan Tamany mataren, amb la barra de la porta, tres pirates que volien saquejar llur casa.
Des del 1854, ses Valentes Dones figuraren el segon diumenge de maig a la festa que se celebrava per commemorar la victòria dels sollerics contra els turcs (11 maig 1561).
(Sicília, Itàlia, segle XVI – )
Títol senyorial concedit el 1561 a Carlo Tagliavia e d’Aragona, més conegut com a Carles d’Aragó i Tagliavia, segon marquès de Terranova. Passà el 1692 als Pignatelli, ducs de Monteleone.
El marquesat de Terranova havia estat concedit el 1530 al pare del primer duc, Giovanni Tagliavia e d’Aragona, i a la seva muller Antònia Comtessa d’Aragó, barons de Terranova.
La baronia de Terranova pertangué als Aragó, barons d’Àvola.
(País Valencià, segle XVI – València, després 1561)
Poeta. Era comerciant. Convocà el 1532 el certamen poètic a honor de la Immaculada Concepció, celebrat a València, en el qual també hi participà.
(València, 1561 – 1623)
Poeta i autor dramàtic. Fou membre de l’Acadèmia dels Nocturns i organitzador i cronista de les festivitats que se celebraren a València al tombant dels segles XVI i XVII.
Autor dramàtic (La suerte sin esperanza, La gitana melancólica) influït per l’obra de Guillem de Castro. En poesia destaca les Rimas humanas y divinas.
(Trípoli, Líbia, 1498 – Pamplona, Navarra, 1561)
Escriptor. De petit fou captivat, juntament amb la seva mare; portats a Barcelona, on els comprà un cavaller anomenat Ferran, que els féu batejar i adoptà el noi.
L’any 1520 prengué l’hàbit dominicà. Fou prior del convent de Barcelona, del de Saragossa i del de València, i novament del de Barcelona, i provincial (1550-59).
Publicà una Vita sancti Raimundi de Penyafort, i és autor del primer Officium sancti Raimundi.
(Vic, Osona, 1484 – Barcelona, 4 gener 1561)
Bisbe de Barcelona (1545-61). Fill de Guillem Caçador, i germà del bisbe de l’Alguer Guillem Caçador.
Seguí la carrera eclesiàstica i fou successivament canonge de Vic, Girona, Tarragona -on ocupà l’ardiaconat de Sant Fruitós, amb el domini annex d’Eivissa– i Barcelona.
En aquesta darrera ciutat entrà en contacte amb Ignasi de Loiola i el seu grup reformador (1522), els quals defensaren la seva candidatura al bisbat, enfront de Carles de Cardona, candidat de la noblesa.
Un cop bisbe afavorí l’establiment dels jesuïtes a Barcelona i treballà per la reforma de la diòcesi, i especialment pels sacerdots, les monges, les visites pastorals i la predicació popular. Restaurà el palau episcopal.
Des del 1559 tingué com a auxiliar el seu nebot Guillem Caçador, el qual el succeí en el bisbat.
És autor de Breviarium Barcinonense nunc denuo confectum (1560).
(Granollers, Vallès Oriental, 29 juliol 1561 – Barcelona, 1641)
Cronista. Fou notari públic de Barcelona, escrivà de ració del consell municipal (1603) i síndic de la ciutat (1608). Anà a Roma enviat pel Consell de Cent com a representant de la ciutat.
Per encàrrec del consell formà la Rubrica regiorum previlegiorum (1610), inèdita, continuà la Rúbrica d’ordinacions de Bernat Soler i redactà el Ceremonial dels magnífics consellers i regiment de la ciutat, coneguda per Rúbriques de Bruniquer, recopilació del dret administratiu de Barcelona, la qual fou començada el 1608 i va publicar-se entre els anys 1912 i 1916.
També escriví algunes obres sobre la ciutat, com la Relació sumària de l’antiga fundació i cristianisme de la ciutat de Barcelona…, obra redactada el 1630, que és una història més o menys llegendària de la ciutat amb la descripció dels aspectes econòmic, cultural, urbà i religiós, i que es publicà en dues edicions (1871 i 1885); així com també, el Manual de novells ardits o Dietari dels anys 1603-07.
(Barcelona, 1561 – Madrid, 10 maig 1626)
Mestre del futur Felip IV de Catalunya. Fou un dels pocs de l’estament militar català de l’època que posseïa una formació humanística i un coneixement de llengües orientals.
Arran del seu nomenament com a tutor del príncep Felip (1612) abandonà Barcelona per la cort. Figurà des d’aleshores entre els personatges influents als quals els consellers barcelonins recorrien per tal d’obtenir ajuda.
Ordenat sacerdot, rebé l’abadia d’Alcalá la Real i l’administració de l’arquebisbat de Granada.
Deixà inèdits entre altres treballs un Compendio de la Historia General de España, unes instruccions sobre el govern dirigides al comte-duc d’Olivares i un Parecer sobre la residencia de obispos.
Dades dels Països Catalans 