(Castella, segle XV – 1474)
Noble. Cinquè comte de Dénia. Estigué al servei d’Alfons IV el Magnànim i Joan II el Sense Fe.
Fou pare de Diego Gómez de Sandoval-Rojas y Manrique de Lara (Castella, segle XV – 1502) Noble. Fou sisè comte de Dénia i el 1484 fou creat marquès de Dénia. Pare de Bernardo de Sandoval-Rojas y de Mendoza.
(Masquerola, Aragó, 1410 ? – València, 1474)
Eclesiàstic i diplomàtic. Fou canonge del capítol de València.
Regalà a la seu dos antependis, amb escenes de la Crucifixió i la Resurrecció, finament brodats, que es conserven actualment.
(Sicília, Itàlia, segle XV – 1474)
Noble. Fill i hereu de Bernat V de Cabrera al comtat de Mòdica. Es casà amb Joana de Foix. L’heretat del seu pare a Catalunya fou liquidat a conseqüència de la guerra contra Joan II (1471) mentre ell romania a Mòdica (Sicília).
Fou succeït pel seu fill Joan II de Cabrera (Mòdica, Sicília, Itàlia, s XV – 1477) (o Joan Bernat) Noble. A la seva mort, l’heretà la seva germana Anna I de Cabrera.
Joan I de Cabrera també fou el pare de:
Carles de Cabrera (Catalunya, segle XV) En morir el seu germà Joan II de Cabrera (1477), encara impúber, ell ja era mort. Per aquest motiu, els drets patrimonials passaren a la seva germana Anna I de Cabrera.
Caterina de Cabrera (Catalunya, segle XV) Morí sense successió.
Isabel de Cabrera (Catalunya, segle XV – Castella ?, segle XV) Es casà amb Bernardí Enríquez, castellà, comte de Melgar.
(Barcelona, segle XV – 1474)
Frare mercedari. Mestre en arts i en teologia.
Actuà d’ambaixador d’Alfons IV el Magnànim a la cort pontifícia. Fou prior (1429) i mestre general (1442) del convent de la Mercè de Barcelona.
Escriví, entre altres obres, que no es conserven, uns annals del seu orde titulats Speculum fratrum Sacri Ordinis Sanctae Mariae de Mercede….
(Castella, 1474 – Gandia ?, Safor, 1539)
Muller de Joan de Borja, duc de Gandia. Cosina germana de Ferran II de Catalunya.
Es casà a Barcelona el 1493. Fou duquessa de Gandia i de Sessa i princesa de Teano i Tricàrico.
Un quant temps després d’ésser assassinat el seu marit, l’any 1497, professà en el convent de Santa Clara de Gandia (1512) i n’arribà a ésser abadessa (1530).
Fou l’àvia del futur sant Francesc de Borja.
(Valladolid, Castella, 25 gener 1425 – Madrid, 11 desembre 1474)
“l’Impotent“ Rei de Castella i Lleó (1454-74).
En política exterior reforça les bones relacions amb Catalunya-Aragó durant el regnat d’Alfons IV. En canvi, estigué oposat a Joan II de Catalunya per les intromissions en les lluites castellanes, intervingué en les guerres civils aragoneses (1452-58), on féu costat al príncep Carles de Viana i, més tard, en la guerra contra Joan II.
A la mort del príncep de Viana, la Generalitat de Catalunya li oferí la corona amb l’obligació de respectar els Usatges, les constitucions i els altres drets de Catalunya i d’acceptar la concòrdia de Vilafranca (agost 1462).
Enric s’hi avingué i envià com a lloctinent Juan de Beaumont, però la seva política, especialment en l’aspecte militar, esdevingué ineficaç. Fins que Castella acceptà la sentència arbitral de Baiona, i Enric renuncià a la corona catalano-aragonesa (juny 1463).
(Catalunya, vers 1410 – vers 1474)
Baró de Calonge i de Llagostera. Fill i hereu (vers 1447) de Pere Galceran de Cruïlles. Vers el 1437 heretà del seu oncle Joan Bernat de Cruïlles la baronia de Llagostera.
Fou un actiu parlamentari a les corts del període 1448-60, especialment a la del 1455. Conseller reial el 1456, cooperà a l’alliberament de Carles de Viana, que el féu camarlenc i negociador del seu projectat matrimoni amb Isabel de Castella (1461).
Però mort el príncep, en esclatar la guerra contra Joan II (1462), es decantà pel rei i fou un dels defensors de la força de Girona, assetjada pel seu parent Bernat Gilabert (II) de Cruïlles i de Cabrera, baró de Cruïlles, i pel seu fill Pere Galceran.
Capturat a Calonge el mateix any per les forces del comte de Pallars i del baró de Cruïlles, fou bescanviat (1463), i continuà essent un dels primers capitans reialistes de l’Empordà, sempre en contra dels seus parents; es distingí en la defensa del castell d’Empúries (1468).
El 1463 Joan II el Sense Fe el recompensà retornant-li Calonge (que havia estat reincorporada a la corona el 1371), però acabada la guerra hagué d’anul·lar aquesta donació davant la protesta de Barcelona i dels calongins.
(Catalunya, segle XV – )
Jurisdicció territorial, concedida el 1474 a Martí Guerau de Cruïlles, baró de Llagostera i senyor de Calonge (des del 1463, tot i que no arribà mai a possessionar-la), conseller reial.
Fou tornada a conferir, il·legalment (1488), a Galceran de Requesens i Joan de Soler, després comte de Palamós.
Passà als Cardona, ducs de Somma (cognominats Fernández de Córdoba), als Osorio de Moscoso, comtes d’Altamira i als Casanova, comtes de Cabra.
(Navarra, segle XV – Rosselló ?, 1474)
Militar i senyor de Palafolls (Maresme). Amb Joan de Beaumont passà a Catalunya, on esdevingué un notable cap militar en la revolta contra Joan II.
Sobresortí en la defensa de Lleida (1463-64) i en la batalla entre Calaf i els Prats de Rei (1464). Entre altres fets militars, contribuí a abastar Cervera, assetjada per Joan II, i la defensà fins a la rendició (1465).
Pere IV de Catalunya li concedí la senyoria de Palafolls; el matrimoni amb Joana Estefania de Pinós li donà opció al patrimoni dels vescomtes d’Illa i de Canet.
El 1466 fou nomenat capità de l’Empordà proindiviso amb el seu germà Joan i amb Pere Joan Ferrer i també del bisbat de Girona.
Mort Joan de Lorena, es passà a Joan II, i signà a Saragossa el conveni que li restituïa el nord del Principat (1471). Amb Joan Sarriera conquerí Blanes, des d’on es deseixí del rei Renat I i del lloctinent d’aquest a Catalunya; a Barcelona hom incoà procés contra Bertran d’Armendaris, que fou executat per traïdor en efígie.
Joan II li confirmà la capitania de l’Empordà i la senyoria de Palafolls (1472). Al capdavant d’un exèrcit precedí el rei al Rosselló, el qual entrà a Perpinyà l’1 de febrer de 1473; rebutjà les tropes franceses que assetjaven la ciutat i aconseguí una notable victòria a Palau del Vidre.
Dades dels Països Catalans 