(Catalunya, 1460 – octubre 1472)
Òrgan polític que dirigí l’oposició contra Joan II de Catalunya i, posteriorment, la guerra (1462-72).
Designat per la Diputació del General a la darreria del 1460.
Consell del Principat -1460/72-
12 Respostes
Arxiu d'etiquetes: 1460
Cardona-Anglesola i de Pinós, Ramon I de
(Catalunya, 1401 – 1460)
Baró de Bellpuig. Fill i successor d’Hug de Cardona-Anglesola i de Luna i de Francesca de Pinós.
Es casà amb Caterina de Centelles i foren pares d’Antoni, d’Hug i d’Elionor de Cardona-Anglesola i de Centelles.
Fou un actiu polític que participà assíduament en les corts del 1430 al 1448.
Grècia, influència catalana a -1302/1460-
(Grècia, 1302 – 1460)
Període en que el país estigué sota el domini de la corona catalano-aragonesa. El perill turc impulsà l’emperador Andrònic II a contractar la Companyia Catalana dels almogàvers. Un dels caps, Ferran Eiximenis d’Arenós, passà al servei del duc Guiu II d’Atenes (1302-05), començant l’Expedició Catalana a Orient.
Els catalans, des de Gal·lípoli, emigraren cap a Cristòpolis (Kabàla) (1307). L’infant Ferran de Mallorca, després d’algunes incursions a Tessàlia, anà al Negrepont, on les seves naus foren saquejades i ell fou fet presoner i tancat al castell de Sant Omer (Tebes). El cronista Ramon Muntaner, també pres, fou restituït a la Companyia, establerta a Cassandria (Calcídica).
Bernat de Rocafort atacà Tessalònica i el mont Athos, amb la pretensió de fer-se rei de Macedònia, però fracassà. Lliurat per la seva gent al francès Thibaut de Chepoys, aquest l’envià a Nàpols i actuà, de fet, com a cap de la Companyia, que abandonà Cassandria i penetrà a Tessàlia (1309). Desertà Chepoys, i la Companyia establí una República militar governada per un quadrumvirat.
Els almogàvers saquejaren Solona (Amfissa) i, en tractes amb Gualter I, duc d’Atenes, que necessitava ajuda contra els d’Epir i d’altres, penetraren al nord del ducat, assetjaren Zituni (1310) i donaren al duc algunes victòries.
La intervenció dels venecians portà a la ruptura amb Gualter I i a la batalla del Cefís (1311), que, amb la mort del duc i el triomf dels catalans, obrí a aquests les portes del ducat mateix; ocuparen Tebes, Atenes i Livàdia, es feren sedentaris i organitzaren a les ciutats els municipis tenint com a norma els Usatges de Barcelona (ducat d’Atenes).
Sota els turcs desaparegué la senyoria de la Piada, a l’Argòlida, darrer vestigi de la dominació catalana a Grècia (1460).
Elionor d’Urgell i d’Aragó
(Balaguer, Noguera, 1410 – regne de Nàpols ?, Itàlia, després 1460)
Filla de Jaume II el Dissortat i de l’infanta Isabel d’Aragó. El 1413 el seu pare fou empresonat i confiscats tots els béns paterns.
Visqué aleshores al monestir de Sixena, amb la seva mare. Després passà a dependré del rei Ferran I d’Antequera, que la instal·là bé a Castella, amb la seva germana gran, Isabel d’Urgell, on foren educades per la reina (ja vídua) Elionor d’Alburquerque.
El 1422 les dues germanes anaren a viure a Lleida amb Guillem de Barutell, canonge de la seu lleidatana i tutor de les noies per voluntat d’Alfons IV el Magnànim. Quan el seu tutor morí assassinat (1432), la reina Maria de Castella li proposà d’acollir-se al convent de menoretes de Lleida o bé al de Sixena, on hi havia la seva tia Isabel d’Urgell de monja. S’ignora quin fou el convent triat.
El rei Alfons la casà (1438), després de vèncer la seva negativa obstinada, amb Ramon Ursino, comte de Nola i príncep de Salern, gran senyor napolità.
Dalmau, Lluís
(València, segle XV – Barcelona ?, després 1460)
Pintor. Introductor als Països Catalans de l’estil flamenc i de la pintura a l’oli.
Treballà al servei d’Alfons IV de Catalunya i per encàrrec seu visità Castella (1428) i Flandes (1431-36), on conegué la pintura flamenca, i especialment Van Eyck. De tornada al país, fou el principal introductor del gòtic flamenc, estil que domina en la pintura espanyola de la segona meitat del segle XV.
Pintà per encàrrec del Consell de Cent de Barcelona, el Retaule dels Consellers (1445), a la capella de la Casa de la Ciutat. Apareixen en aquesta obra les característiques del gòtic flamenc (pintura a l’oli, veracitat dels retrats, profunditat de l’espai, fons del paisatge) i la influència directa de Jan van Eyck.
També és autor del retaule central de Sant Baldiri (església parroquial de Sant Boi de Llobregat).
Claperós, Antoni
(Catalunya, segle XIV – Barcelona, vers 1460)
Escultor. Pare de Joan i d’Antoni, també escultors. L’obra dels tres artistes a la catedral de Barcelona no és sempre fàcil d’atribuir a l’un o l’altre.
El pare començà a treballar a la catedral devers el 1414. Féu l’ornamentació de la glorieta del brollador de la seu, on treballà del 1440 al 1450, i diverses gàrgoles del claustre.
El Consell de Cent de Barcelona li encarregà (1444) la creu del portal Nou i una imatge de santa Eulàlia.
Els seus fills foren:
Antoni Claperós (Catalunya, segle XV) Escultor. No és clara la seva part d’intervenció, en alguns casos ben probable, a l’obra del seu pare i del seu germà. Féu les figures del portal dels Apòstols de la catedral de Girona, obrades en terra cuita i avui destruïdes. Eren una imitació no gaire reeixida de les realitzades per Guillem Sagrera a la seu de Mallorca.
Joan Claperós (Barcelona, segle XV – 1467) Escultor. Col·laborà amb el seu pare en la catedral de Barcelona, de la qual fou mestre d’obres vitalici des del 1452. Se li atribueix la imatge en terra cuita del portal de Santa Eulàlia, la decoració del castell de Centelles (1464) i la del Palau Reial de Barcelona.
Cecília d’Urgell -s. XV/1460-
(Catalunya, segle XV – Bellesguard, Barcelona, 1460)
Comtessa de Mòdica i vescomtessa de Cabrera. Filla del comte Pere II d’Urgell i de Margarida de Montferrat i germana, doncs, de Jaume II el Dissortat.
Fou una de les candidates (1409) en el segon matrimoni del rei Martí I de Catalunya, que preferí, però, Margarida de Prades.
Fracassat l’intent del seu germà (1413) de recusar la sentència de Casp amb les armes, empresonat aquest i confiscats els béns de la família, es refugià al monestir de Sixena, al costat de la seva germana Elionor.
Entre el 1414 i el 1415 acompanyà, però, la seva mare quan aquesta fou processada i reclosa al castell d’Olocau. Malgrat que ella no fou processada ni condemnada pel fet d’haver ajudat el seu germà, fou privada de tots els béns.
Rebutjat per la seva mare el matrimoni amb Joan Ramon Folc II de Cardona, fill del comte Joan Ramon Folc I, que havia estat el seu primer promès, perquè els Cardona havien abandonat la causa urgellista, es casà finalment (v1416) amb el vescomte Bernat IV de Cabrera, comte de Mòdica, del qual no tingué fills.
Burgos, Pedro de
(Burgos, Castella, 1460 – Esparreguera, Baix Llobregat, 26 gener 1536)
Abat de Montserrat (1512-36). Anà a Montserrat el 1493 amb el grup de monjos reformadors de Valladolid presidits per García Jiménez de Cisneros, el qual, després del breu abadiat de Pedro Muñoz (1510-12), fou succeït per ell en el càrrec abacial.
Engrandí l’església i els edificis del santuari eclesiàstic, i hi instal·là una impremta (1518-26).
És autor del Libro de la historia y milagros hechos a invocación de Nuestra Señora de Montserrat (1536-37), i probablement del Compendio breve de exercicios espirituales (1520), reeditats una vintena de vegades dins i fora de la Península Ibèrica en diverses llengües europees.
Lleó X li encomanà (1513) la reforma dels convents de monges de Barcelona i la congregació de San Benito de Valladolid, i la revisió i publicació del cerimonial i de les seves constitucions (Burgos, 1521; Barcelona, 1528).
Dades dels Països Catalans 