(Palma de Mallorca, 11 juliol 1325 – març 1387)
Cartògraf. Pare i mestre del famós cartògraf Jafudà Cresques. Ambdós treballaren en estreta col·laboració.
Hi ha documents sobre llur activitat a partir del 1380. Anteriorment havien confeccionat el famós Atlas Català del 1375.
(Rosselló, segle XIV – vers 1387)
Tercer vescomte d’Illa i quart de Canet, baró de la Portella i de Lluçà. Fill i successor de Pere de Fenollet i de Canet. El 1353 es casà amb Sibil·la de Narbona, filla d’Eimeric V, vescomte de Narbona.
El 1355 participà en la guerra de Sardenya, i després en la dels Dos Peres, en la qual fou fet presoner (1363) i passà el seu captiveri a Sevilla. Un cop alliberat, estigué al seguici d’Enric de Trastàmara. El 1371 era capità general de la frontera del Rosselló, on el 1373 rebutjà, a Panissars, l’intent d’invasió per part de Jaume IV de Mallorca.
Gràcies a la seva puixança, augmentà els seus dominis amb la baronia de Castellnou i el castell de Bellpuig (1372), i la baronia de Mosset (1374). Aquest mateix any passà al servei del duc de Gandia, de qui fou conseller i camarlenc, i fou nomenat capità general del Rosselló i la Cerdanya.
L’any 1375 Pere III el Cerimoniós li donà la total jurisdicció de les seves senyories. En relació amb el conflicte entre Pere III i Jaume de Mallorca, actuà d’ambaixador prop del legat del papa, l’arquebisbe de Narbona, per confirmar la sobirania de Pere III sobre l’illa.
Féu testament pel juliol de 1386, i finà poc després; deixà hereu el seu fill Pere VIII de Fenollet i de Narbona, i les baronies de Mosset i Paracolls, a Hug de Santapau.
Fou germana seva Marquesa de Fenollet i de Saportella (Catalunya Nord, segle XIV) Muller de Pere Galceran (II) de Pinós. Llur descendència recollí els vescomtats d’Illa i de Canet.
(Catalunya, segle XIV – 1387)
Fill petit de Guillem (IV) de Cervelló i de Banyeres, i germà de Guerau, Ramon, Berenguer Arnau (I) i Guillem. Heretà el patrimoni familiar.
Serví en la guerra de Castella en temps de Pere III el Cerimoniós. Fou capità destacat al front de Terol.
Fou el pare de Guerau (VIII), de Berenguer Arnau (II) i de Pere de Cervelló i de Queralt.
(Catalunya, segle XIV – Barcelona, 1387)
Teòleg i inquisidor. Dominicà del convent de Barcelona. Mestre en teologia a la universitat de París (1358).
Inquisidor a Barcelona, ocupà també diversos càrrecs dins l’orde en els quals hagué d’afrontar la situació creada pel Cisma d’Occident.
És autor d’un comentari al Llibre de les Sentències.
(Falset, Priorat, 1387 – Riudoms, Baix Camp, 23 juliol 1429)
Reina de Catalunya-Aragó (1409-24). Filla del comte Pere de Prades i de Joana de Cabrera i descendent de Jaume II d’Urgell.
La infanta Margarida es crià a la cort protegida per Martí I l’Humà i Maria de Luna. Quan el rei quedà vidu (1406) i després d’haver mort el seu hereu Martí el Jove (1409), li aconsellaren que es casés de nou amb l’objectiu de cercar successor.
El rei escollí Margarida de Prades, que llavors devia tenir uns vint-i-un anys, amb la qual es casà el 17 de setembre de 1409. Margarida no donà cap successor a la corona, potser a causa de l’avançada edat del monarca.
El 1424 professà al monestir de Valldonzella, de Barcelona i després passà al monestir de Bonrepòs (Priorat).
Va morir d’un brot de pesta a Riudoms, i fou traslladada i enterrada al Bonrepòs.
(Catalunya, segle XIV – després 1387)
Fill natural de Ponç Hug d’Entença. Armat cavaller (1345), acompanyà Pere III el Cerimoniós a Sardenya (1354), on obtingué el lloc de Pula i altres castells i llocs diversos. Fou conseller reial i prengué part en la guerra de Castella.
A Sardenya, fou fet presoner pel jutge d’Arborea Marià IV (1369); alliberat, tornà a la cort, on fou promotor de negocis del rei.
A més d’alguns llocs aragonesos que li havia venut el rei (1381), fou senyor del castell de Barbastre, heretat dels seus nebots.
(Barcelona, 1387 – Florència, Itàlia, 1 març 1436)
Cardenal. Frare domínic. Estudia teologia a Salamanca (1415-19). Fou mestre del Sacre Col·legi sota Martí V.
Nomenat bisbe de Bossano (Sardenya) el 1424, d’Elna (1425-26), de Vic, si més no nominalment (1426-31), i de Girona (1431-36) i cardenal (1431).
En les disputes entre el papa i el concili de Basilea va anar inicialment a favor del concili, però posteriorment féu costat a Eugeni IV.
Autor del Tractatus de potestate pape et concilii generalis (1435), en dues versions, llarga i abreujada, on defensà el poder papal, In quodam tractatu quem super edidi (pòstum), un Sermo ad Chorum pro dominica 3ª Adventus, pronunciat davant la cort papal el 1432, i una Memoria, a Eugeni IV (les dues darreres obres, inèdites).
(Catalunya, segle XIV – Barcelona, 1387)
Funcionari de la corona catalano-aragonesa. El 1347 visità Alfons XI de Castella, amb el fi d’assolir que aquest rei prestés suport a Pere III el Cerimoniós en les lluites contra la Unió, i dos anys després participà en la victòria de Llucmajor (1349) sobre les forces de Jaume III de Mallorca.
Actuà així mateix en diversos afers relacionats amb la guerra contra Castella (1363) i en el procés i l’execució de Bernat II de Cabrera (1364).
El 1369 formava part de l’ambaixada que anà a París a gestionar el matrimoni, frustrat, de l’infant Joan amb Joana de Valois. Principal artífex d’un tractat de pau amb Gènova (Barcelona, 1386).
Es vinculà al bàndol de la reina Sibil·la de Fortià, motiu pel qual fou executat en pujar Joan I el Caçador al poder.
(Balaguer, Noguera, 5 setembre 1319 – Barcelona, 5 gener 1387)
“el Cerimoniós” (Pere III de Catalunya, IV d’Aragó i II de València) Rei de Catalunya-Aragó (1336-87). Fill d’Alfons III el Benigne i de Teresa d’Entença. Durant la seva joventut tingué topades constants amb la seva madrastra Elionor, que es refugià a Castella quan Pere heretà la corona (gener 1336). Després d’uns moments de relacions tenses amb Alfons XI de Castella a causa d’Elionor, l’hostilitat s’apaivagà quan el Cerimoniós envià un estol (1340-41) per defensar la zona de l’estret de Gibraltar contra els benimerins.
L’objectiu principal de la seva política fou el de reintegrar al seu domini els regnes que havien estat dels seus predecessors, utilitzant tots els recursos possibles. Contra Jaume III de Mallorca desplegà una campanya sistemàtica que començà obligant al mallorquí que li jurés vassallatge (1339) i obrint-li un procés (1341) amb el pretext d’haver encunyat moneda falsa; finalitzà amb la conquesta de Mallorca (1343) i del Rosselló (1344), acompanyada de la derrota i la mort de Jaume III a la batalla de Llucmajor (octubre 1349).
Respecte a Sardenya (que mai no estigué sotmesa totalment), cobejada alhora per Gènova, Pisa i Milà, i dominada, de fet, per dues poderoses famílies (els Oria i els Arborea), Pere portà una política d’aliança amb Venècia i d’intervenció armada a l’illa, combinada amb una guerra naval a tot el Mediterrani contra les naus d’aquelles repúbliques. Malgrat els èxits successius dels catalans -victòria naval de Constantinoble (febrer 1352) i de l’Alguer (agost 1353) i presa de l’Alguer (desembre 1354)-, la rebel·lió sarda i la guerra naval es convertiren en fets endèmics i Pere hagué de pactar amb els rebels (agost 1386).
L’illa de Sicília també fou objecte de la seva política reintegracionista, i amb aquest fi casà el seu nét Martí el Jove amb Maria de Sicília; si bé els joves esposos pogueren dir-se reis de Sicília, de fet el govern de l’illa estigué en mans del Cerimoniós. També per aquell temps (1380) els ducats d’Atenes i Neopàtria reconegueren la seva sobirania.
A l’interior actuà amb energia contra la potència política dels barons aragonesos i valencians i, després d’un primer moment en que cedí a les imposicions dels unionistes d’Aragó (1347) i de València (1348), amb l’ajuda de Catalunya liquidà el poder polític de la noblesa aragonesa a la batalla d’Épila (juliol 1348) i de la valenciana a Mislata (desembre 1348).
A la Península, el Cerimoniós aprofità la lluita civil castellana entre Pere el Cruel i Enric de Trastàmara per intentar ampliar les fronteres dels seus regnes en perjudici de Castella (guerra dels Dos Peres). Fracassà en aquest objectiu després d’una sèrie de costoses campanyes dutes a terme entre el 1356 i el 1367, ja que si bé Enric fou coronat rei castellà, la corona catalano-aragonesa no obtingué els desitjats beneficis territorials.
Malgrat els problemes amb els seus fills durant els darrers anys de la seva vida, el regnat de Pere III pot considerar-se l’apogeu del poder polític català. Pere fou un intel·ligent i hàbil governant, que buscà els seus èxits polítics en els mitjans diplomàtics i en una eficaç organització burocràtica dels seus estats (Cancelleria reial); destaca en aquest sentit la posició neutralista davant el cisma d’Occident, que li permeté no enemistar-se amb cap dels dos bàndols.
Dades dels Països Catalans 