Arxiu d'etiquetes: 1356

Vilaragut i Carròs, Carrossa de

4 Respostes

(País Valencià, 1356 – València, 1433)

Filla de Joan de Vilaragut i de Romaní, senyor d’Albaida, i d’Isabel Carròs i Ximenes de Borriol, pel cognom de la qual fou coneguda. Hom suposa que es deia Isabel, Anna o Margarida. Molt jove, es casà amb Juan Ximénez de Urrea, senyor d’Alcalatén, del qual tingué una filla; però una malaltia mental d’ell i la intervenció de la sogra, María de Atrosillo, provocaren la separació del matrimoni.

Carrossa entrà al servei de Violant de Bar vers el 1380, i tingué una gran influència a la cort dels ducs de Girona. La seva intervenció en afers d’estat i de govern causà malestar entre els nobles, que, a la cort de Montsó (1389), l’acusaren d’adulteri, potser calumniosament. Joan I el Caçador es mostrà intolerant amb ells, però una amenaçadora reunió de gent armada i una petició del Consell de Cent l’obligaren a expulsar-la de la cort.

Ella s’establí a Corbera de la Ribera, que posseïa juntament amb Albaida, després de litigar amb Berenguer de Vilaragut i de Boïl, la part del qual els reis redimiren (1387) i la hi lliuraren. Vídua, es casà amb Pere Pardo de la Casta i tingué un fill, Joan Carròs de Vilaragut, que fou senyor d’Albaida, però hagué d’adoptar el cognom de Carròs de Vilaragut.

Ull, Sanç d’

1 Resposta

(Real, Navarra, s XIV – Avinyó, França, 1356)

Bisbe d’Albarrasí-Sogorb. Elegit bisbe pel capítol, fou consagrat el 1319, però residí gairebé sempre a Avinyó, on gestionà nombrosos plets per engrandir el seu bisbat contra els ordes religiosos i els bisbes de Saragossa, Tortosa i València.

Aconseguí de recobrar una gran part dels delmes i drets. Celebrà dos sínodes, un el 1320 a Albarrasí i un altre el 1323 a Sogorb.

Dénia, comtat de

6 Respostes

(País Valencià, segle XIV – segle XV)

Jurisdicció feudal, concedida el 1356 a Alfons I de Gandia, senyor de Dénia. A la mort (1424/25) del seu fill i segon comte, Alfons II de Gandia, passà a la corona.

Alfons IV el Magnànim l’atorgà de nou al seu germà l’infant Joan, rei de Navarra, el qual el cedí (1431) al seu preceptor Diego Gómez de Sandoval y Rojas (mort el 1454), mariscal i adelantado mayor de Castella.

A la mort d’aquest el posseïren en indivís els seus fills Fernando (mort el 1474) i Diego de Sandoval y Rojas; a la mort del segon, el primer en fou l’únic posseïdor, el qual el 1475 en féu donació al seu fill Diego, a favor del qual fou erigit el marquesat de Dénia.

El comtat de Dénia fou el primer comtat del regne de València.

Fenollet i de Canet, Hug de

5 Respostes

(Catalunya Nord, segle XIV – València, 1356)

Prelat i jurista. Fill de Pere de Fenollet i d’Urtx, i germà de Pere. Estudià lleis a Lleida i després en fou professor a la mateixa ciutat.

Essent canonge d’Elna figurà entre els partidaris de Pere III el Cerimoniós, del qual aviat fou conseller (1344-54), contra Jaume III de Mallorca. Reconegué, a instàncies del rei, la primogenitura de la infanta Constança (1347).

Fou nomenat bisbe de Vic (1346-48) i de València (1348-56), on combaté les doctrines dels beguins. Reuní un sínode (1350) i presidí un consell reial (1354-55), quan Pere III era a la campanya de Sardenya.

Fou senyor de Puçol. Llegà notables obres d’orfebreria a la catedral de Vic.

Un altre germà seu fou Ponç de Fenollet i de Canet  (Catalunya Nord, segle XIV)  Canonge de Vic.

Esteve -bisbe Tortosa, s. XIV-

1 Resposta

(Catalunya, segle XIV – Roma, Itàlia, 1356)

Prelat. Fou bisbe d’Elna. El 1352 era nomenat bisbe de Tortosa, succeint a Jaume Sitjó. Organitzà l’arxiu diocesà.

El seu successor a la diòcesi tortosina seria Joan Fabra.

Dos Peres, Guerra dels -1356/75-

58 Respostes

(Catalunya-Aragó, 1356 – 1375)

Conflicte armat entre Pere III el Cerimoniós i Pere I de Castella.

Entre les causes hi ha la qüestió del sud del regne de València i la regió murciana; Pere I tenia interès a recuperar les regions meridionals del regne valencià, mentre que Pere III procurava atraure’s el seu germanastre Ferran, titular d’importants senyories al sud del regne de València.

També la tradicional aliança de Castella amb Gènova és coherent amb l’endèmica rivalitat entre Barcelona i la ciutat ligur per l’hegemonia comercial al Mediterrani occidental.

No s’ha d’oblidar que, especialment al camp castellà, aquesta guerra fou un trasllat del vell enfrontament noblesa/monarquia, saldat amb el triomf definitiu de la noblesa davant de l’autoritarisme de Pere I.

Així, durant la primera fase (1356-57), Pere III atregué cap a la seva causa Enric de Trastàmara i firmà pactes amb nobles castellans per provocar una sublevació general a Andalusia, mentre que Pere I incità l’infant Ferran a ressuscitar les velles unions aragoneses i valencianes.

Després d’una breu treva (maig 1357), Enric de Trastàmara inicià una ofensiva per terres de Sòria mentre l’infant Ferran, aliat del seu germanastre Pere III feia el mateix per terres de Múrcia. Però, l’esdeveniment més important d’aquesta fase de la guerra fou l’expedició marítima de Pere I contra Catalunya; si bé l’armada castellana (fondejada davant de Barcelona el juny de 1359) s’hagué de retirar sense més conseqüències, l’expedició de Pere I demostrà clarament el poder naval aconseguit per Castella en combatre el seu rival en unes aigües fins aleshores ensenyorides per catalans i mallorquins.

Després de la victòria aconseguida pel Trastàmara a Araviana (setembre 1359), s’arribà a la treva de Deza-Terrer (maig 1361); però la deposició de Muhammad VI, aliat de Pere III, i la restauració al tron granadí de Muhammad V, fidel a Castella, donaren pas a una nova fase de la contesa (1362-63), clarament desfavorable per a la corona catalano-aragonesa.

La pau de Murviedro (juliol 1363) tingué profundes repercussions al bàndol de Pere III: l’assassinat de l’infant Ferran i l’execució de Bernat II de Cabrera.

A l’última fase de la guerra (1363-65), la contraofensiva de Pere III i l’entrada a Castella de les Companyies Blanques de Beltrand du Guesclin ocasionaren el replegament de Pere I de Castella, i amb això la contesa s’allunyà de la corona catalano-aragonesa.

A Almazán (1375), es firmà una pau per la qual Pere III renunciava a les seves reivindicacions territorials a Castella a canvi d’una compensació pecuniària, i s’estipulava el matrimoni de la infanta Elionor d’Aragó amb el futur Joan I de Castella.

El llarg conflicte contribuí a agreujar, a la corona catalano-aragonesa, la profunda crisi iniciada al primer terç del segle XIV. A la magnitud de les destruccions causades per les mortíferes ràtzies de Pere I el Cruel, hem d’afegir l’aprofundiment de la crisi de la hisenda reial i la fallida de l’autoritarisme de Pere III, obligat a convocar freqüents assemblees de Corts i a doblegar-se davant les exigències dels estaments privilegiats.

Antist, Pere d’

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XIII – després 1356)

Mestre d’esgrima d’Alfons III el Benigne, de Pere III el Cerimoniós i dels fills d’aquest, Joan i Martí; fou també porter reial.

El 1336 fou enviat pel rei Pere III a Utiel amb altres consellers seus per parlamentar amb el noble rebel Pere de Xèrica; els missatgers foren empresonats per aquest, tret d’Antist, que pogué fugir i avisar el rei de la trampa preparada contra ell mentre esperava, desprevingut, en terres de Pere de Xèrica, llur retorn.