Arxiu de la categoria: Publicacions

Catalanisme, Lo

4 Respostes

(Catalunya, 2 maig 1886)

Obra de Valentí Almirall. Publicada amb el subtítol Motius que el legitimen, fonaments científics i solucions pràctiques. Aparegué per la festa dels Jocs Florals de Barcelona, que l’autor presidia aquell any.

El llibre constitueix la primera exposició sistemàtica de la doctrina catalanista, que Almirall denominava particularisme, i proposava com a solució el federalisme.

El catalanisme liberal, democràtic i republicà que Almirall presentava en el seu llibre fou combatut pels sectors catalanistes conservadors, especialment per Joan Mañé i Flaquer en El regionalismo (1887).

Lo catalanisme es publicà en castellà el 1902.

Catalana -revista, 1918/26-

7 Respostes

(Barcelona, 7 abril 1918 – 31 desembre 1926)

Revista literària en català. Fundada per Francesc Matheu com a continuació de “La Ilustració Catalana”. Fou la principal tribuna per defensar l’ortografia vuit-centista enfront de les Normes de l’Institut d’Estudis Catalans.

Hi col·laboraren, principalment, Ramon Miquel i Planas i el grup de l’Acadèmia de la Llengua Catalana i dels Jocs Florals.

Desaparegué perquè no volgué subjectar-se a la censura que havia imposat la Dictadura de Primo de Rivera.

Catalan Review International Journal of Catalan Culture

Deixa un comentari

(Barcelona, 1986 – )

Publicació editada per Quaderns Crema.

El patronatge es de la North American Catalan Society.

Amb una clara orientació cultural, edita textos en català i anglès.

Catalán Realista, El

2 Respostes

(Manresa, Bages, 4 setembre 1827 – 2 octubre 1827)

Periòdic trimestral. Editat pels reialistes.

De molt curta durada (13 núms.), pot ésser considerat un dels òrgans del naixent moviment carlí.

Portava com a subtítol Viva la Religión, viva el Rey absoluto, viva la Inquisición, muera la Policía, muera el Masonismo y toda secta oculta.

Cartoral de Carlemany

Deixa un comentari

(Girona, segle XIII)

Cartulari de la catedral de Girona. El nom li fou donat al segle XVII perquè hom creia que el document més antic era de Carlemany. Actualment es conserva a Arxiu Diocesà de Girona.

Conté preceptes dels reis francs i documents dels comtes de Barcelona i d’altres personatges (privilegis reials, concòrdies, testaments, donacions, compres) relacionats amb el patrimoni de l’església de Girona.

La part més antiga (380 folis) fou escrita al començament del segle XIII. Els amples marges i els espais en blanc foren aprofitats per a copiar-hi nous documents dels segles XII i XIII.

La segona part, relligada posteriorment, fou escrita el segle XVI i presenta caplletres bellament miniades.

És una font historiogràfica bàsica per a la història de la Catalunya carolíngia i comtal.

Carmen Campidoctoris

Deixa un comentari

(Ripoll, Ripollès, segle XIII)

Cançó sobre el personatge del Cid. Escrita en llatí, conservada incompleta en un manuscrit del monestir de Ripoll de la primer meitat del segle XIII. És el més antic dels texts dedicats a l’heroi castellà.

Escrits en versos sàfics i adònics, n’ha arribat trenta-dues estrofes. Després d’un exordi i d’episodis diversos, la narració comença a explicar molt minuciosament la lluita del Cid contra Berenguer Ramon II de Barcelona al voltant d’Almenar (Segrià) (1082).

Milà i Fontanals fou el primer a considerar-la d’autor català, i Menéndez Pidal suposà que aquest pertanyia al bàndol contrari al comte i que la compongué vers el 1090. Nicolau i d’Olwer no el cregué català, i Horrent vacil·là entre creure’l català, aragonès o mossàrab de Lleida, i proposà com a data de redacció entre el juny 1093 i el juny 1094.

Sembla millor, però, d’atribuir-lo a un monjo de Ripoll, i datar-la a la fi del 1098 o al començament del 1099.

Cant espiritual

Cant espiritual -Joan Maragall-

5 Respostes

(Catalunya, octubre 1909 – febrer 1910)

Poema de Joan Maragall. Publicat a “Seqüències” (1911), en forma d’oració, summa de la seva obra i el seu pensament.

Cronològicament seguí els articles inspirats per la Setmana Tràgica (La iglésia cremada i La ciutat del perdó).

Cristià i bon coneixedor de Nietzsche, hi exposa els seus sentiments sobre la vida, la bellesa del món, el gaudi dels sentits i la recança de perdre-ho quan arribi el final. A la darrera estrofa, però, accepta la mort com un pas per a tornar a néixer a la vida eterna.

Potser ha estat l’obra més coneguda del poeta; ha estat traduïda a diverses llengües.

Canigó -setmanari-

3 Respostes

(Figueres, Alt Empordà, 1954 – Barcelona, març 1983)

Setmanari. Fundat per Xavier Dalfó com a revista mensual, l’octubre de 1971 passà a setmanari sota la direcció d’Isabel Clara i Simó i traslladà la redacció a Barcelona.

Va representar una opció informativa progressista i radical en temes polítics i culturals. Durant el franquisme va ser multat diverses vegades i va esdevenir la publicació catalana més receptiva dels corrents independentistes.

Deixà de publicar-se per raons econòmiques.

Canigó -poema-

11 Respostes

(Catalunya, 1880)

Poema èpic de Jacint Verdaguer. Compost als 35 anys, revela la gran erudició en geografia (viscuda personalment), mitologia, literatura, història, folklore, botànica, etc.

Situat al segle XI, Gentil, fill del comte Guifré i el bisbe Oliba i enamorat de Griselda, protagonitza un drama que permet a l’autor enaltir el patriotisme català i condimentar-lo hàbilment amb belles llegendes, magnífiques descripcions paisatgístiques, costums muntanyencs, virtuts humanes i fe cristiana. L’autor en fa un homenatge als catalans del nord i demostra que el Pirineu no separa, sinó que centra els Països Catalans.

El poema tingué tot seguit un gran acolliment entre els intel·lectuals i la població en general. Ha estat traduït a l’italià (en part), al castellà i al francès i ha inspirat gran nombre dels literats catalans.

Josep Carner n’escriví una versió escènica musicada per Jaume Pahissa (1910). Antoni Massana, amb el text de Carner, compongué l’òpera Canigó (1934). El poema ha estat repetidament editat, a part de les edicions de l’obra completa de Verdaguer.

Cançons de rem i de vela

1 Resposta

(Catalunya, 1921)

Recull de poemes de Josep M. de Sagarra. Publicat el 1923.

Està format per vint-i-dues cançons i dues balades i hi descriu, sense mitificacions ni idealismes, el paisatge de la costa empordanesa. Pertany a l’època que la influència maragallana i la del postromanticisme són més evidents en la seva obra.

La seva poesia -molt inspirada en les fonts tradicionals- aconseguí un to molt personal, exuberant d’imatges i de sensualitat.