(Barcelona, febrer 1949 – setembre 1950)
Revista literària ciclostilada, publicada a la Universitat de Barcelona per Joan Ferran Cabestany, Antoni Comas, Albert Manent, Joaquim Molas i Miquel Porter.
Hi col·laboraren, entre altres, J.V. Foix, Ferran Soldevila i Joan Triadú.
En sortiren sis números. Fou suprimida governativament.
(Barcelona, 19 abril 1917 – 8 agost 1917)
Setmanari humorístic, nacionalista català, un dels millors del seu moment (17 números).
Promoguda des de la Lliga Regionalista, inspirada per Josep Carner i amb la direcció artística de Josep Aragay.
Foren col·laboradors habituals importants escriptors i il·lustradors del moment.
(Barcelona, 1955 – 1969)
Revista semestral. Editada per la delegació del CSIC i per la diputació, sota la direcció de Pere Gual i Villalbí.
Publicà estadístiques, a vegades comentades, de les principals magnituds econòmiques -població, indústria, borsa, preus, cost de l’habitatge- referides a Barcelona i Catalunya, estudis de sociologia urbana religiosa, experiències de l’anomenat capitalisme popular a Europa i als EUA i, en general, la influència de la doctrina social de l’Església en la política econòmica.
(Barcelona, 1944 – 1970)
Publicació periòdica del Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya i Balears. Creada per Cèsar Martinell i M. de Solà-Morales.
L’edició s’aturà temporalment el 1970, i en reprendre’s el 1981 adoptà el nom de Quaderns d’Arquitectura i Urbanisme i la llengua catalana.
(Barcelona, 1963 – 1969)
Col·lecció de novel·la policíaca d’Edicions 62, la primera publicada en català. Dirigida per Manuel de Pedrolo, aparegué regularment.
Ha traduït al català els escriptors més importants del gènere.
(Catalunya, segle XVI)
Obra històrica, des dels temps primitius fins a la mort de Joan II el Sense Fe. Obra de Pere Miquel Carbonell, que hi treballà fins el 1513.
Constitueix en bona part una reacció violenta contra la crònica de Pere Tomic i la marcada afecció d’aquest envers les faules i les llegendes.
La seva principal novetat, escrit en un català marcadament llatinitzant i de molt pobres qualitats literàries, és d’haver aprofitat abans que ningú les notícies de les cròniques franceses que conegué a través d’autors italians.
En arribar als temps de Pere III el Cerimoniós (el seu preferit) transcriví gairebé literalment la crònica reial i la continuà amb informacions tretes de les cròniques dels seus tres immediats successors.
No foren editades fins el 1547, i obtingueren una notable difusió.
(Catalunya-Aragó, abans 1359)
Obra concebuda per Pere III el Cerimoniós com a història oficial de la corona catalano-aragonesa. Coneguda també per la Crònica de Sant Joan de la Penya, fou redactada en versió llatina (perduda) i en la catalana i aragonesa entre 1369 i el 1373.
S’inicià amb referències a la Hispània antiga, continuà amb la invasió sarraïna, s’ocupa dels reis navarresos, dels comtes de Barcelona i acaba amb els reis de la corona catalano-aragonesa, fins a Alfons III el Benigne (1336).
Aquesta obra, la versió llatina, de Tomàs de Canyelles, antecedí a la crònica personal de Pere III i es basà en els Gesta comitum Barcinonensium et regum Aragonum, en la Historia gothica de Rodrigo Jiménez de Rada així com en altres textos.
Bé que literàriament té un valor poc notable, i que inclou fets llegendaris, destaca per la nombrosa informació inèdita que conté, que ha servit de guia per a la historiografia catalana posterior.
(Ripoll, Ripollès, 1032 – 1543)
Família de texts annalístics en llatí que sembla haver estat iniciada al monestir de Ripoll, i probablement a iniciativa de l’abat i bisbe Oliba.
El primer de la sèrie fou format probablement partint d’uns annals de Cuixà i continuat a Ripoll després del 985 fins al 1191; conté anotacions des del 27 dC.
Uns altres rivipul·lenses foren: l’Alterum Rotense fou dut a Roda de Ribagorça vers la fi del segle XI, i fou continuat fins al 1205; el Cronicó Dertusense II, passat per Sant Joan de les Abadesses i portat a Tortosa i continuat i interpolat fins el 1210; el Chronicon Benifassani, del monestir de Benifassà, continuat fins el 1276; la crònica de Sant Víctor de Marsella, que s’emportaren el 1172 i continuaren a Provença fins el 1543, i el més llarg, el Cronicó Rivipullense II, destinat a algun centre desconegut extern al monestir, comprèn unes 500 notes des del naixement de Jesucrist fins el 1302.
(Llenguadoc, 1204 – 1323)
Grup de texts annalístics. Cal esmentar-ne el Thalamus parvus de Montpeller, el cronicó del cartulari de Ramon el Jove de Tolosa, el cronicó llatí de Sant Serni, també de Tolosa, el de Sant Pau de Narbona, i també el Cronicó Dertusense I, escrit en occità, que arriba fins a l’any 1323.
Tots són palesament influïts pels Cronicons Barcinonenses, alhora que ells influeixen en alguns annals catalans a partir de la segona meitat del segle XIII.
La seva notícia més reculada és del 1099.
(Barcelona, segle XII – 1409)
Família de texts annalístics, en llur majoria llatins.
Originada, sembla, entre el 1149 i el 1153 sota l’estímul de les gestes militars de Ramon Berenguer IV de Barcelona a Almeria, Tortosa, Lleida i Fraga, a les quals devia fer referència l’embrió de la sèrie.
Comencen a ésser traduïts al català poc abans del 1283, però prosseguiren les versions llatines durant tot el segle XIV.
Els Cronicons Barcinonenses I i II, quasi iguals, semblen procedir d’un cronicó perdut, que acaba el 1274. El Cronicó Barcinonense III és molt extens; comprèn del 801 al 1323. El Cronicó Barcinonense IV fou compost per Guillem Mascaró, beneficiat de la seu de Barcelona; comprèn del 714 fins al 1452.
Cal esmentar encara el Cronicó Ulianense, dut a Santa Maria d’Ullà al finals del segle XII i continuat allà fins al 1409, i el Cronicó del monestir de Sant Feliu de Guíxols, molt breu i lacònic, que conté notícies des del 985 fins al 1392.
Dades dels Països Catalans 