(Gandia, Safor, 1358 – 29 octubre 1425)
Duc de Gandia, comte de Ribagorça i de Dénia. Fill i successor d’Alfons I de Gandia.
Fou lloctinent general del regne d’Aragó (1402-04) i presentà la seva candidatura en la reunió de Casp. A despit d’ésser derrotat per Ferran I d’Antequera, col·laborà amb ell i, quan Jaume d’Urgell es revoltà, va intervenir decididament en el setge de Balaguer, on fou derrotat Jaume.
(Gandia, Safor, 1332 – 5 març 1412)
Comte de Ribagorça i Prades, marquès de Villena i duc de Gandia. Fill de l’infant Pere I d’Empúries i de Joana de Foix. Pel seu pare era cosí de Pere III el Cerimoniós. D’ell heretà els comtats de Ribagorça i Prades.
Fou capità general del regne de València. Ajudà Enric de Trastàmara en la seva lluita contra Pere el Cruel i això li valgué el marquesat de Villena. Posà fi a la invasió del comte d’Armanyac (1389-90) i, més tard, fou nomenat tutor d’Enric III de Castella.
El 1399 rebé el títol de duc de Gandia, gràcies als serveis prestats al rei Martí I l’Humà. Quan aquest morí sense fills, Alfons de Gandia presentà la seva candidatura a la successió, però morí el 1412 abans de celebrar-se la reunió de Casp.
Fou succeït pel seu fill Alfons II de Gandia.
(Sòria, Castella, 1155 – Gutierre Muñoz, Castella, 1214)
Rei de Castella. Concertà amb Alfons I de Catalunya-Aragó el tractat de Cazola (1179).
(Jaca, Osca, Aragó, 1073 – Poleñino, Osca, Aragó, 7 setembre 1134)
“el Bataller“ Rei d’Aragó i de Pamplona (1104-34). Hagué de tractar amb Ramon Berenguer III de Barcelona, tant per les delicades qüestions suscitades a la mort de la seva ex-dona Urraca de Castella, com per friccions jurisdiccionals amb zones de reconquesta reservades al barceloní i pels feus llenguadocians del monarca aragonès.
Alfons I sembla que arribà indegudament fins a Gardeny (1123) sobre Lleida, cosa que provocà una entrevista i un conveni amb Ramon Berenguer (1126).
A la mort d’Alfons sense descendents, deixà els seus regnes als ordes militars, cosa que, naturalment, no fou acceptada pels nobles aragonesos, que la impugnaren i s’apressaren a elegir un rei propi, el germà d’Alfons I, Ramir II el Monjo, aleshores bisbe de Roda-Barbastre, i els navarresos escolliren García V Ramírez.
Aquests fets tingueren una conseqüència política transcendental perquè provocà la unió d’Aragó amb Catalunya pel casament de la filla de Ramir, Peronella d’Aragó, amb Ramon Berenguer IV de Barcelona.
(Girona, 9 setembre 1377 – octubre 1377)
Fill de l’infant Joan, duc de Girona i futur rei Joan I de Catalunya-Aragó, i de la primera muller d’aquest, Mata d’Armanyac.
Era el quart dels infants haguts d’aquest matrimoni. Nasqué prematur.
(Portugal, segle XIII – segle XIV)
Fill de l’infant Pere, fill bastard de Pere II el Gran. La seva mare fou la dama portuguesa Constança Mendes Pelita. Alfons era nebot, per tant, de la reina Isabel d’Aragó i de Sicília, reina de Portugal, filla legítima de Pere II.
Nasqué segurament a Portugal mateix, on residien els seus pares. Tindria successió.
Aquesta branca il·legítima i emigrada del Casal de Barcelona és poc coneguda.
(Xàtiva, Costera, 1 gener 1431 – Roma, Itàlia, 18 agost 1503)
(Roderic de Borja) Papa (1492-1503). El 1456 fou nomenat cardenal.
El seu oncle Alfons de Borja, elegit papa amb el nom de Calixt III, el nomenà el 1455 vicecanceller de l’Església i bisbe de València. Va obtenir la conversió de València en arquebisbat. Fou elegit papa en successió d’Innocenci VIII.
Tingué nombrosos fills amb la seva amant Vanozza Catanei i els enriquí servint-se dels béns eclesiàstics. Durant el seu pontificat lluità contra Carles VIII de França. En canvi, s’alià amb Lluís XII.
El 1493 promulgà una butlla que establia una ratlla imaginària (línia alexandrina) que delimitava les zones d’expansió reservades a les explotacions de Portugal i Castella.
Tant ell com els seus fills, entre ells els famosos Cèsar i Lucrècia Borja, parlaven i escrivien en català.
(Catalunya, segle XIX – París, França, segle XIX)
Cantant i pianista. Visqué durant trenta-dos anys a París, dedicat a l’ensenyament del cant i del piano.
És autor d’algunes composicions.
Pseudònim amb que signà l’autor teatral català Jaume Gras i Vila (1900-62).
(Bastia, França, 22 març 1842 – Vinh, Vietnam, 24 juliol 1901)
Anarquista. Participà a la Comuna de Marsella (1871).
Fallida aquesta, es refugià a Barcelona, on, amb Paul Brousse i Camille Camet, creà el Comité de Propagande Révolutionnaire Socialiste de la France Méridionale (1873) i publicà el periòdic “La Solidarité Révolutionnaire”.
Fou membre de l’Aliança de la Democràcia Socialista i representà la Federació Regional Espanyola de l’AIT al congrés de l’Haia (1872) i al de Ginebra organitzat pels anarquistes (1873).
