Arxiu de la categoria: Biografies

Sanç I de Rosselló-Cerdanya

10 Respostes

(Catalunya, 1161 – Aragó ?, 1223)

Comte de Provença (1181-85), de Cerdanya (1168-1223) i de Rosselló (1185-1223). Tercer fill de Ramon Berenguer IV i de Peronella.

En morir assassinat el seu germà Ramon Berenguer IV de Provença, Sanç en fou nomenat comte (1181), però el 1185 fou destituït del govern pel seu germà, el rei catalano-aragonès Alfons I, per tal de donar-lo al seu fill.

El 1209 morí Alfons II de Provença, i Sanç tornà a governar el país perquè el comte provençal Ramon Berenguer V era menor d’edat. Amb el seu fill Nunyo Sanç acudí a la batalla dels Ports del Muradal (1212).

El 1213 va morir Pere I el Catòlic, quan el rei Jaume I només tenia cinc anys, i el comte Sanç es va veure investit amb el càrrec de procurador dels regnes. El procurador havia de governar amb l’assistència d’un consell de personatges catalans i aragonesos nomenat pel papa; els templers limitaren la seva actuació. En circumstàncies extremadament difícils es trobà a les mans l’heretatge catalano- provençal de Ramon Berenguer III i Alfons el Cast.

Va governar amb prudència i energia; a l’interior va haver de lluitar contra l’oposició feudal aragonesa, encapçalada per Ferran, abat de Muntaragó. A l’exterior la seva política s’adreçava a salvar els països d’Occitània, on havia de topar no solament amb Simó de Montfort, sinó també amb el pontificat d’Innocent III.

Després de Muret (desfeta que intentà reparar), Nunyo Sanç, fill del regent i de la seva dona Sança Núñez de Lara, i altres barons catalans, van continuar lluitant contra els francesos; havent mort Gastó VI de Bearn, Sanç s’esforçà a evitar que el comtat de Bigorra caigués en mans dels Montfort i casà el seu fill Nunyo Sanç amb la vídua de Gastó, però el papa va anul·lar el matrimoni.

A pesar de l’oposició d’Honori III, Sanç es declarà a favor dels tolosans en contra de Simó de Montfort. A Provença, ja abans, havia desenvolupat una política de llibertat comunal, d’impulsió del comerç mediterrani i d’oposició a la influència francesa i papal.

Ell fou un lligam per als països catalano-occitans. Causes internes i externes provocaren la caiguda de Sanç. El 1218 va convocar corts a Lleida i va presentar la seva renúncia a la procuradoria. En recompensa rebé possessions territorials a l’Aragó ultra una compensació monetària anual.

Sanç VII de Navarra

Deixa un comentari

(Tudela, Navarra, 17 abril 1154 – 7 abril 1234)

“el Fort” Rei de Navarra (1194-1234). En un principi actuà de comú acord amb Alfons VIII de Castella, però després pactà amb els lleonesos i els almohades contra Castella i hagué de fer cara a l’aliança de Castella i Aragó contra Navarra (Calataiud, 1198).

Reconciliat amb Castella i amb Pere I el Catòlic de Catalunya-Aragó (Monteagudo, 1208), participà en la croada peninsular contra els almohades que culminà en la batalla de Las Navas de Tolosa (1212).

La nova amistat entre Navarra i Catalunya es refermà al castell de Tudela (1231), on Sanç VII i Jaume I de Catalunya s’afillaren mútuament i es declararen hereus dels regnes respectius. Tanmateix, a la seva mort el succeí el seu nebot Teobald.

Sanç III de Pamplona

6 Respostes

(Navarra, vers 992 – La Bureba, Burgos, Castella, 18 octubre 1035)

“el Gran” Rei de Pamplona (1000-35) i comte d’Aragó (Sanç II: 1000-35), de Ribagorça (Sanç I: 1017-35) i de Castella (Sanç II: 1029-35), fill i successor de Garcia IV.

Es casà amb Múnia, dita Major, hereva dels comtats de Castella i Ribagorça, matrimoni que el 1016 l’ajudà a delimitar la frontera entre Castella i Navarra per la banda de la Rioja.

Poc després, potser defensant els drets de la seva muller a la terra ribagorçana -Major era besnéta del comte Ramon III de Ribagorça-, aprofità la mort del comte Guillem II de Ribagorça (1017) per a annexar-se Sobrarb, la part central de la Ribagorça (1017-18) i més tard (v1025) la resta del comtat ribagorçà.

Convertit ja en el sobirà més poderós de l’àrea pirinenca i dels regnes hispànics, actuà de mitjancer en les desavinences (1023) entre el comte de Barcelona Berenguer Ramon I, que es reconegué vassall seu, i la seva mare, la comtessa Ermessenda de Carcassona.

Concertà el matrimoni de la seva germana Urraca (1022) amb Alfons V de Lleó, després de consultar-ho amb l’abat Oliba de Ripoll, que desaconsellà l’enllaç pel parentiu existent entre els cònjuges. El seu fill Gonçal heretà Ribagorça amb Sobrarb.

Malgrat que les previsions successòries de Sanç III contemplaven una certa prelacia o dret de primogenitura a favor del seu fill Garcia, la realitat és que, després del 1035, Castella, Aragó i Ribagorça-Sobrarb es convertiren en estats independents de Pamplona.

Sanç el Gran exercí un autèntic protectorat sobre els territoris hispanocristians, de Zamora a Barcelona, mercès a la importància econòmica assolida aleshores per Navarra, que actuà d’intermediària entre la zona musulmana de l’Ebre i Europa.

Sanç I de Mallorca

44 Respostes

(Montpeller, França, 1276 – Formiguera, Capcir, 4 setembre 1324)

“el Pacífic” Rei de Mallorca (1311-24). Fill de Jaume II de Mallorca i d’Esclarmunda de Foix.

Des del 1285 Pere II el Gran el retingué en captivitat, juntament amb la seva mare i els seus germans Jaume i Ferran, fins que pogueren fugir a Perpinyà. El 1295 el seu pare recobrà les possessions del regne de Mallorca.

En renunciar al tron el seu germà primogènit, Jaume, per fer-se franciscà, Sanç fou jurat (1302) hereu del reialme mallorquí. El 1309 es casà amb Maria d’Anjou, filla de Carles II el Coix, alhora que la seva germana Constança es maridava amb Robert d’Anjou, germà d’aquella.

En morir el seu pare (1311), ocupà el tron mallorquí i el 1312 prestà jurament de vassallatge a Jaume II de Catalunya. El 1313 tornà a Catalunya la Vall d’Aran, que tenia sota la seva guarda per decisió del papa Bonifaci VIII arran de l’ocupació per part de les forces de Felip III l’Ardit.

El seu regnat fou pacífic malgrat els intents de França per pertorbar les relacions amb la corona catalano-aragonesa; en les qüestions de Montpeller, senyoria del qual França tractava d’apoderar-se, el rei de Mallorca fou sostingut sempre per Jaume II.

Sanç ajudà el seu germà Ferran de Mallorca en la conquesta de Morea (1315-16) i signà un tractat amb el rei de Tunis.

Però les bones relacions amb Jaume II es malmeteren el 1322, quan Sanç, sense fills barons, nomenà hereu el nebot Jaume (III), fill del seu germà difunt Ferran. Això no fou obstacle perquè Sanç contribuís amb galeres i gent armada a l’expedició de l’infant Alfons (fill de Jaume II de Catalunya) contra Sardenya (1323-24). Per a la minoritat del nebot nomenà un consell de regència.

Sanç IV de Castella

9 Respostes

(Valladolid, Castella, 12 maig 1258 – Toledo, Castella, 25 abril 1295)

“el Brau” Rei de Castella i Lleó (1284-95). Fill d’Alfons X i de Violant d’Aragó.

Per l’acord de Lió (1288), es comprometé a ajudar Felip IV de França contra Aragó, en canvi de la renúncia francesa a intervenir en els afers successoris de Castella. Aquest tractat ocasionà la ruptura de relacions amb Alfons II de Catalunya, la proclamació com a rei de Castella d’Alfons de La Cerda, a Jaca (1288), i l’inici de la guerra entre Castella i Catalunya-Aragó.

Mort Alfons II, signà amb Jaume II el Just la concòrdia de Monteagudo (1291), per la qual es comprometé a ajudar-lo contra un possible atac de la coalició franco-angevina, en canvi de la col·laboració catalano-aragonesa en la reconquesta castellana.

Sanç, Josep

1 Resposta

(Catalunya, segle XVII)

Abat del monestir de Poblet (1652-56).

Expirat el torn de l’abadiat segon de Rafael Llobera, fou elegit com a LXII abat de la sèrie pobletana, el VIII dels quadriennals.

Fou succeït per Joaquim Arbolí.

Sanç, Joan Baptista

Deixa un comentari

(Vic, Osona, segle XVII)

Escriptor. Presencià a Vic els avalots i conflictes que precediren la guerra dels Segadors i els inicis d’aquesta.

Indignat per la covardia i la irresponsabilitat dels seus convilatans, el 1641 redactà una Relació breu dels successos, segones intencions i locures que han succeït… en la ciutat de Vic des del… 1634 fins al… 1641, que inclou també una vívida descripció de l’esclat de la revolta del 1640.

Sanç, Jaume

Deixa un comentari

(Montpeller, França, segle XII – Illes Balears ?, segle XIII)

(o Jacques)  Missatger montpellerí.

Enviat per Jaume I, en 1228, al rei de Mallorca. Havia de demanar-li la restitució de dues naus catalanes preses pels corsaris sarraïns. Féu el viatge en un lleny de seixanta rems. Davant la negativa rebuda, Sanç recordà al rei mallorquí que el seu senyor era fill del vencedor d’Úbeda (Pere I el Catòlic). L’observació li valgué amenaces a les quals respongué amb dignitat.

En 1229, ja envaïda l’illa i assetjada la capital, Sanç fou triat per Jaume I, amb Berenguer Durfort, com a batlle d’una partida de Mallorca que se sotmeté pacíficament. En tot cas els dos elegits, davant l’actitud animosa que trobaren més tard, acudiren novament al costat del rei poc abans de caure Palma de Mallorca.

Sanç d’Aragó i d’Alburquerque

Deixa un comentari

(Castella, segle XIV – Medina del Campo, Castella, 1415/16)

Quart fill baró de Ferran I d’Antequera i d’Elionor d’Alburquerque.

El 1409, essent el seu pare coregent de Castella, el féu elegir gran mestre de l’orde de Calatrava.

El 1412 el seu pare cenyí la corona catalano-aragonesa en virtut del compromís de Casp, amb tota la família, l’acompanyà als nous dominis.

Morí molt jove.

Sanaüja, Rodolf de

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XII)

Cavaller. Apareix documentat el 1147 en una concòrdia que signà amb els frares del Temple. Dos anys després participà a la presa de Lleida.

És el cavaller més antic, entre els coneguts, del seu notable llinatge, que amb el temps havia de senyorejar la vila de les Borges Blanques.