(Arenys de Munt, Maresme, 1734 – 1801)
(o Marià) Jurista. Germà de Francesc.
Membre del reial consell, havia entrat a l’Acadèmia de Bones Lletres el 1758 i hi llegí diverses composicions catalanes (1791, 1793, 1797).
Fou el pare de Joan, Josep Antoni i Ramon de Sanç i de Barutell.
(Arenys de Munt, Maresme, 1730 – 1823)
Eclesiàstic. Germà de Ramon. Canonge de la seu barcelonina.
El 1770 ingressà a l’Acadèmia de Bones Lletres, on presentà alguns treballs de caràcter jurídic.
En 1808-14, essent vicari general de la diòcesi, restà a la capital, de la qual havia fugit el bisbe, Pau de Sitjar. Malgrat el tancament de temples i el decret de dissolució de comunitats, sostingué les posicions d’eclesiàstics i religiosos enfront de les autoritats napoleòniques.
(Barcelona, 1667 – Viena, Àustria, 1757)
Militar. Fill de Francesc Sanç i Puig, i germà de Lluís i d’Ignasi Sans i Miquel. El 1690 es casà amb Maria de Mont-rodon i de Mas, senyora de Mont-rodon, el cognom de la qual incorporà als seus.
El 1700 ingressà a l’Acadèmia dels Desconfiats i hi presentà treballs de tema militar.
Féu d’enllaç entre les autoritats del Principat i el lloctinent de Felip V, Fernández de Portocarrero, i defensà activament les constitucions del Principat, conculcades per les autoritats borbòniques.
Lluità a favor del rei arxiduc Carles III durant la guerra de Successió al setge de Cardona (1711), a Castellciutat (Alt Urgell) i a Barcelona, on comandà les forces del castell de Montjuïc; el juliol de 1714 fou nomenat general de batalla.
Fet presoner en caure la ciutat, fou reclòs a Hondarribia (1715-19) i Segòvia (1719-25). Alliberat arran de la pau de Viena, anà a residir a la cort de l’emperador Carles VI.
(Barcelona, vers 1670 – 6 octubre 1713)
Militar. Germà del jurista Ignasi Sans i Miquel i del general Francesc. Com aquest, serví contra els borbònics a la guerra de Successió.
El 1713 formà part de la guarnició de Barcelona, en començar el setge de la ciutat. Tenia aleshores el grau de capità. El 6 de setembre caigué ferit al combat de la Creu Coberta. Ja refet, es reincorporà al servei.
En el transcurs dels atacs catalans a la part de Mas Guinardó que facilitaren l’entrada a la plaça de forces importants que havien restat aïllades a l’exterior, conduí novament la seva companyia i resultà mort.
(Alella, Maresme, 1762 – Cadis, Andalusia, 6 novembre 1810)
Marí i polític. Fill de Ramon de Sanç i de Sala i germà de Joan i de Josep Antoni.
El 1804 ingressà a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.
Més tard fou regidor perpetu de Barcelona. Els altres regidors el nomenaren representant de Barcelona a les corts de Cadis.
Morí poc després d’haver estat iniciades les sessions.
(Arenys de Munt, Maresme, 22 juliol 1761 – Saragossa, Aragó, 16 març 1830)
Militar. Fill de Ramon de Sanç i de Sala i germà de Joan i de Ramon.
Participà a la campanya d’Orà (1790) i a la del Rosselló (1793), on fou fet presoner pels francesos, però se’n féu escàpol i passà a Andalusia i participà a la batalla de Bailèn.
Adjunt del mariscal de camp Sarsfield (1812) al País València i al Principat, fou enviat al País Basc i ascendit a mariscal de camp (1816).
(Barcelona, 4 març 1756 – 1822)
(o Sans, o Sanz) Erudit. Fill de Ramon de Sanç i de Sala i germà de Josep Antoni i de Ramon. Estudià a Cervera, on es doctorà en lleis (1777). Serví uns quants anys a la marina de guerra, on entrà de guardiamarina el 1781.
Més tard (1796) fou comissionat pel govern de Carles IV de Borbó per a fer recerques als arxius de Simancas i de Barcelona. Hi reuní còpies d’articles interessants, que hom conserva a l’Academia de la Historia, de Madrid, de la qual fou membre.
El 1779 ingressà a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, on llegí memòries i treballs. El 1822 fou nomenat bibliotecari de la Universitat de Barcelona.
(Barcelona, 1005 – Catalunya, 1058)
Fill segon de Berenguer Ramon I de Barcelona i de Sança de Castella.
En la divisió que el seu pare féu dels seus dominis (1035) li correspongué part del comtat de Barcelona, des del Llobregat a la terra sarraïna, amb la capital a Olèrdola, sota el vassallatge del seu germà gran Ramon Berenguer I. L’inici del seu govern anà lligat a la rebel·lió de Mir Geribert d’Olèrdola.
El 1049 renuncià voluntàriament els seus dominis en favor del seu germà Ramon Berenguer, el qual havia de passar-li una pensió vitalícia.
Fou monjo de Sant Ponç de Tomeres, a Occitània, i després prior de Sant Benet de Bages.
Vivia encara el 1057, quan rebé un llegat de la seva àvia la comtessa Ermessenda de Carcassona.
(Catalunya ?, segle XIII – Xipre ?, segle XIV)
Fill natural de Pere II el Gran i d’Agnès Zapata.
Ingressà en l’orde de l’Hospital i fou lloctinent de la castellania d’Amposta (1327) i després el castellà titular d’aquesta (1328-41).
El 1314 representà Jaume II el Just en les gestions empreses pel monarca amb vista al matrimoni amb Maria de Lusignan.
Residí a Xipre entre els hospitalers.
(Barcelona ?, 1247 – Martos, Jaén, Andalusia, 21 octubre 1275)
Religiós mercedari, arquebisbe de Toledo (1266-75) i sant. Fill petit de Jaume I de Catalunya i de Violant d’Hongria.
Li foren concedits, infant encara, els càrrecs d’ardiaca de Belchite, d’abat de Valladolid i de canonge sagristà de Lleida (1254). El 1266 li fou atorgat l’arquebisbat de Toledo. El 1274 féu costat al seu pare en la preparació de la fracassada croada a Terra Santa.
Va morir en terres andaluses en un enfrontament contra una invasió sarraïna.
Considerat màrtir, la seva festa es celebra el 21 d’octubre.
