(les Voltes, Baix Camp, 1755 – La Paz ?, Bolívia, 1834)
Missioner franciscà llec. Format al col·legi de missions d’Escornalbou, passà al Perú (1796).
Es destacà pels seus coneixements d’arquitectura; intervingué en la construcció de l’església principal de Potosí (1812-29) i en la de la catedral de La Paz (1830-34) i en altres construccions, en les quals introduí l’estil neoclàssic.
(Catalunya, segle XIV – segle XV)
Cavaller. Al seu temps, el 1383, el casal que la família posseïa a Lleida esdevingué local de la Paeria. Per bé que amb reformes, l’edifici subsisteix actualment estatjant el consistori lleidatà.
Fou, durant el Parlament de l’Interregne (1410-12), el cap de la facció de cavallers i homes de paratge que pretenien confirmar-se com a quart braç o estament de Corts, separat dels nobles.
Els braços reial o popular i l’eclesiàstic s’hi oposaren amb èxit, per impedir que augmentés la influència del sector aristocràtic.
(Barcelona, 20 març 1953 – )
Poeta. Fill de David Sanahuja i Saperas. Estudià filologia romànica i fou professor universitari.
La seva obra poètica, de considerable intensitat, s’inicià a El gos del galiot (1981) i ha continuat a Mirador (1983), Doble joc (1988) i En defensa pròpia (1994).
L’any 1990 fou cofundador de l’Aula de Poesia de Barcelona.
(Montblanc, Conca de Barberà, 9 març 1882 – Lleida, 24 desembre 1959)
Historiador i frare franciscà. Fou lector general de filosofia i exercí el seu mestratge a Vila-real (1909-10), a Balaguer (1913-26), a Berga (1926-30) i a Lleida (1930-36).
Després del 1940 es reincorporà al convent de Lleida, on es donà de ple a la recopilació de dades per a la seva monumental Historia de la seráfica provincia de Cataluña (1956).
És autor, també, de L’antiga ciutat de Balaguer (1930) i d’una important Història de Balaguer, que deixà manuscrita, i de la Historia de la villa de Ager (1961).
(Barcelona, 22 febrer 1915 – 21 febrer 1990)
Poeta. Advocat. Fou tinent de sanitat de l’exèrcit republicà.
La seva poesia pertany al neosimbolisme dels seus companys de generació, sobretot Espriu, a més de la influència cristal·lina i popularitzant de Garcés.
Ha publicat L’illa sense nom (1946), Poemes del circ (1948), El carro de l’exili (1969) i La cavalcada (1976).
Fou el pare del també poeta Eduard Sanahuja i Yll.
(Vilasana, Pla d’Urgell, 1907 – Barcelona, 27 gener 1997)
Empresari constructor. Fou un dels principals constructors d’habitatges socials promoguts pel ministeri de l’habitatge al llarg dels anys 1950 i 1960.
A la dècada del 1990, la seva immobiliària quedà associada amb els problemes del ciment aluminós (aluminosi), especialment als barris barcelonins del Turó de la Peira i les Corts.
Un dels seus darrers grans projectes fou el complex Illa Diagonal de Barcelona, inaugurat el 1993.
(Barcelona, 1895 – 1963)
Tenor. Usava també el cognom de Santagostino. Amplià els seus estudis a Itàlia i hi residí gran part de la seva vida.
Actuà sovint al teatre de la Scala, de Milà, i al de Sant Carles, de Nàpols.
Es presentà al Liceu de Barcelona amb Aida de Verdi.
(Bonastre, Baix Penedès, 10 novembre 1892 – Barcelona, 18 abril 1976)
Eclesiàstic i historiador. Estudià arxivística a Roma.
Arxiver diocesà de Barcelona des del 1927, féu una reorganització a fons de l’arxiu i hi aportà nous documents. Beneficiat de la catedral, escriví a “El Matí” i se significà per les seves amistats intel·lectuals del país.
El 1936 fou detingut per la FAI com a clergue, però, de manera sorprenent, el deixaren anar. Esdevingué una mena de funcionari de la Generalitat i alhora el braç dret del pare J.M. Torrent, vicari general en la clandestinitat, i tingué un paper actiu en l’organització del culte clandestí.
Després de la guerra civil tornà a reorganitzar l’arxiu i adoptà una actitud, passats els primers anys, d’oberta oposició al règim.
Com a historiador publicà Los sínodos diocesanos de Barcelona (1930), Guia de l’arxiu diocesà de Barcelona (1934), El Archivo de la catedral de Barcelona (1941) i l’estudi o curpus documental excepcional La acción de Francia en Cataluña (1956), a més d’El Tractat dels Pirineus i la mutilació de Catalunya (1960), sovint reeditat, La resistència del Rosselló a incorporar-se a França (1970) i el documentat Martirologio de la Iglesia de la diócesis de Barcelona… (1943), sobre el primer període de la guerra civil.
Títol amb què és conegut el financer i polític català Joan Claudi Güell i de Churruca (1905-58).
(Santervas, Castella, segle XVI – Granada, Andalusia, 1633)
Bisbe de Solsona (1624). Fou lloctinent general de Catalunya (1627-29).
Perseguí durament el bandolerisme i es remarcà per les seves cartes al rei sobre l’estat del Principat de Catalunya i dels comtats de Rosselló i de Cerdanya. De tornada a Solsona, reuní un important sínode i publicà les primeres constitucions sinodals.
A la fi del 1629 el rei el nomenà president del consell de Castella, i traslladà la residència a Madrid.
El 1630 renuncià el càrrec d’abat de Gerri, que tenien els primers bisbes de Solsona, i instà el rei que elegís abats propis, i fou nomenat arquebisbe de Granada.
