(Catalunya Nord, segle XVIII – segle XIX)
Títol concedit el 1727, pel rei Lluís XV de França, a Àngel Carles Delpàs-Camporrells i d’Oms, baró de Pià i senyor de Sant Marçal (Rosselló).
S’extingí, amb la família, a la primera meitat del segle XIX.
(Oriola, Baix Segura, segle XVII – 1727)
Noble. Marquès consort de Rafal. En iniciar-se la guerra de Successió era governador d’Oriola. De primer es mostrà partidari de Felip V de Borbó, però aviat es passà al bàndol del rei arxiduc Carles III i lluità contra l’exèrcit borbònic al País Valencià.
Posteriorment fou gentilhome de cambra del rei arxiduc que li concedí el marquesat de Rossell (1707), i fou lloctinent seu a Mallorca (1709-13). El 1713 acompanyà l’emperadriu Elisabet Cristina de Brunsvic a Viena des de Barcelona, i hi restà fins que, per la pau de Viena (1725), li foren retornats els béns confiscats per Felip V.
El 1726 tornà a Oriola.
(País Valencià, 1727 – Gandia, Safor, 1794)
Historiador i religiós jesuïta. Deixà inèdits bastants escrits de caràcter històric.
Giner (Illes Balears, segle XVI) Pintor. Establert a València durant la segona meitat del segle XVI.
Damià Giner (Xàbia, Marina Alta, segle XVI – País Valencià, segle XVI) Frare observant. Fou ministre provincial de l’orde. És autor d’uns Comentarii Scoti in IV libros sententiarum in faciliorem, et clariorem methodum redacti (València, 1598).
Francesc Giner (Illes Balears, segle XVI) Escultor. Trobant-se a València el 1588, el beat Juan de Ribera li encarregà una imatge de Crist Mort per al monument de Setmana Santa del col·legi de Corpus Christi.
Gregori Giner (Alcoi, Alcoià, 1727 – Manila, Filipines, 1778) Religiós agustí. És autor d’un Flos sanctorum i de quatre volums de sermons en tagal. Promogué millores urbanes en diverses poblacions filipines.
Joan Giner (Catalunya, segle XVIII) Mestre i músic. Fou organista a Arbeca. És autor d’una Aritmètica.
Joaquim Giner (València, 1730 – 1755) Gravador. Autor de treballs notables.
Sebastià Giner (València, segle XVIII) Escriptor i jesuïta. Fou mestre de retòrica al Seminari de Nobles. És autor d’una obra dialèctica, publicada el 1741.
(País Valencià, 1727 – Madrid ?, 1786)
Arquitecte. És autor, per encàrrec de Carles III de Borbó, de l’església del Temple de València (1761-80), de façana acadèmica, on adoptà les típiques cobertes ceràmiques valencianes a la cúpula i a les torres.
(Alcalà de Xivert, Baix Maestrat, 24 març 1727 – el Puig de Santa Maria, Horta, 22 gener 1799)
Historiador. Frare mercenari. Fou arxiver del monestir del Puig i historiador infatigable del seu orde.
Els seus manuscrits formen quaranta volums. La majoria són estudis històrics referents a la Mercè.
(Gènova, Itàlia, segle XVII – País Valencià, segle XVIII)
(o Capuz) Família d’escultors establerts al País Valencià a la segona meitat del segle XVII. En conjunt, l’obra de la família, segueix l’estil barroc genovès.
Fou iniciada per Juli Capuç (Gènova, Itàlia, segle XVII – País Valencià, segle XVII) “el Vell” Escultor d’imatgeria religiosa, com el seu fill:
Juli Capuç (Ontinyent ?, Vall d’Albaida, 1630 – País Valencià, segle XVII) Escultor d’imatgeria religiosa. Fou el pare de Lleonard Juli Capuç i Calbet i de:
(Illes Balears, segle XVII – Palma de Mallorca, 1727)
Jurista i poeta. Fou metge, advocat i catedràtic de lleis a la universitat de Mallorca.
Escriví diverses al·legacions jurídiques, així com composicions de caràcter satíric, que palesen una viva tendència anticlerical, com una Relació de Don Baltasar Fítova, sàtira en vers contra els mals costums d’alguns sacerdots, recollida per la Inquisició el 1725.
(Petra, Mallorca, 1727 – Palma de Mallorca, 1787)
Erudit i predicador. Professà l’any 1744 en el terç orde franciscà, del qual fou visitador.
Escriví un Exercici de la Santa Creu (1774), algunes poesies en català i obres de caràcter religiós en castellà. La seva obra restà inèdita.
(Ribagorça, segle XVII – 1727)
Nebot de Pere de Bardaixí i d’Ascon. Lluità per la causa borbònica durant la guerra de Successió.
Dades dels Països Catalans 