Arxiu d'etiquetes: 1755

Traggia y Urribarri, Manuel de

Deixa un comentari

(Saragossa, Aragó, maig 1755 – València, setembre 1817)

Escriptor. Germà de Domingo Mariano. Ingressà a l’orde carmelità i fou prior del convent d’aquests a València. Durant la Guerra Gran publicà obres contra la Revolució Francesa, com ara Reflexiones sobre los excesos, sedición y libertad filosófica de los franceses (1793), i opuscles de tema religiós, amb el pseudònim d’El Amante de la Religión. També col·laborà al “Diario de Valencia”.

Durant la guerra del Francès lluità contra les forces napoleòniques i redactà un manuscrit, titulat Historia de lo que padecieron los carmelitas descalzos… de Aragón y Valencia… desde 1808 a 1814, molt important per a conèixer les darreres etapes de la resistència antifrancesa a València.

El 1812 fugí i es refugià a Mallorca, on col·laborà en el “Diario de Palma” i fundà la revista quinzenal “El Amigo de la Verdad” (1812-13), des de la qual polemitzà amb el diari “Aurora Patriótica Mallorquina”.

Torres i Robert, Guillem

Deixa un comentari

(Palma de Mallorca, 1755 – 1829)

Pintor i escultor. Dirigí l’Escola de Dibuix de Palma. La seva pintura era preferentment d’inspiració religiosa.

Fou el pare de:

  • Miquel Torres i Sancho  (Palma de Mallorca, 1797 – 1885)  Artista. Fou escultor i pintor de l’ajuntament de Palma i de la catedral. Té obres notables a Palma i a Artà. Fou tinent de director de l’Escola de Dibuix, director de la sala d’arquitectura i acadèmic de Belles Arts.
  • Salvador Torres i Sancho  (Palma de Mallorca, 1799 – 1882)  Pintor. Es dedicà a la pintura religiosa i d’història. Passà alguns anys a Madrid, d’on retornà el 1839. Fou acadèmic i professor de Belles Arts.

Riambau, Joan

Deixa un comentari

(Vila d’Eivissa, Eivissa, 1689 – Madrid, 1755)

Jurista. Exercí a Mallorca i a Madrid. Fou assessor i sots-delegat de rendes públiques (1739).

És autor d’uns Discursos legales i d’altres treballs jurídics.

Esclapers de Guilló, Pasqual

Deixa un comentari

(Elx, Baix Vinalopó, segle XVIII – València, 1755)

Erudit i escriptor en castellà. Llibreter d’ofici resident a València.

És autor d’un Resumen histórico de la fundación y antigüedad de la ciudad de Valencia (1738, 1805), de romanços a l’entrada a l’infant Carles a València (Romance heroico, 1731) i a l’arribada de la relíquia de sant Pere Nicolau Pasqual (Demostraciones festivas, 1743) i de quatre comèdies, inèdites, dues de les quals representades a València (El martirio más sangriento, el de sant Vicent màrtir, i La restauración de Orán).

Briau i Saüc, Domènec

Deixa un comentari

(Castelló de la Plana, 5 agost 1664 – Viena, Àustria, 1755)

Metge. Estudià humanitats a Castelló de la Plana i medicina a València. Austriacista, seguí Carles III a la cort de Viena, on fou nomenat primer metge de cambra.

Exercí el càrrec fins a la seva mort, de primer al servei de l’emperador i posteriorment (des del 1740) al de la filla d’aquest, l’emperadriu Maria Teresa d’Àustria.

Barrera i Volar, Pere

Deixa un comentari

(Perpinyà, vers 1690 – 1 novembre 1755)

Metge i naturalista. Enviat pel rei de França a la Guaiana, hi residí i hi estudià la flora, la fauna i les poblacions indígenes (1722-25). En retornar a Perpinyà, hi obtingué una càtedra de botànica (1727); fou metge de l’hospital militar de Perpinyà i protometge de la província del Rosselló (1753).

És autor, entre altres obres, d’Essai sur l’histoire de la France équinoxiale, au dénombrement des plantes, des animaux et des minéraux qui se trouvent dans l’íle de Cayenne et à la Guayane (París 1741), de Dissertation sur la causa physique de la couleur des nègres (París 1741) i d’Ornithologiae specimen novum sive series avium in Ruscinone, Pyrinaeis montibus atque in Gallia aequinoctiali observatarum (Perpinyà 1845).

Fou conegut pels metges de l’època per les seves Obsérvations anatomiques… propres à découvrir les causes des maladies et leurs remèdes (Perpinyà 1751).

Arroyal, Lleó d’

Deixa un comentari

(Gandia, Safor, 11 abril 1755 – Vara del Rey, Cuenca, 5 gener 1813)

Escriptor. Estudià a Salamanca. Es posà en contacte amb els il·lustrats: es casà amb la filla de l’erudit Andreu Piquer.

És autor d’Odas i Epigramas (1784), però, sobretot, de Sátiras (que la censura impedí de publicar), on al concepte optimista de “segle de llums” oposa críticament el de “segle d’aparences”.

També escriví, entre el 1786 i el 1790, Cartas políticoeconómicas al conde de Lerena, una de les primeres i més incisives manifestacions del pensament liberal peninsular; aquesta obra, no editada fins al 1841, fou atribuïda erròniament a altres autors, però fins al 1967 no li ha estat definitivament atribuïda, per François López.

Amat, Josep -varis-

Deixa un comentari

Josep Amat  (Sabadell, Vallès Occidental, segle XVII – Catalunya, 1755)  Frare carmelità. Fou prior en 1709. Deixà diversos escrits.

Josep Amat  (Barcelona, 1843 – 1911)  Pintor.

Cardona -varis/es bio-

14 Respostes

Acard de Cardona  (Catalunya, segle XV)  Fill segon de Hug de Cardona-Anglesola i de Centelles i d’Elfa de Perellós i de Mur. A la mort del seu pare (1463), desposseïda la seva branca familiar pel rei Joan II de Catalunya, el conestable de Portugal, elegit rei pels catalans, el nomenà patge seu, en unió del seu germà gran Hug. Degué morir molt jove.

Adelaida de Cardona  (Catalunya, segle XI – 1078)  Dama. Era filla del vescomte Ramon de Cardona i d’Engúncia, i germana dels successius vescomtes Bremond I, Eribau i Folc I de Cardona. Es casà dues vegades, amb personatges prou coneguts anomenats Guerau i Guillem, ambdós propietaris de possessions d’importància. Deixà filles del primer matrimoni i fills mascles del segon. Testà el 1078.

Agnès de Cardona  (Catalunya, segle XVI)  Dama. Una de les filles del duc Ferran I de Cardona i de la seva primera muller, Francesca Manríquez. Es casà amb Joan de Montcada, comte d’Aitona.

Alfons de Cardona  (Catalunya, segle XV – segle XVI)  Noble. Era un dels fills del duc Joan Ramon Folc IV de Cardona i d’Urgell i d’Aldonça Enríquez. Es casà amb Aldonça Ferrer. Apareix documentada la seva participació en un torneig, lluitant sis contra sis, celebrat a Barcelona el 12 de juny de 1514.

Amaltrud de Cardona  (Catalunya, segle XI – 1090)  Dama. Filla del vescomte Ramon de Cardona i d’Engúncia. Es casà amb Bofill, del qual fou vídua molts anys. Morí a edat avançada, vivint amb el seu fill Arnau, senyor de la Clua.

Anna de Cardona  (Catalunya, segle XVI)  Dama. Filla d’Antoni de Cardona i Enríquez, virrei de Sardenya. Es casà amb Blasco d’Alagó i d’Arbòrea, segon comte de Villasol. El seu germà Joan de Cardona i de Requesens, marí famós, traspassà sense fills i la deixà hereva de la baronia de Sant Boi (de Llobregat.

Blanca de Cardona  (Catalunya, segle XIV – 1322)  Dama. No n’és conegut altre esment que la referència de la seva mort.

Catalana de Cardona  (Catalunya, segle XII – segle XIII)  Dama. És esmentada com una de les filles del vescomte Ramon Folc III de Cardona i d’Elisabet d’Urgell.

Caterina de Cardona  (Catalunya, segle XV)  Dama. Filla del comte Joan Ramon Folc III de Cardona i de la seva primera muller, Joana d’Urgell. Morí soltera.

Dolça de Cardona  (Catalunya, segle XII)  Dama. És esmentada al testament, datat el 1156, del seu germà Ramon de Cardona.

Elfa de Cardona  (Catalunya, segle XIV)  Filla del comte Hug II de Cardona i de la seva tercera muller, Isabel d’Urgell. Es casà amb el comte Joan II d’Empúries. El seu marit no fou mai reconegut com a comte pel rei Martí I l’Humà, a causa de la rebel·lió del seu antecessor contra la Corona. El matrimoni no tingué fills.

Elicsèn de Cardona  (Catalunya, segle XIV – Coimbra ?, Portugal, segle XIV)  Dama. Era la filla petita de Ramon de Cardona, senyor de Torà, i de Beatriu, filla natural del rei Pere II el Gran. Entrà en religió. Fou abadessa de Coïmbra.

Elisabet de Cardona  (Catalunya, segle XVII)  Dama. Era casada amb Ramon de Sentmenat. Heretà del germà Maurici de Cardona la baronia de Sant Mori.

Elisenda de Cardona  (Catalunya, segle XIII)  Dama. Era filla del vescomte Guillem I de Cardona i de Gueraua de Jorba, i germana, per tant, del també vescomte Ramon Folc IV de Cardona. Havia estat promesa, el 1203, amb el vescomte Arnau I de Castellbó.

Ermengarda de Cardona  (Catalunya, segle XI – segle XII)  Dama. Filla d’un Bremond i germana d’Arnau, Guillem i Bernat. Aquest darrer li feia una deixa en testament datat del 1102.

Folc de Cardona  (Catalunya, segle XII)  Cavaller del Temple. És esmentat com a fill del vescomte Ramon Folc II de Cardona i de Guillema de Melgar, i també com a mestre del seu orde.

Frederic de Cardona  (Sicília, Itàlia, segle XIII – segle XIV)  Fill de Ramon de Cardona i d’Empúries. Adquirí la baronia de Mazzarone. Fou l’avi del següent.

Frederic de Cardona  (Sicília, Itàlia, segle XIV)  Nét de l’anterior i germà de Jaume de Cardona. Es rebel·là contra el rei Martí I l’Humà i perdé la baronia de Mazzarone.

Gabriel Cardona  (Catalunya, segle XV)  Militar. Probablement no pertanyia a la família noble dels Cardona. Era cavaller. Participà a favor de la Generalitat a la guerra contra Joan II. Era capità de la guarnició de Vilafranca. Quan els joanistes entraren a la vila, fou escapçat.

Galceran de Cardona  (Catalunya, segle XVI – 1612)  Noble. Fill segon de Jaume de Cardona, baró de Sant Mori, i de Rafaela Sunyer. El 1607 morí solter el seu nebot Joan de Cardona, baró de Sant Mori. L’heretà. Galceran morí sense successió directa. La baronia anà al seu cosí llunyà Miquel de Cardona.

Gilberga de Cardona  (Catalunya, segle XI)  Dama. Filla del vescomte Ramon de Cardona i d’Engúncia. No n’hi ha altre esment que el que en fa el genealogista Llobet.

Guerau de Cardona  (Catalunya, segle XII)  Personatge. Figurà entre els signants de la solemne presa de possessió del vescomte Guillem I de Cardona.

Guillem Ramon de Cardona  (Catalunya, segle XV)  Personatge. És documentat el 1447 com a donzell i senyor del castell de Solerbernat, a la zona de Torà, havent adquirit tres cuirasses de les quals es considera deutor. No és coneguda la seva posició genealògica.

Guillema de Cardona  (Catalunya, segle XII – segle XIII)  Dama. Era filla del vescomte Guillem I de Cardona i de Gueraua de Jorba. Es casà amb Hug (V) de Mataplana, el qual morí el 1229. En tingué un fill anomenat també Hug (VI), hereu de la baronia de Mataplana.

Guisla de Cardona  (Catalunya, segle XI)  Dama. El genealogista Llobet la cita com la menor de les filles del comte Ramon de Cardona i d’Engúncia.

Hipòlita de Cardona  (Catalunya, segle XVI)  Dama. Era una de les filles del duc Ferran I de Cardona i de la seva segona muller, Isabel Agostín.

Isobard de Cardona  (Catalunya, segle XI – la Molsosa, Solsonès, 1021)  Magnat. Era un dels fills del vescomte Ramon de Cardona, i d’Engúncia.

Jeroni de Cardona  (Catalunya, segle XVI)  Un dels fills de Ferran de Cardona-Anglesola i de Requesens, duc de Somma, i de Beatriz. Morí infant.

Jerònia de Cardona  (Catalunya, segle XIII)  Abadessa de Vallbona. Exercí dues vegades l’abadiat, als períodes 1267-70 i 1273-82.

Joan Ramon de Cardona  (Catalunya, segle XV – abans 1481)  Personatge. Tingué una filla anomenada Joana, haguda d’una Tomic que era filla de l’historiador Pere Tomic.

Josep de Cardona  (València, segle XVII – 1702)  Eclesiàstic. Fou canonge de la seu i rector de la universitat de València. Publicà sermons i d’altres escrits.

Llàtzer Cardona  (Catalunya, segle XVI)  Escriptor. Publicà en llatí una obra sobre la Concepció de Maria, impresa a Venècia el 1584.

Macià Cardona  (Valls, Alt Camp, 1698 – El Escorial, Madrid, 1755)  Compositor. Estudià música al monestir de Montserrat. En 1721 professà com a frare jerònim a El Escorial, on fou mestre de capella. És autor de música religiosa.

Magdalena de Cardona  (Catalunya, segle XIV – segle XV)  Dama. Era filla d’Hug de Cardona-Anglesola (I de la branca de Bellpuig) i de Francesca de Pinós. Es casà amb el noble ribagorçà Felip Galceran de Castre-Pinós, senyor de Castro, Peralta i Tramacet, que era en realitat un Pinós, ja que el cognom de Castre era el de l’avia materna, adoptat per raons d’heretatge.

Margarida de Cardona  (Sicília, Itàlia, segle XV)  Néta de Jaume de Cardona. Darrera representant de la línia siciliana dels barons de Mazzarone.

Marquesa de Cardona  (Catalunya, segle XIV – segle XV)  Filla del vescomte Hug Folc II de Cardona i de la seva tercera muller, Isabel d’Urgell. Es casà amb el noble Galceran de Santapau.

Marsats de Cardona  (Catalunya, segle XII)  Dama. Era filla del vescomte Bernat Amat de Claramunt i d’Almodis. És una figura gairebé desconeguda.

Mateu de Cardona  (Cardona, Bages, segle XVI – Manresa, Bages, 1620)  Frare carmelità. Visqué al convent manresà de l’orde. Tingué gran fama per les seves virtuts.

Maurici de Cardona  (Catalunya, segle XVII – 1672/74)  Fill de Jaume de Cardona i de Jacinta de Guimerà. Heretà del seu pare la baronia de Sant Mori. Morí sense successió directa. Fou heretat per la germana Elisabet, muller de Ramon de Sentmenat.

Ramon Folc de Cardona  (Catalunya, segle XV – 1519)  Frare mercenari. Era fill del duc Joan Ramon Folc IV de Cardona. Fou elegit bisbe de Conca el 1504, però renuncià a aquesta dignitat. Excel·lí per les seves virtuts.

Romeu de Cardona  (Catalunya, segle XIII – segle XIV)  Personatge. Jaume II de Catalunya li encomanava, a ell i als descendents, la castellania del castell-palau de Terrassa el 1313. Així i tot sembla que més tard la tingué Berenguer de Cardona pel vescomte Ramon Folc VI. El rei li encomanà novament la castellania el 1337.

Timbor de Cardona  (Catalunya, segle XV)  Religiosa. Només és coneguda pel cenotafi que li féu esculpir l’arquebisbe de Tarragona Pere de Cardona, el qual s’anomenava nebot de la difunta a la dedicatòria. Podia ser filla dels comtes Joan Ramon Folc I o Joan Ramon Folc II.

Bou i de Margarit-Biure, Melcior de

Deixa un comentari

(Perpinyà, 1755 – Tolosa, Llenguadoc, 1838)

(o Melcior de Margarit)  Escriptor. Darrer marquès d’Aguilar, baró de Mosset i intitulat comte de Montagut. Fill de Pere-Francesc de Bou i Pujol, que fou primer mere president de Perpinyà (1790).

Participà en la Revolució Francesa, però s’hagué d’exiliar a Barcelona al final del 1790. Es destacà entre els emigrats polítics, amb la seva muller, Joana de Bruyères, introductora del vals a Barcelona (1791).

Fou membre de la societat de ciències de Montpeller, de l’acadèmia de bones lletres de Tolosa i mantenidor dels jocs florals de la mateixa ciutat.

Autor de poesies neoclàssiques en francès i d’una traducció de poesies de Lope de Vega.