Arxiu d'etiquetes: Vilafranca del Penedès (nascuts a)

Milà i Fontanals, Manuel

30 Respostes

(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 4 maig 1818 – 16 juliol 1884)

Filòleg i escriptor. En un començament estudià a Cervera i, un cop traslladada la Universitat a Barcelona amb la denominació d’Estudis Generals, hi acabà les carreres de dret i de filosofia i lletres. Havent debutat literàriament en “El Vapor” (1836), entrà en relació amb els romàntics catalans.

Afiliat primerament a un romanticisme exaltat, pertanyent a la primera etapa de la seva obra poètica en castellà, esdevingué un admirador de Walter Scott i del romanticisme tradicional.

Catedràtic d’estètica i d’història a la Universitat de Barcelona el 1846, destacà com a mestre del grup de companys romàntics com ara Pau Piferrer, Joaquim Rubió, Josep Llausàs i altres deixebles posteriors com Menéndez Pelayo, Rubió i Lluch, Josep Balari, Torras i Bages, Costa i Llobera i Joan Maragall.

Fou membre i president de l’Acadèmia de Bones Lletres. Pertanyent a la generació romàntica dels jocs florals, va prendre part en la seva restauració (1859) i obrí l’acte amb un parlament sobre la gaia ciència.

mila_fontanals1

Si com a historiador i crític literari assolí en el seu temps un extraordinari relleu, no és inferior la seva obra de filòleg, poeta i folklorista. Com a poeta no operà amb una matèria lírica, sinó que se serveix d’un conjunt d’elements narratius, extrets de la història medieval. En la Cançó del Pros Bernat (1867) poetitza la figura de Bernat de Ribagorça, comte de Pallars, que, com indica en la seva obra De la poesía heroico-popular castellana, és el nucli originari de la llegenda de Bernardo del Carpio, i utilitza, a més, els tòpics característics de la cançó de gesta. Altres obres són La complanta d’En Guillem (1867), la seva lírica més pura, Pastorel·la de Nadal i Poqueta cosa, espècie de pastorel·la trobadoresca.

Fou el primer que es dedicà a la historiografia literària al segle XIX. Malgrat la manca de tradició en els estudis literaris, se situà a l’altura dels millors romanistes de l’Europa del seu temps, com G. Paris, G. Meyer, Bartsch o Mussafia. Amb plena consciència dels seus mètodes (mètode comparatiu), es féu l’home universal de la Renaixença, partint del fet de considerar la literatura catalana en relació amb les altres literatures romàniques.

La seva labor com a crític fou coneguda a través de l’estudi Clásicos y Románticos, aparegut dins “El Vapor” l’any 1836 i incorporat després a Estudios literarios (1838). És també d’aquesta època Compendio de arte poética (1844).

No fou, però, fins a partir de l’any 1853 que publicà les obres literàries de més envergadura, com Observacions sobre la poesia popular (1853) i el recull Romancerillo catalán (1882), d’interès extraordinari per a l’estudi de la poesia popular. El seu treball De los trovadores de España (1861) el situa com un dels primers provençalistes d’Europa i capdavanter dels futurs especialistes d’aquesta matèria al país. Arran d’aquesta obra van néixer altres estudis particulars sobre gèneres, poetes i formes de l’antiga literatura catalana com ara Ressenya històrica i crítica dels antics poetes catalans (1865), Les Noves rimades (1876) i La Codolada (1876).

La publicació de la seva obra De la poesía heroico-popular castellana (1874) fou un precedent dels estudis que dugueren a terme M. Menéndez Pelayo i R. Menéndez Pidal. El seu deixeble Marcelino Menéndez Pelayo preparà l’edició de les Obras completas de Milà, aparegudes en vuit volums entre el 1856 i el 1888.

Mas i Perera, Pere

Deixa un comentari

(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 4 març 1901 – Buenos Aires, Argentina, 6 abril 1977)

Escriptor. Fill de Claudi Mas i Jornet. Fou director de la “Gaseta de Vilafranca”.

Militant d’Acció Catalana, fou nomenat comissari general de banca i borsa (1936), director general de finances (1936) i de crèdit i tresoreria (1937) i cap de la Caixa Central del Crèdit Agrícola (1937).

Ha publicat Els valors borsaris (1932), Vilafranca del Penedès (1932) i Perspectiva històrica del Penedès (1935). Exiliat el 1939 a Buenos Aires, col·laborà amb treballs historico-polítics en les revistes “Ressorgiment”, “Catalunya”, “Pont Blau”, “Xaloc”, “La Nostra Revista”, i fou el promotor de la celebració dels Jocs Florals a l’exili.

Grases i González, Pere

Deixa un comentari

(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 17 setembre 1909 – Caracas, Veneçuela, 15 agost 2004)

Escriptor i professor. Fou un dels fundadors de la revista catalana d’avantguarda “Hèlix”. Es llicencià en dret i en filosofia a Barcelona. Com a secretari de Carles Pi i Sunyer, ajudà, en plena guerra civil, a salvar un gran nombre de persones.

Se n’anà a Veneçuela el 1937, on ha publicat nombrosos estudis sobre la història del periodisme, de la impremta i de la bibliografia veneçolana –Estudios bibliográficos (1961)-. Primera autoritat entre els estudiosos d’Andrés Bello, n’ha revalorat la figura (Andrés Bello, el primer humanista de América, 1957).

Ha estat conseller de l’ex-president de la República Rafael Caldera i ha col·laborat activament en les tasques del Centre Català de Caracas. El 1981 inicià la publicació de la seva obra des del 1938, d’una manera orgànica i sistemàtica, en quinze volums i sota el títol genèric de Mis Obras. El 1965 fou distingit amb l'”Orden del Libertador”, alta condecoració veneçolana.

Giralt i Raventós, Emili

6 Respostes

(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 1 abril 1927 – Barcelona, 16 abril 2008)

Historiador. Deixeble de Jaume Vicens i Vives, ha estat lector de castellà a Durham (1954-55), professor a la Universitat de Barcelona (1959) i catedràtic d’història contemporània a la Universitat de València (1966) i a la de Barcelona (des del 1971). Ha estat president de l’Institut d’Estudis Catalans (1986-95).

Especialista en estudis de població, d’història agrària i de moviments socials als Països Catalans, ha publicat La colonia mercantil francesa en Barcelona a mediados del siglo XVII (1956-59) i, juntament amb Jordi Nadal, La population catalane de 1553 à 1717 (1960), Barcelona en 1717-18, un modelo de sociedad preindustrial (1963) i La immigració francesa a Mataró durant el segle XVIII (1966).

També és autor de Los estudios de historia agraria en España. Desde 1940 a 1961 (1962), El conflicto “rabassaire” y la cuestión agraria en Cataluña hasta 1936 (1964), Premsa clandestina i de l’exili (1939-1976) (1977), Dos estudios sobre el Païs Valenciano (1978) i, juntament amb Albert Balcells i Josep Termes, Els moviments socials a Catalunya, País Valencià i les Illes (1800-1939) (1967). Ha dirigit la Bibliografia dels moviments socials a Catalunya, País Valencià i les Illes (1972) i El franquisme i l’oposició: una bibliografia crítica (1939-1975) (1981).

Estalella i Graells, Josep

1 Resposta

(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 21 juny 1879 – Barcelona, 20 abril 1938)

Pedagog i científic. Es doctorà a la Universitat de Barcelona, on fou professor (1899-1905) i catedràtic d’institut d’ensenyament mitjà a Girona (1905-19) i Tarragona (1921-32), abans d’ésser nomenat (1932) director de l’Institut-Escola de Barcelona, creat per la Generalitat.

Presidí (1932-33) la Societat Catalana de Ciències Físiques, Químiques i Matemàtiques. Gràcies a les seves tesis sobre l’eficàcia pedagògica de l’ensenyament secundari, aconseguí de donar-li un fort impuls des de l’any 1932 fins a la seva mort.

Col·laborà en molts llibres i publicacions sobre temes pedagògics, com a autor (Compendio de química, 1921; Problemas de física, 1926) i com a traductor.

Bonet i Marrugat, Albert

2 Respostes

(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 1894 – Cornellà de Llobregat, Baix Llobregat, 1974)

Eclesiàstic i escriptor. Estudià al seminari i a la Universitat de Barcelona; es doctorà en teologia (1917) i en filosofia (1930). Canonge de Barcelona (1948). Va ésser el fundador i impulsor de la Federació de Joves Cristians de Catalunya (1931).

Durant la guerra civil es traslladà a Roma i després a Pamplona, on tingué greus dificultats. Tanmateix, el 1945 fou secretari de la junta suprema d’Acció Catòlica a Madrid. El 1963 dimití de tots els càrrecs i retornà a Barcelona.

Entre altres, ha publicat Doctrina de Suárez sobre la libertad (1927), Un viatge de cara als joves (1931), El que és i espera ésser la Federació de Joves Cristians de Catalunya (1933), La Acción Católica antes y ahora (1960) i La llei d’amor universal (1973).

Bohigas i Balaguer, Pere

3 Respostes

(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 20 febrer 1901 – Barcelona, 27 febrer 2003)

Paleògraf i romanista. Doctor en lletres (1924), professor de paleografia de la Universitat de Barcelona (fins al 1939), del Cos d’Arxivers, Bibliotecaris i Arqueòlegs (a partir del 1941), conservador de la secció de manuscrits i reserva de la Biblioteca de Catalunya i professor de l’Escola de Bibliotecàries de Barcelona. Membre de l’Acadèmia de Bones Lletres, del Comitè Internacional de Paleografia i president de la Secció Filològica de l’IEC.

Fou un dels fundadors de la Societat Catalana d’Estudis Històrics (1946) i ha dirigit la Biblioteca Catalana d’Obres Antigues, on edità uns Miracles de la Verge Maria (1956), que, des del punt de vista lingüístic, ell mateix estudià al VII Congrés Internacional de la Lingüística Romànica de Barcelona (1953).

Ha publicat nombrosos estudis i textos sobre literatura catalana medieval (La ilustración y la decoración del libro en Cataluña -3 volums 1960-67-, a més de la tesi doctoral de la Demanda del Sant Graal), castellana (especialment sobre La Celestina i l’edició del Baladro del Sabio Merlín) i també un Repertori de manuscrits catalans conservats als Països Catalans i a l’estranger.

Artís i Balaguer, Avel·lí

6 Respostes

(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 27 juliol 1881 – Mèxic, 30 desembre 1954)

Comediògraf, editor i periodista. Germà de Josep. Aprengué l’ofici d’impressor, que mai no deixà d’exercir; a començament de segle tingué relació amb la Tipografia de L’Avenç.

Va escriure nombroses comèdies en la línia de la millor tradició del teatre costumista, entre les quals destaca Quan l’amor ha encès la flama (1909), L’eterna qüestió (1909), Mai se fa tard si el cor és jove (1910), Vilacalmosa (1910), Matí de festa (1910), A cor distret, sagetes noves (1911), La sagrada família (1912), que ell considerava la seva millor obra, i Seny i amor, amo i senyor (1925), el seu èxit més esclatant, El camí desconegut (1927), Isabel Cortès, vídua de Pujol (1928), El testament de l’Abadal (1929) i Les ales del temps (1934).

Va editar també nombrosos llibres de teatre i algunes publicacions periòdiques. Edità la col·lecció literària “Les Ales Esteses”.

A Mèxic funda la Companyia Internacional d’Edicions, la qual emprengué la publicació de “La Nostra Revista”, i edità divuit volums de la “Col·lecció Catalònia”.

Fou el pare d’Avel·lí Artís i Gener.