(Catalunya, segle XI)
Muller del vescomte Ramon Folc I de Cardona. En restà vídua el 1086.
N’havia tingut dos fills: Bremond II, que morí sense successió essent captiu dels sarraïns, i Ermessenda, que es casaria amb Deudonat Bernat de Claramunt i faria beneficiari aquest casal del vescomtat de Cardona.
Veure> Eribau de Cardona (vescomte de Cardona i bisbe d’Urgell, segle XI-1040/42).
(Catalunya, segle XII – 1151)
Vescomte de Cardona des del 1090. Nét de l’homònim.
Col·laborador, i potser cunyat, de Ramon Berenguer III de Barcelona, s’encarregà de la defensa del país, juntament amb Guerau II de Cabrera, durant l’expedició reial a Mallorca (1114). Combaté, amb èxit, l’ofensiva dels almoràvits de Saragossa.
L’any 1119, pel seu fracàs en la tasca de repoblació, li foren preses les possessions tarragonines heretades del seu avi.
Posteriorment serví Ramon Berenguer IV, el qual acompanyà en les expedicions a Almeria (1142) i a Lleida (1149).
(Catalunya, vers 1242 – vers 1310)
Senyor de Torà i Rupit. Fill de Sibil·la d’Empúries i del vescomte Ramon Folc V de Cardona, de qui heretà els territoris (1275).
Estigué molt lligat al seu cosí, el comte Ponç V d’Empúries, el qual li donà la vila de Verges (que li fou confiscada més tard). El 1303 els seus excessos contra les possessions veïnes dels bisbes de Girona foren la causa inicial del llarg conflicte entre Ponç V i Jaume II de Catalunya.
Casat amb Constança de Pinós. El seu fill, Ramon-Amat de Cardona i de Pinós, el succeí a Torà i a Rupit. Una de les seves filles, Sibil·la, es casà amb el comte Ramon Roger II de Pallars, i una altra, Constança, fou muller de Gilabert de Crüilles.
(Catalunya, 26 maig 1259 – 31 octubre 1320)
(dit “el Prohom Vinculador”) Vescomte de Cardona (1276-1320). Fill de Ramon Folc V de Cardona i de Sibil·la d’Empúries.
D’antuvi continuà la mateixa línia de rebel·lió del seu progenitor, en les revoltes del qual havia participat. Fou un dels caps del moviment nobiliari del 1280, que acabà amb la desfeta de Balaguer i el seu empresonament.
Tornat a la gràcia reial el 1281, es convertí en fidel col·laborador de Pere II el Gran i fou un dels seus capitans en la defensa contra la invasió francesa del 1285. Es distingí especialment en la direcció de la defensa de Girona. Més tard serví amb eficàcia els reis Alfons II el Franc i Jaume II el Just. Frederic II de Sicília intentà en va de portar-lo als seus rengles.
El 1297 fou un dels tres jutges al plet successori del Pallars. El 1302, mort el seu cosí germà Roger Bernat III de Foix, fou conseller del seu fill Gastó I. Tingué una actuació molt positiva en l’espinós afer de la successió de les baronies de Montcada.
Les bones relacions amb la corona estigueren a punt de trencar-se el 1319, quan reclamà del novell comte d’Urgell, Alfons, l’hereu del tron, diversos castells urgellesos; tanmateix, cedí en les seves pretensions.
Fou casat, successivament, amb Teresa Peris d’Urrea i amb Maria Álvarez d’Haro, vídua del baró de Castre, però visqué molt anys amistançat amb Flor de Pontiac, que li donà diversos fills.
Fou enterrat a Poblet, al primer dels grans monuments sepulcrals familiars.
(Catalunya, 1220 – el Mallol, la Vall d’En Bas, Garrotxa, 5 juny 1276)
Vescomte de Cardona (1241-76). Fill de Ramon Folc IV de Cardona. Conegut simplement amb el nom de Ramon, fou home d’una talla extraordinària i de gran corpulència.
El 1238 lluità contra els sarraïns de Múrcia, i el 1256 acompanyà Jaume I de Catalunya a la seva conversa a Sòria amb Alfons X de Castella. A partir d’aquesta data la seva vida fou una rebel·lió constant contra el sobirà.
Protegí el comte Àlvar d’Urgell contra el rei i els Montcada. El 1274 la seva resistència a lliurar la potestat del seu castell de Cardona al monarca, fou la causa inicial d’una de les revoltes nobiliàries més notables de la Catalunya feudal. Morí en el transcurs del conflicte.
Era casat en segones núpcies amb Sibil·la d’Empúries, filla del comte Ponç IV. Fills seus foren Ramon Folc VI, l’hereu, i Sibil·la de Cardona, que es casà amb Àlvar d’Àger, vescomte d’Àger.
La seva mort fou emotivament planguda pel poeta Cerverí de Girona, del qual havia estat protector.
(Catalunya, 1180 – 23 agost 1241)
Vescomte de Cardona (1227-41). Fill i successor del vescomte Guillem I.
Lluità a Las Navas de Tolosa (1212) i acompanyà el seu pare a Muret (1213). El 1224 fou el cap d’una de les dues grans faccions nobiliàries que es disputaven la privadesa del jove Jaume I.
Un cop vescomte, no trigà a enemistar-se amb el rei i, per això, no l’acompanyà a la conquesta de Mallorca (1229).
Residí principalment al castell d’Arbeca, amb la seva muller Agnés de Torroja, que li aportà les senyories de Solsona, Arbeca i Tarroja.
Li ha estat atribuïda una intervenció decisiva en el prodigiós naixement de sant Ramon Nonat.
(Catalunya, 1130 – Colltort, Garrotxa, 3 març 1176)
Vescomte de Cardona. Fill de Ramon Folc II i nét de Bernat Amat de Claramunt o de Cardona.
Per haver mort el seu pare (1150), ell heretà directament del seu avi, finit vers el 1155. Aleshores ja havia tingut algunes intervencions polítiques. Dos anys abans d’heretar el vescomtat, per exemple, ja participava a les negociacions de compra del terç genovès de Tortosa fetes pel comte Ramon Berenguer IV de Barcelona.
El 1157 fou un dels assistents al judici celebrat a Lleida per dirimir un sonat litigi entre Ramon Berenguer IV i el noble Pere de Puigverd. El 1162 figurava entre els signants de l’acta de convalidació del testament sacramental de Ramon Berenguer IV. Devers el 1171 era un dels negociadors dels acords tributaris entre Alfons I el Cast i els sarraïns de Múrcia.
Es casà amb Elisabet d’Urgell, filla del comte Ermengol VI. Intervingué a la política del comtat urgellenc, i de retop, a la del de Barcelona.
Morí assassinat pel noble Guillem de Berguedà, gran senyor feudal i també agressiu poeta.
Fou succeït pel seu fill Berenguer I de Cardona.
(Catalunya, segle X – 1015)
Vescomte de Cardona. Fill de Guadall II, vescomte d’Osona, i d’Ermetruit. Germans seus foren Ermemir, que heretà el vescomtat d’Osona, i Arnulf, bisbe de Vic.
Mort Ermemir devers el 1009, sense successió, el succeí Ramon. Aquest fou el primer a vincular el títol vescomtal al nom de Cardona.
Es casà amb Engúncia. Fills seus foren Bremond I i Folc I, que serien successivament vescomtes de Cardona, i Eribau, bisbe d’Urgell i també vescomte.
(Catalunya, 15 octubre 1328 – Cardona, Bages, 2 agost 1400)
Vescomte de Cardona (1334-75), primer comte de Cardona (1375-1400). Fill i successor d’Hug VI d’Empúries i de Beatriu d’Anglesola.
Acompanyà Pere III de Catalunya a Morvedre (1342), defensà la Cerdanya contra Jaume III de Mallorca (1347) i participà en l’expedició de Sardenya del 1354 i, més tard, en la defensa de les fronteres d’Aragó contra la invasió castellana.
Fou molt amic de l’infant Ferran d’Aragó, marquès de Tortosa, i enemic declarat del privat reial Bernat II de Cabrera, a la caiguda del qual contribuí. El 1375 Pere III l’elevà a la categoria de comte.
Engrandí el seu patrimoni, gràcies al seu oncle matern Ramon d’Anglesola, amb el vescomtat de Vilamur (1381) i les baronies de Bellpuig (1386) i de Juneda.
Els darrers anys del regnat de Pere III en fou un dels consellers predilectes, i conservà aquesta privadesa durant el regnat de Joan I el Caçador, malgrat la seva amistat amb la reina Sibil·la de Fortià. El 1364 fou investit amb l’almirallat de la corona catalano-aragonesa, títol que restà vinculat a la família.
Havia estat estretament emparentat amb la família reial pels seus successius matrimonis amb Blanca d’Empúries, filla de l’infant Ramon Berenguer I d’Empúries, i amb Beatriu de Luna.
A l’època de la seva màxima esplendor, entre el 1393 i el 1400, Andreu Febrer compongué el panegíric de les dames de la seva casa.
Dades dels Països Catalans 