Arxiu d'etiquetes: 1151

Ibn -varis bio-

2 Respostes

Ibn ad-Dabag  (Onda, Plana Baixa, 1088 – 1151)  Historiador àrab.

Ibn Affiun al-Gafiqï  (Xàtiva, Costera, 1124 – 1188)  Escriptor andalusí. És autor d’un repertori biogràfic dels ascetes andalusins. Es destacà a la literatura pel fet d’haver recopilat i conservat el dïwän d’Ibn Gubair.

Ibn al-Labbana  (Dénia, Marina Alta, segle XI)  Historiador àrab.

Ibn ‘Alqama  (València, 1036 – 1115)  Historiador. És autor d’una història de València a l’època del Cid, avui perduda, però utilitzada per les fonts àrabs posteriors (especialment per Bayän al-mugrib d’ibn ‘Idärï). La Primera crónica general i la Crónica de veinte reyes n’inclogueren traduccions parcials.

Ibn al-Zaqqäq  (Alzira, Ribera Alta, 1096 ? – 1135)  Poeta andalusí. Fou deixeble d’Ibn al-Sïd al-Batalyawsï i del seu oncle Ibn Hafäga. És considerat un dels més insignes representants del gènere floral (poesia dedicada al paisatge) a la literatura àrab.

Ibn ‘Amira  (Alzira, Ribera Alta, 1186 – 1251)  Historiador àrab.

Ibn ‘Ayyad  (Llíria, Camp de Túria, 1149 – 1206)  Historiador àrab.

Ibn Fathun  (Oriola, Baix Segura, segle XI – 1125)  Historiador àrab.

Ibn Waqqäs Al-lamtï, ‘Abd Alläh  (Illes Balears, segle XII – 1185)  Jurista andalusí. Imam i hätïb de Palma de Mallorca, on també dirigí una escola de jurisprudència. Sembla que morí màrtir a l’alcàsser durant l’aixecament dels presoners cristians contra Ishäq ibn Muhammad ibn Gäniya.

Esteve -abat Poblet, 1150/51-

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XII – Poblet, Conca de Barberà, 1151)

I Abat perpetu del monestir de Poblet. Fou nomenat per l’abat cistercenc de la Fontfreda en constituir-se la comunitat sobre terrenys donats per Ramon Berenguer IV de Barcelona.

El comte li confirmà la donació (1150) i començà a construir-se el primer edifici.

Esteve morí aviat, i fou succeït per l’abat Vidal.

Claramunt, Bernat Amat de -vescomte, s. XII-

18 Respostes

(Catalunya, segle XII – 1151)

Vescomte de Cardona des del 1090. Nét de l’homònim.

Col·laborador, i potser cunyat, de Ramon Berenguer III de Barcelona, s’encarregà de la defensa del país, juntament amb Guerau II de Cabrera, durant l’expedició reial a Mallorca (1114). Combaté, amb èxit, l’ofensiva dels almoràvits de Saragossa.

L’any 1119, pel seu fracàs en la tasca de repoblació, li foren preses les possessions tarragonines heretades del seu avi.

Posteriorment serví Ramon Berenguer IV, el qual acompanyà en les expedicions a Almeria (1142) i a Lleida (1149).