(València, 11 gener 1867 – Almenara, Plana Baixa, 1921)
Polític liberal i meteoròleg. Fill de Josep Iranzo i Presència. Estudiant de dret a València, es doctorà a Madrid. Fou diputat a Corts pel districte d’Albaida.
Preocupat per la meteorologia i l’agricultura, és autor d’Ensayos de meteorología dinámica (1889) i fundador de la Federació Agrària de Llevant i del Servei Meteorològic de Llevant (1911), del qual fou director fins al 1921.
(València, 1613 – 1675)
Religiós de la congregació de Sant Felip Neri. És autor de diversos escrits.
Exercí càrrecs a la seu i a la universitat valencianes.
(València, 1656 – 1746)
Matemàtic i eclesiàstic. Fundà una notable acadèmia particular per a l’ensenyament de matemàtiques.
Féu estudis notables, de caràcter tècnic i pràctic. Inventà alguns aparells. Són dignes d’esment els seus experiments de balística.
(València, 1718 – 1786)
Pintor. Deixeble de Richarte. Decorà amb pintures al tremp diverses esglésies i edificis civils de València, i pintà a l’oli alguns retrats i composicions històriques.
Fou director de l’Acadèmia de Sant Carles de València.
El seu fill Vicent Ingès (València, segle XVIII – 1821), fou pintor de temes bíblics i retrats, i acadèmic de mèrit de Sant Carles.
(València, segle XVII – 1688)
Escriptor. Era comte de l’Alcúdia i baró de Jalon.
És autor d’una Historia Universal de España i d’una Genealogía de las casas de Escrivá, Hijar, Mompalau y Ferrer, entre d’altres obres.
(València, 24 febrer 1907 – Alzira, Ribera Alta, 11 maig 1983)
Novel·lista i historiador. Dedicat sobretot a estudiar determinats aspectes de la història i l’art de la seva terra.
De la seva extensa producció cal esmentar, entre altres obres, Diccionario biográfico de escultores valencianos del siglo XVIII (1933), Juan de Juanes (1943), El arquitecto y escultor valenciano Manuel Tolsá (1950), La llengua materna (1957), Història de “Lo Rat Penat” (1959), València i els valencians (1967) i Juan Luis Vives (1977).
(València, 1897 – 1974)
Pintor. Sobresortí com a paisatgista.
Un dels seus triomfs més destacats fou la gran exposició que celebrà al Cercle de Belles Arts de Madrid, el 1924, amb paisatges de Suïssa i del Guadarrama.
(València, 1898 – 23 abril 1964)
Empresari. Relacionat amb empreses dels sectors navilier, agrari, banca, assegurances, immobiliàries i serveis, fou director general de comerç i política aranzelària (1933-34 i 1935) i creà el Consolat de la Llotja de València i el Servei d’Ordenació, Inspecció, Vigilància i Regulació de les Exportacions.
També fou president de l’Ateneu Mercantil (1952-55) i del València Club de Futbol (1959-61).
Ibn ad-Dabag (Onda, Plana Baixa, 1088 – 1151) Historiador àrab.
Ibn Affiun al-Gafiqï (Xàtiva, Costera, 1124 – 1188) Escriptor andalusí. És autor d’un repertori biogràfic dels ascetes andalusins. Es destacà a la literatura pel fet d’haver recopilat i conservat el dïwän d’Ibn Gubair.
Ibn al-Labbana (Dénia, Marina Alta, segle XI) Historiador àrab.
Ibn ‘Alqama (València, 1036 – 1115) Historiador. És autor d’una història de València a l’època del Cid, avui perduda, però utilitzada per les fonts àrabs posteriors (especialment per Bayän al-mugrib d’ibn ‘Idärï). La Primera crónica general i la Crónica de veinte reyes n’inclogueren traduccions parcials.
Ibn al-Zaqqäq (Alzira, Ribera Alta, 1096 ? – 1135) Poeta andalusí. Fou deixeble d’Ibn al-Sïd al-Batalyawsï i del seu oncle Ibn Hafäga. És considerat un dels més insignes representants del gènere floral (poesia dedicada al paisatge) a la literatura àrab.
Ibn ‘Amira (Alzira, Ribera Alta, 1186 – 1251) Historiador àrab.
Ibn ‘Ayyad (Llíria, Camp de Túria, 1149 – 1206) Historiador àrab.
Ibn Fathun (Oriola, Baix Segura, segle XI – 1125) Historiador àrab.
Ibn Waqqäs Al-lamtï, ‘Abd Alläh (Illes Balears, segle XII – 1185) Jurista andalusí. Imam i hätïb de Palma de Mallorca, on també dirigí una escola de jurisprudència. Sembla que morí màrtir a l’alcàsser durant l’aixecament dels presoners cristians contra Ishäq ibn Muhammad ibn Gäniya.
(València, vers 1150 – Egipte, vers 1235)
Poeta, filòleg i tradicionista andalusí, conegut també per Ibn Gumayyil. Fou dues vegades cadí de Dénia, d’on fou destituït per la seva conducta escandalosa.
Exiliat, ensenyà a Tunísia (1198) i pel nord d’Àfrica. Fou un dels difusors més considerables de la cultura andalusina a les escoles orientals.
Dades dels Països Catalans 