(la Seu d’Urgell, Alt Urgell, 1570 – 1649)
Teòleg, humanista i orador. Jesuïta, primer, i després augustinià (1626), fou notable com a orador.
Escriví Asuntos predicables sobre los tres mayores estados de la Iglesia… (1636) i Catalunya defendida por sus émulos (1641).
(Gandesa, Terra Alta, 30 octubre 1884 – Tortosa, Baix Ebre, 22 desembre 1976)
Teòleg i escriptor. Format a Tortosa i Roma, exercí de professor a Tortosa i a Castelló, canonge des del 1918.
Les seves obres, molt nombroses, abasten la filosofia, la teologia i la història local; destaca l’obra, en cinc volums, Theologumena (1946-57).
Es mostrà sempre un acèrrim defensor de la catalanitat.
(Barcelona, segle XVI – segle XVII)
Professor de teologia, sacerdot i orador. Pronuncià discursos i sermons en llatí, català i castellà.
És conegut sobretot per Sermó vulgarment anomenat del sereníssimo senyor don Jaume segon, i història de la pèrdua de Espanya, grandesa de Catalunya, comtes de Barcelona i reis d’Aragó, predicat a la catedral de Barcelona i publicat el 1602.
Famós per la seva defensa de la llengua catalana, tenia pretensions d’historiador.
Fou un dels quatre censors de l’edició de la primera part de la Crònica Universal… de Jeroni Pujades.
(Barcelona, 1380 – 12 juliol 1431)
Teòleg, polític i eclesiàstic. Estudià a les universitats de Lleida i de París, on explicà lletres sagrades; des del 1403 fou canonge de la seu de Barcelona, i des del 1407, rector de Santa Maria del Pi.
Intervingué decisivament en el problema de la successió de la corona a favor de Ferran d’Antequera i en la liquidació del Cisma d’Occident, i dugué a terme eficaces gestions per a la sostracció a l’obediència de Benet XIII. El 1417 intervingué en el concili de Constança, on, digueren, obtingué tres vots per a la tiara pontifícia.
Fou diputat de la generalitat (1425). Residia a l’edifici anomenat actualment Casa de l’Ardiaca, on tenia la seva magnífica biblioteca.
Fou primordialment un brillant predicador, culte i retòric, d’estil pompós i solemne, amb citacions llatines sagrades i profanes, molt escaient a la cort, on tot sovint predicà, i en ambients intel·lectualitzats.
Se’n conserven una vintena de sermons, datats entre el 1408 i el 1414, i els dos parlaments que pronuncià a la festa de la gaia ciència de Barcelona, el 1413, davant el rei Ferran.
La seva obra de més volada fou el tractat ascètic Lo pecador remut.
(Barcelona, 17 juliol 1932 – 25 juny 2012)
Teòleg i liturgista. Prevere el 1958, obtingué la secularització el 1973.
Fou catedràtic de litúrgia a la universitat pontifícia de Salamanca i a la facultat de teologia de Barcelona. Col·laborà en la reforma postconciliar del ritual d’exèquies.
Participà activament en la fundació del Centre de Pastoral Litúrgica, de Barcelona, de l’Instituto de Liturgia Pastoral, de Medellín (Colòmbia) i dels instituts de teologia i de litúrgia, de Barcelona.
Crític de literatura religiosa de “Serra d’Or”, responsable de la pàgina de religió del diari “Avui”, membre dels consells de redacció de “Phase” i de “Concilium” (secció de litúrgia), és autor de nombrosos articles i d’obres com Itinerari litúrgic (1968), La inútil liturgia (1972), El entierro cristiano (1972), L’home obert a la fe (1981), Pedir es comprometerse (1982), Què és un sagrament (1984).
(Mallorca, vers 1490 – Barcelona, 1571)
Bisbe franciscà, teòleg i humanista. Fou provincial de Catalunya, i des de la seva consagració com a bisbe titular de Constantina (1542) actuà d’auxiliar dels bisbes de Barcelona (Joan de Cardona, Jaume Caçador, Guillem Caçador).
Present a la segona etapa del concili de Trent (1551-52), intervingué en els debats sobre l’eucaristia i la penitència, posteriorment publicats (Barcelona, 1570), com també altres opuscles.
(Barcelona, 1644 – Sabadell, Vallès Occidental, 1719)
Predicador i lector de teologia caputxí.
Deixà inèdites nombroses obres en llatí sobre lingüística i temes filosòfics; cal destacar-ne els volums d’In mathematicas i un Lexicon hispano-catalanum ac catalano-hispanum.
(Solsona, Solsonès, segle XVI)
(o Joglar) Teòleg. Rector de Santpedor i visitador general del bisbat de Vic.
Revisà, per encàrrec del bisbe Benet de Tocco, el ritual de la diòcesi, Ordinari per als curats, publicat el 1568, seguit d’un Catecisme de la doctrina cristiana, i d’una Breu instrucció per als rectors o curats qui han d’exercir l’art de notaria en ses parròquies (1568).
L’obra respon a la línia de foment de la catequesi promoguda pel Concili de Trento.
(Catalunya, novembre 1996 – )
(ISCREB) Instituts de teologia. Nom que han adquirit els instituts de Barcelona, Girona i Tarragona i l’Institut de Recerca i Estudis Religiosos de Lleida.
Tenen capacitat d’impartir els ensenyaments necessaris per a obtenir la diplomatura i la llicenciatura de Ciències Religioses, titulació que és atorgada per la Facultat de Teologia de Catalunya.
Enllaç web: Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona
(Perpinyà, 1493 – Vilabertran, Alt Empordà, 3 febrer 1568)
Teòleg, hel·lenista i hebraista. Format a Girona, Alcalá de Henares, París i Bolonya, on es doctorà en teologia i en dret canònic (1528). Retornat a Catalunya, cridat pels consellers de Barcelona, va ésser catedràtic de filosofia (1543-47) i de teologia (1547-60) i rector de la Universitat de Barcelona, de la qual es considerat el restaurador.
El 1560 assistí al concili de Trent, i en tornar, es retirà a l’abadia de Vilabertran, d’on era abat.
Els seus estudis històrics i lexicogràfics sobre els texts originals grecs i hebreus de la Bíblia, que comparà amb la versió llatina de la Vulgata, restaren inèdits. Els seus deixebles publicaren la seva composició, en forma de drama clàssic: In Canticum canticorum Salomonis explanatio (Barcelona 1583, Venècia 1585).
Dades dels Països Catalans 