Arxiu d'etiquetes: segle X

Cervera -llinatge-

15 Respostes

(Catalunya, segle X – )

Llinatge noble. Originat pels senyors dels castells de Castellfollit de Riubregós, Ferran i Malacara (a l’alta Segarra), confí meridional del comtat de Cerdanya.

Entre el 990 i el 1035 els castells esmentats pertanyien als esposos Isarn i Il·lia, i entre el 1035 i el 1068, a llur fill Dalmau, marit d’Elisava.

La línia troncal de Castellfollit i l’Espluga fou iniciada per Hug (I) de Cervera. A mitjan segle XI prengueren el cognom Cervera per la possessió d’aquesta ciutat, que aviat perderen, i on només conservaren algunes rendes.

Al darrer terç d’aquella centúria repoblaren la comarca de l’Espluga de Francolí; vers 1110 la branca primogènita adquirí el vescomtat de Bas i de fet canvià el cognom de Cervera pel de Bas.

El 1151-53 els Bas-Cervera contribuïren eficaçment a la reconquesta de la serra de Siurana, i el 1177 s’instal·laren a Sardenya, on originaren l’estirp principesca dels jutges d’Arborea.

Les branques menors del llinatge conservaren el cognom; la més important colonitzà la comarca de les Garrigues i esdevingué una de les famílies més poderoses del comtat d’Urgell.

Cervelló -llinatge-

17 Respostes

(Catalunya, segle X – )

Llinatge noble, derivat d’Assulf (o Assolf) (mort vers 900), potser d’origen germànic o franc, que comprà l’alou de Gurb al comte Borrell II de Barcelona (961), fou vicari i repoblador de l’alt Gaià i senyor de Montagut, Querol, Pinyana, Selmella, Santa Perpètua de Gaià i Font-rubí.

El seu fill i successor Sendred (de Gurb) obtingué Vilademàger i fou cap del llinatge de Queralt.

La línia troncal de Cervelló fou iniciada per un altre fill d’Assulf, Hug de Cervelló (mort 1025/27), que fou el primer a portar el cognom.

De la línia principal sortiren els Alemany de Cervelló, els barons de la Llacuna, els senyors de Santa Perpètua i Vallespinosa i els barons de Samatzal.

Cardona, vescomtat de

81 Respostes

(Catalunya, segle X – 1375)

Jurisdicció feudal que comprenia, a l’origen, a la frontera occidental del comtat d’Osona–Manresa, el castell de Cardona, part de la vall del Cardener incloent-hi Bergús a ponent, la riera de Navel i l’aigua d’Ora, i, al nord, Sorba i Gargallà. Els límits de llevant i de migjorn eren menys precisos.

Els vescomtes d’Osona s’hi establiren durant la segona meitat del segle X. Hi residiren des del 986, i ben aviat esdevingué llur patrimoni familiar.

El primer vescomte documentat que exercí a Cardona fou Guadall II, que ho era d’Osona (Guadall II) i que morí vers el 973. El succeí el seu fill Ermemir (mort el 1010), que corraborà la carta de repoblació de Cardona concedida pel comte Borrell II de Barcelona.

El primer a anomenar-se vescomte de Cardona fou Ramon Folc I de Cardona, bé que la seva mare Guisla apareix també amb aquesta intitulació el 1062.

Durant tres segles el vescomtat havia estat engrandit considerablement amb l’annexió de nous feus. En 1365-70 el vescomtat tenia 1.578 km2, amb 3.611 focs, i a partir d’aleshores, la preponderància social dels vescomtes, sempre grans col·laboradors dels reis, anà en augment, fins al punt que el 1375 Hug II de Cardona fou elevat a la dignitat de comte de Cardona.

El vescomtat de Cardona fou l’únic de Catalunya que fabricà moneda, emparant-se, probablement, en la carta de repoblació de Borrell II. Malgrat l’oposició del bisbe de Vic, que en reclamà els drets, foren batuts diners del vescomtat a Calaf el 1088, el 1089 i el 1091, que són coneguts per moneda de Calaf.

Cabrera -llinatge, s. X/XVI-

39 Respostes

(Osona, segle X – Catalunya, segle XVI)

Llinatge vescomtal originari del castell de Cabrera, al Cabrerès.

Per successius enllaços matrimonials s’hi vincularen els vescomtats de Girona i Àger, i Jaume I el Conqueridor els reconegué els drets sobre el comtat d’Urgell, que conservaren fins a l’extinció; per concessió reial els atorgaren els comtats d’Osona (segle XV) i de Mòsica, a Sicília (segle XV), i el vescomtat de Bas (segle XIV).

Al segle XII, Ponç d’Almonacid, fill de Ponç II de Cabrera, fou l’estirp de la branca castellana dels Ponce de Cabrera i Ponce de León.

Al segle XVI els dominis dels Cabrera, llevat dels vescomtats de Cabrera i de Bas que passaren als castellans Enríquez de Cabrera, els vengueren als Montcada.

El primer senyor documentat del castell és Gausfred de Cabrera  (Catalunya, segle X – segle XI)  Coetani d’Amat de Montsoriu, vescomte de Girona, sembla que fou el pare de Guerau I de Cabrera, senyor del castell de Cabrera, i després, pel seu matrimoni amb Ermessenda, filla d’Amat de Montsoriu, vescomte de Girona.

Caboet -llinatge-

4 Respostes

(Alt Urgell, segle X – segle XII)

Llinatge originari i senyor de la vall de Cabó (antigament Caboet), documentat des de la segona meitat del segle X. Al començament del segle XI regia la comdoria de Caboet Isarn de Caboet.

Els Caboet es distingiren per llur fidelitat i adhesió a l’església d’Urgell, que des de la primera meitat del segle XI els infeudà les seves possessions d’Andorra, i més tard per les valls de Sant Joan i de Cabó.

El primer membre conegut fou Isarn de Caboet  (Alt Urgell, segle XI) Noble. Al començament del s XI regia la comdoria de Caboet, la qual transmeté al seu fill:

Guitard de Caboet  (Alt Urgell, segle XI – 1095)  Noble. Transmeté la comdoria de Caboet al seu fill:

Guillem Guitard de Caboet  (Alt Urgell, segle XI – segle XII)  Noble. Transmeté la comdoria al seu fill:

Miró Guitard de Caboet  (Alt Urgell, segle XII)  Noble. Transmeté Caboet al seu fill:

Ramon de Caboet  (Alt Urgell, segle XII)  Noble. Transmeté els seus béns al seu fill:

Arnau de Caboet  (Alt Urgell, segle XII – 1170)  Noble. Senyor d’Andorra i vassall del bisbe d’Urgell. Morí deixant la seva filla Arnaua de Caboet sota la protecció del bisbe urgellenc. Amb ell s’extingí la línia masculina dels Caboet.

Berga, vescomtat de

5 Respostes

(Catalunya, segle X – segle XII)

Títol senyorial de l’antic comtat de Cerdanya, creat el segle X en adquirir el pagus de Berga la categoria de comtat.

El primer vescomte conegut és Branduí (905); Onofred actuà a mitjan segle X, i a partir de Bardina (1003-vers 1017) es perfilà clarament una línia successòria que té per titulars el seu fill Dalmau I (1018-67) i el seu nét Bernat Dalmau (1067-90). Un germà d’aquest vescomte fou Hug Dalmau de Cervera, senyor de Cervera i tronc de la futura branca vescomtal de Bas.

Bernat Dalmau fou succeït pel seu fill Dalmau II Bernat (1086-1113), amb el qual s’acabà la successió de Bardina. L’any 1130 aparegué Guillem, vescomte de Berga, de filiació desconeguda, pare del famós trobador Guillem de Berguedà (1140-95).

El vescomtat de Berga s’extingí el 1199, quan Ramon de Berguedà, parent del trobador, vengué els seus drets vescomtals al rei Pere I de Catalunya.

Berga, comtat de

10 Respostes

(Berguedà, segle X – segle XII)

Territori regit per un comte, que comprenia, aproximadament, la comarca actual (tret de la vall de Lillet).

El seu origen és el pagus de probable origen romà i visigòtic, unit de primer al comtat de Cerdanya i després amb categoria de comtat.

El primer vescomte, Branduí, apareix el 905. el 1035 tenia ja una marca o terreny fronterer amb els musulmans (marca de Berga). El comtat de Berga estigué sempre unit a la casa comtal cerdana.

Oliba Cabreta, el futur bisbe i abat, fou segurament el primer comte titular del Berguedà, bé que supeditat al seu germà, Guifré II de Cerdanya, el qual entrà com a monjo al Canigó, i el seu fill Bernat heretà el comtat de Berga (1035-50).

En unir-se el comtat de Cerdanya amb el de Barcelona, el 1117, el comtat de Berga s’integrà als dominis d’aquests darrers comtes. Durant el segle XII desaparegué tota l’organització comtal del Berguedà; en restà només el seu nom en alguns documents escadussers.

Beatus de la Seu d’Urgell

1 Resposta

(la Seu d’Urgell, Alt Urgell, darreria del segle X)

Manuscrit miniat anònim de la catedral d’Urgell.

Sembla derivat del Beatus de Valcavado (Universidad de Valladolid) o del Beatus primer de la Biblioteca Nacional de Madrid.

El tret més característic de les seves miniatures és l’estilització.

Barcelona, territori de

2 Respostes

(Catalunya)

Demarcació, sota la jurisdicció de la ciutat de Barcelona.

Bé que durant l’època comtal aquesta designació fou utilitzada alguna vegada com a equivalent a pagus o comtat de Barcelona, ja a partir del segle X hom acostumà a restringir la seva accepció per tal d’aplicar-la al territori jurisdiccional de la ciutat, comprès entre el vell areny del Besòs, aigua avall del coll de Finestrelles, la serra d’Agudells, el coll Serola, el puig d’Aguilar, el coll de Vallvidrera i el puig de Sant Pere Màrtir fins al Llobregat, prop de la desembocadura.

Al segle XI comprenia, a més de les parròquies de la ciutat, les de Santa Maria del Mar, Sant Julià de Montjuïc, Santa Maria dels Sants, Sant Vicenç de Sarrià, Sant Gervasi de Cassoles, Sant Andreu de Palomar, Sant Genís dels Agudells i Santa Eulàlia de Provençana.

En aquest territori, afectat a les franquícies atorgades a la ciutat, no es podien crear jurisdiccions ni drets feudals, i els castells no havien d’ésser termenals (el castell de Port, la força de Provençals, la força de Sarrià), cosa que no sempre fou respectada.

A la fi del segle XIII, tanmateix, Barcelona obtingué una extensió de la seva jurisdicció, reconeguda pel nou usatge Item statuerunt, que assenyalà els termes de Barcelona (nom emprat sovint com a equivalent de territori de Barcelona), estesos de Montgat, el coll de Finestrelles, coll Serola, Molins de Rei i Castelldefels fins a dotze llegües mar endins. Els consellers aplicaren en aquests límits més amplis la jurisdicció de les ordinacions (cosa que confirmà Jaume II el Just en un privilegi del 1319), que en qüestions marítimes arribava d’Alella a Sant Vicenç de Garraf (tot i que en alguna matèria encara continuà regint la jurisdicció de riu a riu).

Dins aquests límits, però, restaren inclosos territoris de jurisdicció privada, com els castells de Cervelló i Eramprunyà, i algunes parròquies de jurisdicció episcopal, cosa que fou origen de conflictes. Hom aplicava la designació de forà a aquests llocs i parròquies i a llurs habitants.

Aquesta jurisdicció fou suprimida amb el decret de Nova Planta (1716), en què els pobles forans adquiriren plena independència administrativa respecte a Barcelona.

Les agregacions dels municipis del pla de Barcelona a la ciutat al tombant del segle XIX (Gràcia, Sant Gervasi de Cassoles, les Corts de Sarrià, Sants, Sant Andreu de Palomar i Sant Martí de Provençals el 1897; Horta el 1904; Sarrià el 1921) restituïren el territori barceloní a l’extensió de l’època comtal, llevat per a l’Hospitalet de Llobregat (l’antic Santa Eulàlia de Provençana).

Paral·lelament a l’ampliació de la jurisdicció de Barcelona, a la fi del segle XIII es concretà una jurisdicció més restringida, on els consellers exercien totes llurs atribucions, on els habitants gaudien de les màximes franquícies i en la qual ha estat vigent fins al segle XX el dret privatiu barceloní; aquest territori més restringit (anomenat també territori i termes, però més conegut amb el d’hort i vinyet de Barcelona) delimitat pel Recognoverunt proceres (1283), s’estenia de la riera d’Horta a la riera de Sants i del coll de Font-rúbia, el coll Serola, el puig Aguilar i el coll de Codines (o Collblanc) fins a la mar, tot excloent del primitiu territori de Barcelona els termes de Sant Andreu de Palomar, Sant Genís dels Agudells (amb Sant Joan d’Horta) i Santa Eulàlia de Provençana (amb l’Hospitalet de Llobregat).

Aimerud

1 Resposta

(Alvèrnia, França, segle X – Barcelona ?, segle X)

Dama. Pertanyia al casal d’Alvèrnia. Fou la segona muller del comte Borrell II de Barcelona, que era vidu de Letgarda de Roergue.

Aimerud no tingué fills del comte barceloní. En casar-se amb ell, Aimerud era també vídua d’un primer matrimoni, del qual li restava una filla, anomenada Aldia.