(País Valencià, vers 670 – vers 743)
Personatge visigot. Va signar (713) amb Abd al-Aziz, fill de Musa, una capitulació o pacte amistós (ahd) pel qual es mantenia políticament autònom en la regió que governava, situada entre les actuals Múrcia i Alacant.
(Catalunya Nord, segle VIII – 1659)
Jurisdicció senyorial pirinenca, entre la Cerdanya i el Rosselló, a mig curs de la Tet.
Abans d’ésser ocupat pels musulmans (vers 717) era un pagus visigot. Alliberat de l’Islam per Carlemany (vers 785), els seus titulars foren els mateixos que els de la Cerdanya, és a dir, membres de la família comtal de Carcassona, la qual hom creu originària del Conflent.
Vers el 870 Guifré I el Pilós cedí el govern del comtat al seu germà Miró I el Vell, el qual aconseguí del rei franc el patronat sobre el monestir de Sant Andreu d’Eixalada (fundat el 840), i més tard (878) el traslladà a Sant Miquel de Cuixà.
D’ençà de l’any 878 Miró I fou també comte del Rosselló. A la seva mort (895) el Conflent revertí a Guifre el Pilós, el qual el llegà al seu segon fill, Miró II el Jove, comte de Cerdanya, i d’ençà d’aleshores el Conflent restà unit al mencionat comtat i fou governat per una família vescomtal a la qual pertanyeren els bisbes d’Urgell Sal·la (991-1010) i sant Ermengol (1010-35).
Entre el 1088 i el 1090 el comte Guillem I de Cerdanya fundà Vilafranca de Conflent, població que assolí una gran prosperitat i que fou capital del comtat durant la baixa edat mitjana.
Les vicíssituts polítiques del Conflent foren les mateixes que les de la Cerdanya. El 1117 va passar als comtes de Barcelona; del 1162 al 1181 pertanyé al comte Sanç I de Rosselló-Cerdanya i del 1212 al 1241, al seu fill Nunyó Sanç I. Del 1241 al 1272 tornà a pertànyer a la corona catalano-aragonesa, i del 1272 al 1344 formà part del regne de Mallorca-Rosselló.
Del 1344 al tractat dels Pirineus (1659) fou integrat novament a Catalunya, i en aquesta darrera data va passar als reis de França.
(Catalunya Nord ?, segle VIII – França ?, segle VIII)
Suposat màrtir i sant. Les seves relíquies foren traslladades l’any 978 a l’església de Ripoll, on tingué una capella (destruïda el 1936) i des d’on el culte s’estengué pel nord de Catalunya.
No són fidedignes les tradicions que el presenten com a convertit del paganisme, monjo, sacerdot a Portvendres, exiliat a Tavèrnoles (Alt Urgell) i mort a Ax dels Termas per ordre d’Àtila.
D’altres el creuen del segle VIII, d’origen llombard i víctima dels sarraïns. A Ripoll passava com a ciutadà de Tolosa mort pels vàndals. Cal identificar-lo amb el sant homònim venerat a Celrà.
La festa és celebrada l’11 de maig (i el trasllat el 14), i antigament, a Ripoll, el 3 d’octubre.
(Catalunya, segle VIII – segle IX)
Antic comtat de la Marca Hispànica. Creat per Ludovic Pius amb els territoris conquerits de Vic, Cardona i Casserres.
Guifré I el Pelós (segle IX) el repoblà i integrà als comtats de Barcelona.
Abd al-Rahman I (al-Andalus, segle VIII – Còrdova, Andalusia, segle VIII) Primer emir independent d’al-Andalus. Perdé Girona (785), que passà als francs i als gots refugiats.
Abd al-Rahman II (Toledo, Castella, 792 – Còrdova, Andalusia, 852) Emir de Còrdova (822-852). Va debilitar amb ràpides campanyes de devastació la tendència expansiva cristiana. Envià les seves tropes contra Barcelona i Girona, i arrasà el Vallès (827).
Abd al-Rahman III (al-Andalus, 891 – Còrdova, Andalusia, 961) “al-Nasir” Emir omeia (912-29) i primer califa de Còrdova (929). El 950 va rebre un delegat del comte Borrell II de Barcelona.
Abd al-Rahman IV (al-Andalus, segle X – Guadix, Andalusia, 1018) “al-Murtada” Califa omeia de Còrdova. Fou proclamat califa a Xàtiva, on Ramon Borrell I de Barcelona hi havia enviat també una expedició (1017).
(França, segle VIII – Catalunya, segle VIII)
(o Mer) Personatge. Fill de Baldivi i de Càndida o Càndia.
Segons la tradició, anà a Catalunya amb l’exèrcit de Carlemany, després de la conquesta de Carcassona, alliberà Banyoles d’un lleó o un drac i hi fundà un monestir.
Més tard es retirà a fer penitència a Sant Esteve de Guialbes, on l’anà a trobar la seva mare, i visqueren ambdós penitents fins a llur mort.
Hom el situa entre el 778 i el 798; algú l’identifica amb Mercoral de Banyoles (822).
La seva capella de Guialbes consta des del segle XIII; el 1627 hom cregué descobrir-hi les seves relíquies.
Venerat com a sant, com també la seva mare, hom en celebra la festa el 27 de gener.
(Calaf, Anoia, segle VIII – Catalunya, segle VIII)
Màrtir cristiana. Santa que hom ha considerat nascuda a Calaf, d’on és patrona i on des del segle XVI en són venerades les relíquies, a l’església de Sant Jaume.
Fou verge i màrtir. La seva diada és el 5 de febrer.
Dades dels Països Catalans 