Arxiu d'etiquetes: poetes/ses

Oliver i Tolrà, Miquel dels Sants

18 Respostes

(Campanet, Mallorca, 4 maig 1864 – Barcelona, 9 gener 1920)

Ideòleg, periodista, historiador, narrador i poeta. Com molts altres escriptors de les Illes, estudià dret a Barcelona, on entrà en contacte amb els moviments culturals de Catalunya. Dedicat al periodisme, dirigí a Palma de Mallorca “La Almudaina” i col·laborà a d’altres publicacions.

De nou a Barcelona l’any 1904, dirigí el “Diario de Barcelona” (1904-06) i tot seguit “La Vanguardia”, periòdic que convertí en un dels diaris de més difusió a la Península i que continuà dirigint fins a la seva mort i al qual donà un nou estil de periodisme i una orientació regeneracionista i matisadament regionalista. Col·laborà també a “La Ilustració Catalana” i fou membre del grup fundador de l’Institut d’Estudis Catalans.

La seva obra de creació abraça la narració i la poesia. La poesia enllaça amb la poesia romàntica de la generació floralesca tot acceptant de ple les idees proposades pel modernisme. La seva obra poètica quedà recollida en el volum Poesies (1910). Escriptor de l’escola mallorquina, te més importància la seva prosa costumista, que havia anat publicant al setmanari “La Roqueta”; la seva obra més remarcable dins aquest gènere és L’hostal de la Bolla (1903).

Amb un concepte d’historiador local deixà, entre d’altres, dos llibres coneguts: Mallorca durante la primera revolución (1808-1814) (1901) i Catalunya en temps de la Revolució Francesa (1914). Autor, també, de La literatura en Mallorca (1903) i dels sis volums d’articles Hojas del Sábado (1918-20), model de periodisme. S’han recollit pòstumament d’altres textos dispersos que confirmen la seva línia conservadora i pactista: La literatura del desastre (1974) i Història i política (1975).

Muntanyola i Llorach, Ramon

1 Resposta

(l’Espluga de Francolí, Conca de Barberà, 2 abril 1917 – Barcelona, 10 setembre 1973)

Eclesiàstic i poeta. El 1936 anà a França, essent seminarista, i passà la guerra civil a Mallorca. Fou un dels pocs sacerdots que mantingué a la primera postguerra una actitud crítica i de defensa de la llengua i la cultura catalanes. Es relacionà amb els nuclis del catalanisme no creient, la qual cosa li comportà una gran sanció del seu ordinari. Publicà “La Veu de la Parròquia” (1948-50) i la revista popular “Ressó” (1950-52), suprimida governativament.

Fou rector en diversos llogarets, i també a la Selva del Camp i a Salou, on exercí amb èxit una pastoral oberta, contrapuntada amb el nacionalisme. Predicador i orador de masses, poeta popular, amb arrels verdaguerianes i amb rigor formal, publicà diverses obres poètiques, com Romiatge per la terra (1959), Eixàrcia (1963), etc. Confirmant la seva trajectòria, publicà la biografia Vidal i Barraquer, cardenal de la pau (1969) i l’estudi Breviari social de Pius XII (1960). Fou proclamat mestre en gai saber, pòstumament a Mèxic (1973).

Martí i Pol, Miquel

5 Respostes

(Roda de Ter, Osona, 19 març 1929 – 11 novembre 2003)

Poeta. La seva poesia es manté en una constant biogràfica en Paraules al vent (1954) i Quinze poemes (1957). Amb els reculls El poble (1966) i La fàbrica (1972), de to simbolista, Vint-i-set poemes en tres temps (1972) i La pell del violí (1974), s’incorporà al realisme històric.

Serem alló que vulguem ser. (Miquel Martí i Pol)

Posteriorment la seva obra esdevingué més personal: Quadern de vacances (1976), Crònica de demà (1977), Estimada Marta (1978, premi de la Crítica 1979), L’hoste insòlit (1979), L’àmbit de tots els àmbits (1981, premi Ciutat de Barcelona), Primer llibre de Bloomsbury (1982), Andorra. Postals i altres poemes (1984), Llibre d’absències (1985), Els bells camins (1987), Temps d’interluni (1990), Suit de Parlavà (1991), Un hivern plàcid (1994) i Joc d’escacs (1994).

Ha aplegat el conjunt de la seva obra poètica en cinc volums: L’arrel i l’escorça, I (1975), El llarg viatge, II (1976, premi Lletra d’Or), Amb vidres a la sang, III (1977), Les clares paraules, IV (1980) i Per preservar la veu, V (1985).

Tot està per fer i tot és possible. (Miquel Martí i Pol)

També ha publicat llibres infantils: Primavera (1978) i Hivern (1980), narració: Contes de la vida de R (1978), de memòries: Obertura catalana (1988) i Defensa siciliana (1989), i diverses traduccions, entre ells P. Neruda, del qual féu la versió de Fulgor i mort de Joaquín Murieta (1982).

Molts dels seus poemes han estat musicats i en aquest sentit resulta significativa la seva col·laboració amb Lluís Llach: Un pont de mar blava (1993) i Porrera (1996).

El 1991 va rebre el premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

Margarit i Consarnau, Joan

1 Resposta

(Sanaüja, Segarra, 11 maig 1938 – Sant Just Desvern, Baix Llobregat, 16 febrer 2021)

Catedràtic de l’Escola d’Arquitectura i poeta. Publicà entre el 1963 i 1979 quatre llibres de poesia en castellà.

A partir del 1981 publicà en català, tot aprofundint en la recerca de les seves arrels personals i poètiques, en la línia meditativa, intimista i lírica de Salvador Espriu i Martí i Pol, amb un llenguatge despullat, però ric en imatges, sobri en l’exemple.

Entre altres ha publicat els llibres de poesies: Vell malentès (1981), La dona del navegant (1987), Càlcul d’estructures (2005), Casa de Misericòrdia (2007), Poemes d’amor (2013), etc. Les seves obres han guanyat diversos premis i dues vegades la flor natural dels Jocs Florals de Barcelona (1983 i 1985).

Com a arquitecte, treballà conjuntament amb Carles Buxadé i Ribot, els quals han rehabilitat la fàbrica Aymerich de Terrassa com a seu del Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya. Així mateix, pertanyé a l’equip guanyador del concurs per a l’estadi i l’anell olímpic de Montjuïc.

Marçal i Serra, Maria Mercè

2 Respostes

(Barcelona, 13 novembre 1952 – 5 juliol 1998)

Poetessa i escriptora. Nacionalista i feminista, col·laborà en diversos moviments i en diferents revistes com ara “Reduccions”, “Escrivim a les parets” i “Dones en lluita”.

“A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida, i el trèvol atzur de ser tres voltes rebel” (Maria Mercè Marçal)

La seva poesia és marcada per una ètica individual i lliure, plena de simbologia femenina que, estilísticament, incorpora elements de la tradició oral, però que no rebutja alternatives formals clàssiques com la sextina i el sonet.

Es va donar a conèixer amb Cau de llunes (1977), obra guardonada amb el premi Carles Riba de poesia, al qual seguiren Bruixa de dol (1979), Sal oberta (1982), Terra de mal (1982), La germana, l’estrangera (1985), Desglaç (1988).

Alguns dels seus poemes han estat musicats, entre altres, per Marina Rossell, Ramon Muntaner, Teresa Rebull i Maria del Mar Bonet. Ha aplegat tota la seva obra poètica a Llengua abolida (1973-1978) (1990).

També ha publicat la novel·la La passió segons Renée Vivien, premi Carlemany 1994 i de la Crítica Serra d’Or 1995. Pòstumament es publicaren Raó del cos (2000), dues antologies de la seva poesia, Contraban de llum (2002) i El meu amor sense casa (2003), i un recull de prosa de no ficció, Sota el signe del drac (2004), a cura de Mercè Ibarz.

Manent i Cisa, Marià

5 Respostes

(Barcelona, 27 novembre 1898 – 24 novembre 1988)

Escriptor. Procedent d’una família del Maresme, féu estudis de comerç i d’idiomes, i s’especialitzà en l’anglès, el qual li facilità la intimitat amb una poesia que havia de marcar poderosament la seva obra.

Col·laborador eficaç en les tasques i el desenvolupament de la poesia catalana, va participar en congressos de poesia, dirigí la “Revista de Poesia” (1925) i fou un dels fundadors de “Quaderns de Poesia” (1935).

La seva poesia, influïda pel simbolisme i la lírica xinesa, és delicada i original. Entre els seus llibres es destaquen: La collita en la boira (1920), La ciutat del temps (1961) i Com un núvol lleuger (1968). El 1986 es publicà la seva Poesia Completa (1916-1986).

La seva inclinació a contemplar les vivències del propi món poètic ha quedat reflectida en els diaris íntims. Completen la seva bibliografia els estudis literaris i les traduccions de poesia anglesa.

Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 1985.

López-Picó, Josep Maria

18 Respostes

(Barcelona, 14 octubre 1866 – 18 maig 1959)

Poeta i editor. Estudià lletres i es formà literàriament amb el grup de “Joventut”. Fou cap de negociat de la diputació i secretari de la Societat d’Amics del País. El 1915, amb Joaquim Folguera, fundà “La Revista”, des d’on dugué a terme la difusió de la poesia europea i l’expansió de l’ideari noucentista.

Poeta de vasta producció, concep la poesia com una experiència de cultura, en la qual exigeix, com els escriptors noucentistes, un substrat de coneixements que s’estén des de la lingüística fins a la història literària. Recollí la tradició de la poesia catalana del segle XV i els simbolistes francesos, que, enriquint la seva poesia d’intencions estrictament idiomàtiques i abstractes més o menys filosòfico-teològiques, la feren evolucionar cap a una poesia pura.

Publicà, en un començament, Intermezzo galant (1910), Poemes del Port (1911) i Amor, Senyor (1912), i, posteriorment, L’ofrena (1915), Cants i al·legories (1917), El meu pare i jo (1920), El retorn (1921), La nova ofrena (1922) i Enyorances del món (1923). Amb Elegia (1925), que significà un nou tombant, va iniciar nous camins cap a una problemàtica metafísica que perduraren com a definitius amb Jubileu (1926) i Invocació secular (1926), i que continuà amb L’oci de la paraula (1927), Represa de la primera ofrena (1930), Variacions líriques (1935) i Epifania (1936).

A partir del 1939 creà una poesia que esdevingué de caràcter religiós, i cantà els grans temes de la litúrgia, el dogma i el santoral: Maria Assumpta (1947), Oda a Roma (1950), etc. El 1948 aparegué el primer volum de les Obres Completes.

Com a prosista aplegà aforismes, notes i epistolari a Moralitats i pretextos (1917), L’home del qual es parla (1922), etc.

Llongueras i Badia, Joan

4 Respostes

(Barcelona, 6 juny 1880 – 13 octubre 1953)

Poeta, músic i pedagog. Usà el pseudònim de Chiron. Escriptor senzill, ofereix un cert deix noucentista, però, format en els ambients modernistes, intentà de seguir les actituds de J. Maragall. Concorregué als Jocs Florals de Barcelona i el 1934 obtingué el Mestratge en Gai Saber.

Publicà llibres i opuscles de poesia, entre els quals cal citar Lluminoses (1906), L’estiu al cor (1928), Sonets (1938) i Llibre dels àngels (1952). Dins el camp de la pedagogia són dignes d’esment les seves obres Ínfimes cròniques d’alta civilitat (1911) i Evocaciones y recuerdos de mi primera vida musical en Barcelona (1944).

Deixeble d’Enric Granados i de Lluís Millet, introduí a Barcelona, on funda l’Institut Joan Llongueras, el sistema Jacques-Dalcroze per ensenyar rítmica i plàstica, d’una gran influència.

Fou el pare de Bartomeu, de Josep Jordi i de Joan Llongueras i Galí.

Guimerà i Jorge, Àngel

80 Respostes

(Santa Cruz de Tenerife, Canàries, 6 maig 1845 – Barcelona, 18 juliol 1924)

Dramaturg i poeta. Als vuit anys la seva família s’establí al Vendrell. Va fer els estudis de segon ensenyament al col·legi dels Escolapis de Barcelona. Mort el pare (1872), que l’havia posat al capdavant del negoci familiar, es dedicà exclusivament a la literatura i al periodisme.

Començà escrivint poesia en castellà i passà tot seguit a escriure en català, amb la poesia El rei i el conseller, publicada a “La Gramalla”. Fou director de “La Renaixença”. Amb exaltat patriotisme va concórrer als Jocs Florals de Barcelona, on va presentar Indíbil i Mandoni (1875). El 1877 es consagrà com a líric amb tres premis ordinaris dels jocs florals pels poemes Cleopatra, L’any mil i El darrer plant d’En Claris, de tema i estructura netament romàntica, i fou proclamat mestre en gai saber.

D’afiliació política catalanista, l’any 1874 entrà a formar part de La Jove Catalunya, i el 1892 fou un dels ponents que redactaren les Bases de Manresa, on llegí el discurs sobre l’autonomia de Catalunya. El 1884 fou elegit president de la Unió Catalanista i, el 1895, nomenat president de l’Ateneu Barcelonès. En reconeixement dels seus mèrits, Barcelona el proclamà fill adoptiu en un acte d’homenatge de tot el país. Fou membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans.

Els volums de poemes foren publicats amb els títols Poesies (1887), Cants a la Pàtria (1906) i Segon llibre de poesies (1920). Atret pel teatre i tenint en compte els intents del seu predecessor Frederic Soler, intentà renovar l’escena amb un teatre romàntic en el moment en què Europa es decantava cap a un teatre de tipus naturalista: Gal·la Placídia (1879), fou la primera obra, tragèdia història, i després escriví Judit de Welp (1883), El fill del rei (1886) i Mar i cel (1888), obres d’intenció diversa amb les quals passà a ésser una de les figures universals de la Renaixença, no sols per la categoria, sinó també per la difusió que assolí enllà de les fronteres.

La seva obra dramàtica, un cop admesa l’agonia del drama romàntic, s’incorporà a les tècniques del naturalisme i passà al drama rural, on, amb una visió entre romàntica i realista, donà al públic drames d’ambientació actual. Són representatives d’aquesta època de plenitud Maria Rosa (1894) i Terra baixa (1897), traduïda a diversos idiomes i donada a conèixer a tots els escenaris d’Europa. Dins aquest corrent hi ha també La festa del blat (1896), La filla del mar (1900) i Aigua que corre (1902).

Considerant-ne de manera cronològica la trajectòria dramàtica en la darrera època, experimentà un canvi de propòsits i retornà a drames de sentit tràgic, emparentat amb el teatre d’idees, aleshores en boga, que es desenvolupà amb el simbolisme. D’aquest darrer destaquen Jesús que torna (1917), L’ànima és meva (1919) i Joan Dalla (1921). També escriví comèdies.

Goytisolo i Gay, Josep Agustí

3 Respostes

(Barcelona, 13 abril 1928 – 19 març 1999)

Poeta en castellà. Germà de Joan i de Lluís. S’inicià sota la influència de l’anomenada poesia ètica i fou el més declaradament vinculat a la poesia social, però diluïda amb la ironia.

Entre les seves obres, sobresurten El retorno (1955), Salmos al viento (1958), Años decisivos (1961), Bajo tolerancia (1973), Del tiempo y del olvido (1977), Taller de Arquitectura (1977), Los pasos del cazador (1980), El rey mendigo (1988), Palabras para Julia (1990), La noche le es propicia (1992, premi de la Crítica) i Las horas quemadas (1996), entre d’altres.

Va fer l’antologia Poetas catalanes contemporáneos (1968) i realitzà diverses traduccions al castellà de clàssics catalans. Amb Paco Ibáñez, que ha popularitzat molts dels seus poemes, va crear La Voz y la Palabra, una sèrie de recitals que buscaven d’apropar la poesia al gran públic. Morí abans d’iniciar una d’aquestes gires.