Arxiu d'etiquetes: poetes/ses

Soler i Hubert, Frederic

62 Respostes

(Barcelona, 9 octubre 1839 – 4 juliol 1895)

“Serafí Pitarra”  Comediògraf, dramaturg i poeta romàntic. Dedicat des de jove a la rellotgeria, va regentar un establiment del ram fins al 1880, a la rebotiga del qual fundà una tertúlia literària. Atret pel teatre, participà en funcions d’aficionats.

La guerra d’Àfrica (1859-60) va inspirar-li la comèdia bufa La botifarra de la llibertat (1860). Fou estrenada amb gran èxit en una societat familiar. L’estrena del drama La campana de l’Almudaina, a l’antic teatre de l’Odeon, va moure’l a escriure la sarsuela L’esquella de la Torratxa (1864), amb música del mestre Joan Sariols, representada amb gran èxit.

Aquell temps (1864), Frederic Soler i el mestre Sariols fundaren una societat anomenada La Gata i amb el nom de gatades foren designades les peces de Soler que s’hi representaren: Lo contador, Lo castell dels tres dragons, Lo punt de les dones, La vaquera de la piga rossa, Les carbasses de Mont-roig i d’altres, signades amb el pseudònim de Serafí Pitarra.

La celebritat de Pitarra s’afermà amb l’edició popular de les seves produccions en uns fascicles il·lustrats pel dibuixant Josep Lluís Pellicer i intitulats Singlots poètics. Frederic Soler, amb els pseudònims de Simó Oller i Jaume Giralt, col·laborà en tots els setmanaris i revistes catalanes publicats a Catalunya i a l’estranger.

L’any 1886 marcà una evolució en el seu estil, que passà a integrar-se dins el vessant culte, o jocfloralista, de la Renaixença. Soler estrenà amb gran èxit Les joies de la Roser, sobre la guerra del Francès.

L’any 1867 la societat La Gata es traslladà al Romea, on Pitarra fou gairebé l’autor i empresari exclusiu durant 25 anys.

Les obres teatrals de Soler són més d’un centenar, i les més remarcables, després de Les joies de la Roser, són: Lo Rector de Vallfogona, La dida, Lo ferrer de tall, Lo dir de la gent, La rondalla de l’infern i Sota terra. El premi de la reina regent Maria Cristina al millor drama estrenat a Espanya el 1887 fou atorgat a la seva obra Batalla de reines. Cal esmentar també, entre les més populars, Les Eures del mas, Lo plor de la madrastra, Lo Pubill, Lo Contramestre, Senyora i majora, L’apotecari d’Olot.

Mestre en Gai Saber, entre les composicions líriques són notables: Nits de lluna i Poesies catalanes, il·lustrades per Tomàs Padró (1875). Entre les poesies humorístiques: Gra i palla, Dotzena de frare, Qüentos de la vora del foc. És autor també d’Un viatge a l’Orient, Un barret blanc, Visites i de la novel·la L’any 35.

Entre les nombroses obres dramàtiques cal esmentar encara La creu de la masia, en col·laboració amb Manuel de Lasarte; Las francesillas, Lo timbal del Bruch, Los Segadors, Lo bressol de Jesús, Lo forn del rey, Cèrcol de foc, La banda de Bastardia, La ratlla dreta, Lo lliri d’aigua, La filla del marxant, amb la col·laboració de Josep Feliu i Codina; La falç o el cap de colla, en col·laboració amb Francesc Pelagi Briz; Lo monjo negre, Judas de Kerioth, Lo dring de l’or, Cent mil duros, Jesús, Lo Comte l’Arnau, Cafè i copa, Los cantis de Vilafranca, Cura de moro, Lo Jardí del general, La vivor de l’estornell, Un barret de rialles, Lo teatre per dins, Palots i ganxos, Un ciri trencat, Les píldores d’Holloway, Los estudiants de Cervera i La rambla de les Flors. Va publicar L’últim trencalòs, llegenda fantàstica i burlesca, i Poema en quatre plats a la mort de la Paloma.

Algunes de les seves obres foren traduïdes al castellà i ell hi va escriure directament els drames El Canceller y el Monarca i El cercado ajeno, i la novel·la històrica La batalla de la vida.

La seva prolífica producció representa l’èxit dins les capes populars d’un teatre costumista, satíric, històric o sentimental.

Sánchez i Juan, Sebastià

1 Resposta

(Barcelona, 10 novembre 1904 – 2 octubre 1974)

Poeta. Nascut en una família de suburbi, féu tota mena d’oficis. Admirador i seguidor de Salvat-Papasseit, el 1922 publicà un violent i naif Segon manifest futurista català. El 1924 aparegué Fluid, assaig apassionat i recercador d’avantguardisme. Convertit al catolicisme, assimilà les formes del noucentisme, tot conservant, però, un aire d’adolescent meravellat.

Col·laborà a “L’Amic de les Arts” i publicà Constel·lacions (1927), on barreja l’intimisme amorós amb l’idealització de les petites meravelles del suburbi, a l’igual que a Elegies (1928), Cua de gall (1929), on recull el famós poema Oda al Poble Nou, Divagacions (1929), Cançons i poemes (1931) i Poemes de promès (1933).

Col·laborador del nou règim franquista, publicà un llibre circumstancial, Régimen (1940), i després Blanco y rosicler (1946) i Sonetos (1949), on palesa el seu do de llengües i el seu talent formal.

Va reprendre el català amb l’antologia Prismes, Claror (1952), Principat del temps (1961), Somnis i èxtasis (1967), Seny d’amor (1969) i Escaiences (1974).

Salvat-Papasseit, Joan

25 Respostes

(Barcelona, 16 maig 1894 – 7 agost 1924)

Poeta. Fill d’un fogoner que morí d’accident, l’acolliren a l’Asil Naval. De formació autodidacta, va ser redactor de la revista anarquitzant “Los Miserables” i de “Justícia Social” de Reus, on escrivia en castellà sota el pseudònim de Gorkiano. El llibre Humo de fábrica (1918) recull articles d’aquesta etapa. A vint anys es declarà dolorit, cristià i socialista.

El 1917 publicà “Un Enemic del Poble”, amb el subtítol de fulla de subversió espiritual, i altres revistes de vida curta: “Arc-Voltaic”, “Mar Vella” (1919), en col·laboració amb Tomàs Garcés, i “Proa” (1921). Escriví, signant Aristarc, a “La Publicitat”.

“La llibertat no és cara per escassa, sinó escassa perquè s’ha de guanyar” (Joan Salvat-Papasseit)

L’actitud inicial de revolta social fou duta al camp de la poesia, dominada pel noucentisme, moviment en el qual no participà, tot i que n’admirava alguns capdavanters. El manifest Contra els poetes en minúscula (1920), més que un programa coherent d’estètica nova, era un crit contra l’estancament, el formalisme i les tendències evasives.

Per a ell el poeta era l’encarnació més digna de l’home, una mena d’heroi, però no de superhome. Oposa sinceritat a artifici, ètica a estètica. La seva trajectòria literària fou fortament marcada per la tuberculosi. Com a contrapunt escrivia una poesia vitalista, rica d’instint i de vivències.

El primer llibre, Poemes en ondes hertzianes (1919), participà del moviment avantguardista. L’avantguardisme de L’irradiador del port i les gavines (1921), obscurit per una poesia més original, primigènia, optimista, recollia la visió del port del mariner místic, del suburbi, dels veïns del seu carrer, com en el gran poema Tot l’enyor de demà.

Salvat, terriblement malalt, s’aferrà a la vida, li reté culte a través de la poesia i exaltà el paradís terrenal que volia Maragall, amb el qual coincidí, encara que no en fou mai un epígon. Se sentia fascinat per la realitat immediata i visual, el món tangible i present.

Les conspiracions (1922) és una mostra de poesia civil, d’afirmació nacionalista catalana, amb l’ideal iberista al fons. La gesta dels estels (1922) és una transfiguració de la vida quotidiana, i la poesia hi esdevé més col·loquial, directa, amb aires de cançó popular i concessions a la fantasia: “viatjar terres, no quedar-se en cap”. El poema de la rosa als llavis (1923) és influenciat pel Càntic dels càntics, l’exaltació nupcial vol tenir en ell la innocència del paradís.

Poeta de la joia amorosa, sensual, vitalista, és lluny dels trobadors i del dolce stil nuovo. Óssa Menor (1925) recollí ecos de l’avantguardisme i confirmà la seva línia de poeta independent. Publicà també Els nens de la meva escala (v1923), recull de contes infantils.

Pòstumament, es van recollir pràcticament tots els seus texts en català en el volum Mots propis (1975). El 1962 van ésser editades les seves Poesies completes il·lustrades pel pintor Josep Guinovart.

Enllaç: Poesies de Joan Salvat-Papasseit

Robrenyo i Tort, Josep

8 Respostes

(Barcelona, 1780 – mar Carib, 12 setembre 1838)

Actor, comediògraf i poeta. Fou el precursor del teatre català modern. Fill d’una família menestral, sentí ja de jove una atracció pel teatre que l’impulsà a debutar com a actor. Durant la guerra del Francès es trobà al setge de Tarragona (1808), del qual aconseguí de fugir, i es traslladà després a Mallorca.

A la tornada a Barcelona (1811) el feren actuar com a professional en la companyia Sociedad Dramática Española, que, malgrat haver estat afrancesada, no deixà d’escriure poemes satírics contra els invasors, alhora que col·laborava amb els resistents.

L’any 1820, en temps de la revolució de Riego, es trobava a Barcelona, des d’on començava a bastir la seva fama. Aleshores (1820-23) escriví els sainets inspirats en fets concrets i de clara finalitat política, i llançà els seus atacs contra la facció apostòlica mitjançant una campanya de teatre polític per províncies que li reportà una gran popularitat, però també l’empresonament (1822).

Després de la restauració del règim absolutista, desaparegué de la vida pública i va restar empresonat a la Ciutadella (1824-27). Novament actiu a Barcelona des del 1830, conreà el teatre en castellà.

Vers el 1836 s’embarcà cap a Amèrica, on amb les seves representacions assolí fama mundial. Morí en naufragi al seu retorn a Espanya.

El fet que marcà tota la vida d’aquest escriptor fou la dedicació a la causa del constitucionalisme. La seva obra s’insereix dins el corrent de la literatura popular, que des de feia temps es desenvolupava al costat de la literatura culta, i ocupava una posició intermèdia.

Vinculat als esdeveniments del moment i com a exponent que fou de la generació preromàntica en que es formà el ressorgiment del català com a llengua teatral, demostrà sempre una gran preocupació literària.

La seva obra poètica comprén poemes inscrits dins la tradició popular (Sermó de les modes, Sermó de les murmuracions) o bé de clara intenció política (Converses entre el bon rector i un seu feligrès anomenat Segimon).

La producció teatral ofereix també dos vessants: els sainets costumistes i els polítics o revolucionaris. Dins aquest gènere, mereix d’ésser esmentats El Sarau de la Patacada, La Calúmnia descoberta, Lo alcalde Sabater, El hermano Bunyol i Lo Jayo de Reus, entre altres.

El 1855 aparegueren en dos volums les Obras poéticas y dramáticas.

Riquer i Inglada, Alexandre de

7 Respostes

(Calaf, Anoia, 3 maig 1856 – Palma de Mallorca, 13 novembre 1920)

(o Ynglada)  Dibuixant, pintor i poeta. Fill de Martí de Riquer, marquès de Benavent. Estudià a Manresa, Besiers i Tolosa (Llenguadoc). Havent retornat a Barcelona, seguí els cursos de Tomàs Padró i d’Antoni Caba a l’Escola de Llotja. El 1879 anà a Roma. Passà després a París i a Londres. A Anglaterra conegué el focus artístic de l’Aesthetic Movement, i també l’Arts and Crafts Movement. Lluità per l’expandiment de l’art industrial.

Fundà un taller de mobles i dibuixà projectes per a plats, rajoles, gerros, llums i esmalts. Introduí l’art de l’ex-libris a Catalunya i ressuscità el gravat a l’aiguafort, sobre el qual féu classes a Josep Triadó, Joaquim Renart, Francesc d’Assís Galí, J. Diéguez i Josep Maria Sert. El 1903 publicà el recull Ex-Libris Riquer, que li donà fama mundial. Sabé plasmar en la modalitat intimista de l’ex-libris l’essència del seu món poètic, elegíac.

Reeixí també en el cartellisme, que contribuí a aclimatar a Barcelona. Fou el millor representant del cartell decoratiu simbolista de l’Art Nouveau a Catalunya. La seva tasca en les arts del llibre és fonamental.

Els anys del decenni del 1880 col·laborà a “La Ilustració Catalana” i il·lustrà uns volums de la “Biblioteca Arte y Letras” i Los Estudiantes de Tolosa en un estil de realisme poètic semblant al d’Apel·les Mestres. Aquest mateix estil, barrejat amb el japonisme, es troba a la seva pintura: delicats paisatges on volen ocells.

Els anys del decenni del 1890 la temàtica esdevé més idealista: Pastora resant, Anunciació, aquest caire simbolista, unit a una tècnica estilitzada i plana, es nota sobretot en la seva obra de pintor decorador (presbiteri de Montserrat, Institut Industrial de Terrassa), en les il·lustracions per a “Luz”, “Joventut”, “Ilustración Artística”, els llibres Quan jo era noi, Crisantemes, Anyoranses, els ex-libris i cartells plenament modernistes.

Amb Crisantemes (1898), Anyoranses (1902) i Aplech de sonets (1906) es manifestà com un dels poetes més característics del vessant simbolista del Modernisme. Poc després abandonà les arts decoratives per dedicar-se a la pintura i a la poesia (Poema del Bosc, 1910) en una exaltació panteista de la natura. El 1917 anà a viure a Mallorca, on continuà la seva dedicació al paisatge i on morí.

El Modernisme reivindicà la igualtat entre l’art industrial i les anomenades belles arts i volgué embellir tot l’entorn de l’home: Riquer fou el millor representant a Catalunya d’aquest corrent. Encarnà l’ideal prerafaelita: l’artista, l’artesà i el poeta reunits en un mateix home.

Fou el pare dels escriptors Josep Maria i Emili de Riquer i Palau.

Pons i Gallarza, Josep Lluís

3 Respostes

(Sant Andreu de Palomar, Barcelona, 24 agost 1823 – Sóller, Mallorca, 22 agost 1894)

Poeta. De pares mallorquins, es formà en l’ambient cultural barceloní. Estudià la carrera de dret i la de lletres, i el 1849 guanyà la càtedra de retòrica a l’Institut de Barcelona. Al cap de dos anys va ocupar la càtedra de geografia i història a Palma de Mallorca i d’ençà de llavors va residir en aquesta ciutat fins que va morir.

El seu magisteri fou decisiu per a la generació jove que més tard havia de formar el grup de poetes de l’anomenada Escola Mallorquina. Fruit dels seus treballs didàctics foren els seus cursos sobre literatura, recollits en les dues obres Introducción al estudio de los autores clásicos y castellanos i el segon curs d’Estudios clásicos, publicat el 1857 pels seus alumnes.

Fou un dels membres que van prendre part en la restauració dels Jocs Florals i esdevingué una de les figures més representatives de la generació floralística. Gràcies a ell per primera vegada la poesia d’aquest certamen arribà a una qualitat literària. És considerat la figura més sòlida i el més clàssic (per la seva formació humanística) dels romàntics catalans.

Els seus poemes més coneguts són Els tarongers de Sóller i L’olivera mallorquina. Mestre en gai saber el 1867. És, a més, autor d’un Examen sobre les poesies de Marià Aguiló i un Record de biografies d’en Ramon Nuns i Resiñà.

Pijoan i Soteras, Josep

2 Respostes

(Barcelona, 22 agost 1881 – Lausana, Suïssa, 16 juny 1963)

Historiador, poeta, assagista i tractadista d’art. Acabats els estudis d’arquitectura, aviat col·laborà, sobre els temes que havien d’ésser la seva especialitat, en les publicacions “Pèl & Ploma” i “Catalunya”. El 1905 publicà el llibre de poemes El Cançoner. Intervingué en la creació de l’Academia Española de Roma i fou un dels fundadors, sota la iniciativa de Prat de la Riba, de l’Institut d’Estudis Catalans.

Era membre de la Junta de Museus de Barcelona i participà en l’organització dels Estudis Universitaris Catalans. Va ésser un dels primers a revalorar el romànic català, l’estudi sobre el qual titulat Les pintures murals catalanes forma part del Monumenta Cataloniae.

D’Itàlia, on treballava en un moment donat sobre temes d’art i on, a Roma, havia descobert el Llibre de Sancta Maria de Ramon Llull, que estudià i publicà, anà a Toronto (Canadà), on es dedicà a l’arquitectura i a empreses de construcció. Posteriorment passà al Pomona College, de Los Angeles (EUA), on fou professor d’història universal i història de l’art. A Ginebra formà part de la Secció d’Assumptes Culturals de la Societat de Nacions.

A més de nombroses conferències fetes en moltes institucions mundials de primer ordre, va escriure El meu don Joan Maragall, Mi don Francisco Giner i grans obres de síntesi, com Historia del Arte (3 volums), Historia del Mundo (5 volums) i Summa Artis (el vintè volum quedà inacabat). Són també nombrosos els articles escrits sobre arqueologia i arquitectura.

Perarnau i Canal, Salvador

1 Resposta

(Súria, Bages, 13 desembre 1895 – 9 gener 1971)

Poeta. Col·laborador assidu dels Jocs Florals, fou proclamat Mestre en Gai Saber (1965). En poesia publicà Cant a la vida (1918), Rimes sentimentals (1925), La rel (1929), Amb l’infinit a les mans (1935), Caps de brot (1966). Publicà també poemes per a infants: Coques de llum (1930), El senyor Pèsol i altres plantes (1937), Ales humanes (1938) i Plantes i cuques de llum (1966). A més, els contes infantils Infants i fruites (1930).

S’exilià el 1939 i tornà el 1948. Havia escrit a “La Tralla”, a “Fornal” i a “El Poble Català” de Tolosa de Llenguadoc.

Palau i Fabre, Josep

7 Respostes

(Barcelona, 21 abril 1917 – 23 febrer 2008)

Poeta, assagista i dramaturg. Fill del pintor Josep Palau i Oller. Féu estudis de lletres, que deixà inacabats, i ja de jove es revelà com a poeta amb Balades amargues (1943) i L’aprenent de poeta (1943), alhora que esdevingué un promotor de la cultura catalana clandestina dels anys quaranta. A partir d’aquest període reactivà els “Amics de la Poesia”, crea la revista “Poesia” i formà part del grup fundador d’“Ariel”.

La seva obra forma un cas aïllat dins el tipus de poesia catalana de la postguerra, diferenciada per la violència d’expressió com a exemple de rebel·lió. Poeta lúcid, admirador de Rimbaud i Baudelaire, ha bastit una poesia basada en l’experiència de l’alquímia, prenent com a exemple a autors medievals de la literatura catalana, com ara Arnau de Vilanova i Ramon Llull.

Ha residit a París (durant més de quinze anys), on a més d’entrar en relació amb els escriptors francesos contemporanis, féu el seu descobriment de Picasso, a qui ha dedicat diferents estudis: Doble assaig sobre Picasso (1964), Picasso (1965), Picasso a Catalunya (1967), Picasso per Picasso (1970), L’extraordinària vida de Picasso (1971), Picasso i els seus amics catalans (1971), El “Guernika” de Picasso (1979), Picasso vivent (1881-1907) (1980), El secret de les Menines de Picasso (1981), Picasso i cubisme 1907-1917 (1990) i Lorca-Picasso (1996).

En narrativa destaquen els volums Contes despullats (1983) i La tesi doctoral del diable (1985). Fou president de la secció catalana del Pen Club Internacional (a partir de 1977). El 1988 va rebre la Creu de Sant Jordi, i el 1999, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

Pagès i de Puig, Anicet de

Deixa un comentari

(Figueres, Alt Empordà, 7 agost 1843 – Madrid, 25 novembre 1902)

Poeta. A partir de l’any 1872 va prendre part de manera activa en el moviment de la Renaixença, després d’haver actuat intensament com a membre de La Jove Catalunya, agrupació literària de la qual fou un dels fundadors. Poeta floralesc, va concòrrer diverses vegades als certàmens celebrats a Barcelona del 1868 al 1900. Representa un cas típic de poeta amb una obra que no correspon a les anomenades composicions de certamen. Fou proclamat mestre en gai saber.

Romàntic apassionat, seguidor de lord Byron, pren temes bíblics per a les seves composicions (El cant de Salomó, Maria de Magdalena, El cant de la sulamita) i es basa també en arguments de rondalles populars i llegendes, com Lo comte Garí i Joan de Serrallonga.

Traslladat a Madrid el 1878, es dedicà a l’estudi de la lexicografia i l’estilística de l’idioma clàssic castellà, treballà en el Diccionario crítico del idioma castellano (1900) i col·laborà en el Diccionario enciclopédico hispano-americano. Les seves Poesies foren publicades a la “La Ilustració Catalana” el 1906.