Poeta i autor teatral. De formació autodidàctica, fou dependent de comerç. Poeta característic del modernisme. Entre d’altres, col·laborà a “La Creu del Montseny”, “Joventut”, “Catalunya Artística” i “Pèl & Ploma”.
La seva poesia és sentimental i preciosista. Publicà Preludi (1904), Pasqua florida (1905), Flames de roig (1910), Cants d’amor (1910), i en teatre, Fra Garí (1906), Conte de tardor (1907), El rostre ideal (1910), etc.
En col·laboració amb Joaquim Pena traduí gairebé tot Wagner; fruit d’aquestes experiències és la seva obra Impressions wagnerianes (1908).
Poeta. Es llicencià en lletres i fou un dels capdavanters de la generació postribiana que assimilà el millor simbolisme, bé que els darrers llibres duguin el segell del realisme, fonamentat de vegades en una actitud existencial.
Va publicar Primer desenllaç (1937), De vida i somni (1948), Les hores retrobades (1951), El callat (1956), Realitats (1963), Tot és ara i res (19709, Encara les paraules (1973), Ara que és tard (1975), Poesia completa 1939-1975 (1975), Llibre d’Amic (1977), Cercles (1980), A hores petites (1983, premi de la Crítica Serra d’Or), Cants d’Abelone (1982), Domini màgic (1984) i Passeig d’aniversari (1984).
(Alcover, Alt Camp, 23 abril 1881 – Barcelona, 8 novembre 1938)
Poeta, novel·lista i cronista. Fill d’uns modests taverners, formà part, de molt jove, d’un grup d’escriptors i d’artistes que, a Reus, s’aplegà al voltant del seu germà Cosme.
A disset anys, publicà un monòleg tràgic i poc temps després es traslladà a Barcelona, on treballà de caixista d’impremta i on participà, amb més passió que fortuna, en l’esclat modernista.
El 1904 aparegué el seu primer llibre de poemes. Ben aviat alternà el conreu de la poesia amb el d’un tipus de novel·la idealista i transcendent, que culminà en la trilogia autobiogràfica de Jordi Saura.
Col·laborà en diverses revistes minoritàries -“Catalònia”, “Lletres”, “Panteisme”- i, d’una manera esporàdica, en publicacions de gran tiratge: “El Poble Català”, “La Novel·la Nova” i “La Novel·la d’Ara”. El 1924 aparegué el seu darrer i més important recull de poemes.
Tipus inadaptat i introvertit, les seves obres de més relleu són una sèrie de retrats i de cròniques de la vida bohèmia modernista.
Poeta i escriptor romàntic. Conegut popularment per Mossèn Cinto. De família camperola, a 11 anys ingressà al seminari de Vic, visqué en una masia de Sant Martí de Riudeperes, on féu de pagès i després de preceptor. Aquests anys de seminari i de vida camperola crearen en ell una facultat d’identificació amb la poesia popular, característica de tota la seva obra.
Va concórrer als Jocs Florals, on fou distingit l’any 1865. El 1867 presidí les reunions de l’Esbart de Vic, els membres del qual havien de tenir gran importància en la renaixença literària de la comarca, i el 1870 fou ordenat sacerdot.
Format en la preceptiva clàssica, se sentí atret per l’èpica; va concebre un poema sobre el descobriment d’Amèrica i, en el curs de la realització, la idea primitiva evolucionà fins a esdevenir el poema L’Atlàntida, premiat als Jocs Florals de Barcelona del 1877. El 1879 publicà Idil·lis i cants místics i el 1880, any en què fou proclamat mestre en gai saber, va publicar Cançons de Montserrat i Llegenda de Montserrat (versió definitiva, 1888-89).
L’Oda a Barcelona (1883) acusa la influència de Victor Hugo i conté una erudició mitològica i històrica que no ofega la inspiració ni l’impuls patriòtic. El 1885 publicà Canigó, hi perduren elements descriptius de la natura i l’obsessió d’interpretar el paisatge amb criteri cosmogònic (com en els primers cants de L’Atlàntida), però el to líric i la influència formal de l’èpica de l’edat mitjana (atribuïble potser a l’estudi de la poesia heroica-popular reivindicada per Milà i Fontanals) donen al conjunt més humanitat i frescor. El 1887 publicà El somni de Sant Joan i el 1890 inicià la publicació de la trilogia Jesús infant (1896), on són glosades llegendes dels Evangelis apòcrifs amb la musicalitat i la capacitat emotiva dels millors Idil·lis.
El 1893 s’inicià l’època dolorosa de la vida de Verdaguer marcada per la influència de persones que explotaven la ingenuïtat del poeta. Verdaguer era almoiner del marquès de Comillas, i sembla que algunes persones es valien de la seva ingenuïtat amb preteses intuïcions místiques; aleshores fou retirat al santuari de la Gleva, prop de Vic. Abandonà el retir sense permís del bisbe i aquest el privà de la celebració de la missa (1895).
La polèmica arribà al carrer amb els articles de Verdaguer aplegats a En defensa pròpia. A aquesta època pertanyen les obres Roser de tot l’any (1894), Sant Francesc (1895) i Flors del calvari (1896). El 1898 li foren retornades les llicències i passà a la diòcesi de Barcelona, on li fou concedit un benefici a la parròquia de Betlem. Els reculls Santa Eulària (1899), Aires del Montseny (1901), Flors de Maria i una abundant producció de tema eucarístic (pòstuma) constitueixen les obres més importants d’aquesta darrera època.
Morí a la Vil·la Joana, i l’enterrament constituí una gran manifestació popular de dol.
La poesia de Verdaguer, lligada al convencionalisme dels certàmens acadèmics, troba el to autèntic quan interpretava les llegendes populars (religioses o profanes); l’apropament al poble era assolit no solament pels camins del sentiment i l’emoció, sinó per un art de llenguatge i de l’expressió poètica que donaren flexibilitat moderna a l’idioma. Aquestes qualitats són també aplicables a la prosa: Rondalles (1905); discursos (Record necrològic de Rubió i Ors), i l’expressivitat descriptiva del Diari d’un pelegrí a Terra Santa (1886).
(Tarragona, 21 novembre 1949 – Barcelona, 23 agost 2014)
Poeta, filòleg i editor. Estudià filosofia i lletres a Barcelona. Professor de filologia romànica a la Universitat de Barcelona.
Interessat per les activitats artístiques d’avantguarda, fundà la revista “Quaderns Crema” (1979-84) i l’editorial homònima.
Ha publicat els reculls poètics Onades i estels (1973), Pàrking de les feres (1974), A l’hivern preus especials (1976) i Postals (1981).
Ha estat autor també dels estudis Lectura de la “Chanson de Roland” (1986) i Noucentisme, mediterraneisme i classicisme: apunts per a la història d’una estètica (1995), i responsable de l’edició crítica de l’obra de J.M. Junoy i de J.V. Foix.
Poeta. Ha estudiat filologia catalana i anglesa i ha exercit la docència a l’Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat de Barcelona. Fou cofundador de la revista de poesia “Tarotdequinze” i president de l’Associació Professional de Traductors, Intèrprets i Correctors de Llengua Catalana.
La seva obra poètica comprès Exili forçós al Walhalla (1976), Lerwick (1980) i March/Arthur (1986). Fruit dels seus estudis sobre el poema anglès del 1811 Catalonia’ fou el descobriment de la identitat de l’autor Edward Hawke Locker, sobre el qual féu un estudi.
La malaltia i el sentiment de la guerra civil fan de la mort una presència constant en la seva poesia. D’altra banda, hi ha alhora un sentiment religiós molt personal i que ha estat força discutit des dels angles ortodox i heterodox.
Les Poesies de Màrius Torres (Mèxic, 1947, reeditades a Barcelona diverses vegades, amb successives incorporacions de poemes inèdits) han gaudit de molta popularitat. El tema de l’amor hi es també una constant, tractat amb serenor i enmig d’un simbolisme sovint inextricable.
Independent, fill encara del noucentisme, és un dels poetes més purament lírics de la postguerra.
Poeta. Ha fet estudis de medicina i, el 1984, amb el recull A la ciutat blanca, guanyà el premi Amadeu Oller per a poetes inèdits. El mateix any, amb Els límits de la sal, guanyà el premi Carles Riba, després publicà altres llibres de poesia, la qual és caracteritza per una opció formalista amb una pulcra i acurada consciència del llenguatge i el conreu majoritari del sonet.
Temàticament, és una poesia que recull aspectes religiosos i temes vinculats amb el món urbà, el rock, l’amistat, etc. També ha tingut cura de l’edició catalana de La victòria pòstuma de Hitler (1995), recull de texts de diversos autors sobre la guerra de Bòsnia. També ha escrit novel·la i literatura infantil.
President el Moviment Internacional dels Estudiants Catòlics.
(Gràcia, Barcelona, 23 març 1886 – Barcelona, 22 novembre 1969)
Poeta i pintor. Crític d’art i president del Cercle Maillol de l’Institut Francès de Barcelona.
Com a poeta publicà Apol noi (1910). Com a pintor conreà l’expressionisme, sobretot a base de rostres amb coloració intensa i tremendament dramàtics, no referits a cap persona concreta, sinó autèntic retrat de la humanitat actual. Féu la primera exposició a Barcelona l’any 1928 i des d’aleshores exposà, repetidament, a Barcelona i Madrid.
Com a crític i organitzador intervingué en totes les manifestacions artístiques celebrades a Barcelona d’ençà dels anys trenta.
Poeta i crític literari. Llicenciat en filologia catalana, és autor de diverses traduccions.
Immers, des de molt jove, en la poesia, el 1984 fou finalista del premi Carles Riba amb el recull de poemes Pel viure extrem, el qual guanyà el 1988 amb Agenda i el 1989 amb Final de festa, també a escrit El rastre de l’animal lliure (1994), i a estar curador de diverses antologies poètiques. Ha codirigit Doble sentit. Poesia catalana d’avui (DR-ROM 1996).
Com a narrador ha escrit No som perfectes (1992), Per a què serveix un escriptor? (1998) i Suomenlinna (2000) i l’estudi Josep Carner: l’exili del mite (1945-1970) (2000).
Ha format part del col·lectiu Joan Orja, que publicà el volum Fahrenheit 212. Una aproximació a la literatura catalana recent (1989).
Dades dels Països Catalans 