(Sant Antoni de Vilamajor, Vallès Oriental, 22 abril 1859 – Barcelona, 2 agost 1887)
Poeta. Estudià dret a Barcelona i concorregué als certàmens promoguts per la Joventut Catòlica de Sabadell els anys 1885 i 1886. Poeta romàntic, seguidor i deixeble de Jacint Verdaguer.
Li foren premiades diverses poesies, com La casa de Sant Josep, La masia, Poncella d’amor i La llengua catalana. La seva obra es conté en La nit de Nadal, ramet poètich (1886) i en el volum Poesies, publicat pòstumament l’any 1888 amb un pròleg de Marià Aguiló.
(Ourense, Galícia, 25 octubre 1906 – Barcelona, 22 octubre 1973)
Poeta. Residí a Barcelona, i traduí al gallec diversos poetes catalans.
Escriví, també, en castellà, alguns contes i les biografies Ali Bey (1943), El papa Luna (1944) i Fray Junipero Serra (1949).
(Castro-Caldelas, Orense, Galícia, 28 setembre 1912 – Barcelona, 18 desembre 1983)
Poeta i narrador. Des del 1945 residí a Barcelona. Traduí al gallec poemes de Salvador Espriu, Pere Quart, Jacint Verdaguer, Tomàs Garcés, etc.
La seva obra poètica evolucionà des de l’imaginisme, a la manera d’Amado Carballo (Orballo ispido, 1955) fins a una consciència adolorida dels problemes col·lectius de Galícia: Canta de lonxe o corazón de tempo (1969).
De la seva obra narrativa cal destacar Contos que non son contos (1969) i Trancos da vida do Braisiño (1970). Traduí també la Bíblia al gallec i escriví novel·les en castellà (La oscura corriente, 1969).
Fou el pare de Xoan Manuel Casado Martínez-Carmona.
(Barcelona, 31 desembre 1949 – 19 gener 2002)
Poeta. Fill de Manuel Casado Nieto.
La seva obra és recollida en els volums Registro de menores espantos (1973), Os preludios (1980) i Libro de Caldelas (1982), on exposa l’experiència personal en un to col·loquial que l’aproxima a la lírica castellana dels anys 1950, però des d’una òptica profundament gallega: ironia, allunyament crític, relativisme i desdramatització de l’anècdota.
Ha conreat, també, la narració: O inverno do lobo (1985) i Os Brasileiros (1985).
(Vic, Osona, 25 juny 1943 – 21 desembre 2023)
Poeta i rapsode. Llicenciat en filologia catalana.
Inicià la seva poesia amb un llenguatge popular i una preocupació social (Poemes, 1970, i Tribu, 1973), formalment més rigorosa en els reculls posteriors (Volum inevitable, 1975; Les gestes essencials, 1979, i Nívia, 1981).
Rapsode dels seus versos, ha enregistrat alguns discs, com Anton Carrera diu els seus poemes (1969), Anton Carrera (1971) i Piràmida (1974).
(Cardona, Bages, 1871 – Sabadell, Vallès Occidental, 14 febrer 1934)
Poeta i eclesiàstic.
Es destacà com a orador sagrat en català; predicà milers de sermons, alguns dels quals foren publicats: Elogi fúnebre del doctor Robert (1902).
Fundà i dirigí a Sabadell la revista “Garba”, dins la línia dels Pomells de Joventut.
Publicà diversos reculls poètics, influïts per la poesia mística de Verdaguer: Cançons i moralies (1927), Terrals (1927), Lliris blaus (1928).
(Curaçao, Antilles Holandeses, 1822 – Barcelona, 1846)
Poeta. El 1851, Manuel Milà i Fontanals, cosí seu, va publicar les seves poesies de caire romàntic (odes i balades) juntament amb les de J. Semis i Pau Piferrer.
Dedicat a l’ensenyament, publicà la “Revista General de Instrucción Pública”, amb la col·laboració de Laureà Figuerola.
(Cantonigròs, Osona, 1944 – 1968)
Festa literària anual (Concurs de Poesia de Sant Roc de Cantonigròs i Festa Literària de Collsacabra).
Se celebrà gràcies a l’empara del bisbe de Vic, Ramon Masnou, i de l’abat de Montserrat, Aureli M. Escarré, Joan Triadú en fou el principal promotor.
A més del premi de Poesia, se concediren d’altres: de narració, d’assaig, de teatre infantil. Hi prengueren part destacats catalanòfils estrangers.
Fou el precedent de les Festes Populars de Cultura Pompeu Fabra.
(Catalunya, 1880)
Poema èpic de Jacint Verdaguer. Compost als 35 anys, revela la gran erudició en geografia (viscuda personalment), mitologia, literatura, història, folklore, botànica, etc.
Situat al segle XI, Gentil, fill del comte Guifré i el bisbe Oliba i enamorat de Griselda, protagonitza un drama que permet a l’autor enaltir el patriotisme català i condimentar-lo hàbilment amb belles llegendes, magnífiques descripcions paisatgístiques, costums muntanyencs, virtuts humanes i fe cristiana. L’autor en fa un homenatge als catalans del nord i demostra que el Pirineu no separa, sinó que centra els Països Catalans.
El poema tingué tot seguit un gran acolliment entre els intel·lectuals i la població en general. Ha estat traduït a l’italià (en part), al castellà i al francès i ha inspirat gran nombre dels literats catalans.
Josep Carner n’escriví una versió escènica musicada per Jaume Pahissa (1910). Antoni Massana, amb el text de Carner, compongué l’òpera Canigó (1934). El poema ha estat repetidament editat, a part de les edicions de l’obra completa de Verdaguer.
Dades dels Països Catalans 