(Badalona, Barcelonès, 5 març 1938 – Madrid, 16 setembre 2011)
Actor, poeta i narrador. Ha destacat sobretot en el món de la interpretació.
En teatre, ha dirigit l’obra L’últim vals (1992) de S. Beckett, i ha interpretat diverses obres. El 1991 va rebre el premi d’interpretació de la Crítica Sant Jordi com a millor actor.
En la seva filmografia destaquen La febre d’or (1991), Tierra y libertad (1994), Orígens (1999), entre d’altres.
Ha fet també televisió, a Catalunya i a França.
(Palma de Mallorca, 7 agost 1782 – Peralada, Alt Empordà, 7 juny 1825)
Marquès de Bellpuig i, pel seu matrimoni amb Joana de Boixadors i de Cotonet (1801), marquès d’Anglesola, comte de Peralada i de Savallà i vescomte de Rocabertí. Era fill de Francesc Xavier Dameto i Despuig.
Fou gentilhome de cambra de Ferran VII de Borbó. Lluità en la Guerra del Francès i fou ambaixador prop de Lluís XVIII de França (1814). Fou cavaller de l’orde del Toisó d’Or (1817).
Es cognomenà, després de casat, de Rocabertí-Dameto i Crespí de Valldaura.
Fou el pare de Josep Dameto i de Rocabertí (Palma de Mallorca, 1810 – 1864) Poeta. Es doctorà a Roma en teologia. Escriví composicions poètiques en italià, castellà i català (un poema sobre les Germanies) i un llibret d’òpera italiana.
(Caldes de Montbui, Vallès Oriental, 28 juny 1842 – 26 setembre 1899)
Compositor i escriptor. Col·laborà amb Josep Anselm Clavé en l’organització de diferents cors populars i fundà l’Euterpe Caldense.
Compongué obres de música religiosa (Passió i mort de Nostre Senyor Jesucrist), corals (Los segadors, Los llenyaters) i sarsueles (La mar vella, El maldito).
Publicà articles de crítica musical a “El Diluvio” i al “Diario de Barcelona”, els volums de poesia Flors boscanes (1878) i Primavera (1880), i una Guía cicerona del viajero o bañista en Caldas de Montbuy (1873).
Fou el pare del poeta Ramon Cuspinera i Vendrell (Barcelona, 1888 – 1917).
(Catalunya, segle XVIII)
Manuscrit anònim que recull poesies d’autors catalans, principalment de Vicent Garcia, Rector de Vallfogona, com també de Maçaners, de Fontanella (segle XVII) i una d’Agustí Eura (segle XVIII).
Sembla ésser una selecció de les composicions que integren dos altres manuscrits: Recreo i jardí del Parnàs i Muses catalanes, recopilat per Baptista Mirambell cap al primer terç del segle XVII, i Curiositat catalana, un poc posterior, recopilat per un tal Carselio.
Una altra versió, molt més tardana (Recreo i jardí del Parnàs), inclou, a més, poetes de la segona meitat del segle XVIII, de temàtica religiosa o satírica, i obres en prosa de Quevedo.
De desigual qualitat literària, aquestes col·leccions permeten, tanmateix, de fixar l’obra autèntica de Vicent Garcia i d’assignar a altres autors composicions que erròniament li havien estat atribuïdes.
(Esplugues de Llobregat, Baix Llobregat, 1912 – Premià de Mar, Maresme, 5 gener 1998)
Poeta i articulista en castellà. De la seva obra poètica cal citar Sombra elegida (1953), La infinita manera (1960) i la recopilació Poesía anterior (1991).
És autor de la biografia San Juan de Dios: una aventura iluminada (1957) i de Los ojos del corazón (1967).
(Ciudad Real, Castella, 18 juliol 1926 – Barcelona, 12 desembre 1995)
Poeta i advocat. L’any 1977 s’instal·là a Barcelona. El 1992 fou nomenat professor emèrit de la Universitat Pompeu Fabra.
La seva poesia és classificada dins el realisme màgic. Estudiós d’altres literatures, especialment de la brasilera i la portuguesa, publicà diversos assaigs.
Traduí al castellà, entre d’altres, Joan Maragall.
(Barcelona, segle XVI)
Pintor, matemàtic i poeta. Fill de Nicolau (I) de Credença.
Reparà probablement unes vidrieres de la catedral (1550) i de la casa de la ciutat (1551); és autor d’un mapa de les possessions de la Pia Almoina al terme de Garraf (1571) i contractà amb els consellers un plànol general de Barcelona (1586), desconegut.
Prengué part, amb una composició en castellà i una altra en català, al certamen en honor de la Immaculada (1580). Fou guadamassils per a la generalitat.
Cal no confondre’l amb una altre pintor homònim documentat el 1591.
El seu fill Jaume de Credença (Barcelona, segle XVI) fou també pintor, especialitzat en vidrieres artístiques.
(Reus, Baix Camp, 22 març 1910 – 2 setembre 2002)
Poeta. De formació autodidacte.
Ha fet crítica artística i ha publicat reculls poètics, que giren entorn de Reus, com a experiència personal: Els camins de cada hora (1935), L’arma i l’estel (1948) i Poemes reusencs (1970), entre d’altres.
(Catalunya, segle XIV – segle XV)
Poema anònim català. Escrit en codolades, del qual resten els 684 primers versos.
El poema narra, per boca del protagonista, la recerca d’una dama que reuneix les belleses i les virtuts de la seva enamorada.
D’estil i estructura del lai francès, és escrit amb notes personals i elegància, i denota la influència dels poetes estilnovistes italians.
(Olot, Garrotxa, 3 desembre 1913 – 24 abril 2012)
Poeta i impressor. Ha publicat el relat La facècia (1960) i és autor de pàgines literàries molt elaborades destinades a llibres de bibliòfil, així com de traduccions d’E. A. Poe i de J. Anouilh. Els texts del seu muntatge audiovisual Olot dins la mà tingueren àmplia difusió per Catalunya.
El 1982, com a homenatge a la seva tasca en pro de la llengua catalana fou publicat un recull dels seus poemes titulat Mirall a trossos.
Ha guanyat diversos premis literaris, entre ells, en els Jocs Florals de Xile del 1962.
Dades dels Països Catalans 