(Barcelona, segle XV)
Comanador i escriptor. Autor de poemes religiosos, com l’Oració feta en nom del comanador Estela a Déu lo Pare i la Comèdia de la sagrada passió de Jesucrist, i d’un llarg comentari en prosa catalana a una cançó de Juan del Padrón.
Actuà com a jutge en el debat poètic en el grup de Bernat Fenollar que se celebrà a València poc després del 1472.
(Lleida, 13 maig 1880 – 6 desembre 1951)
Metge, polític i poeta. Fou tinent d’alcalde de Lleida i diputat provincial per Balaguer. Milità al partit republicà i fou conseller de la secció de beneficència i sanitat de la Mancomunitat de Catalunya.
Afecte al grup radical, fou elegit diputat durant la República (1933). Va ser ministre de Treball en governs presidits per Lerroux i Samper (1933-34).
Va escriure els llibres de poesia en català Campànules (1923), Clarors (1925), Floralesques (1928), L’argall (1931), Arquimesa (1936) i Corrandes i madrigals (1946).
(Peramola, Alt Urgell, 2 gener 1942 – )
Poeta i narrador. El 1964 es traslladà a Barcelona, on treballà de manobre, de peó i, després, de corrector d’estil.
Ha col·laborat en diaris i revistes, sempre en català, defensant les classes populars i la personalitat cultural i política de Catalunya.
Autor de gran riquesa lingüística i sentit crític de la societat, ha publicat poesia i també narració. En l’assaig destaca amb Del passat en el present (1996).
(Vic, Osona, 1867 – 1879)
Grup de joves poetes.
Fundat per Jacint Verdaguer i Jaume Collell, entre altres, per tal de donar continuïtat a les sessions de lectura de poemes que tenien lloc a la font del Desmai de Folgueroles.
El 1879 va publicar La garba muntanyesa, recull de poesies de l’Esbart de Vic (antologia poètica del grup).
(Catalunya, segle XIV – segle XV)
Noble i poeta. És conegut per un sirventès que consta de vint-i-nou estrofes, en el qual Ramon Roger d’Erill i d’Orcau, nebot seu i cavaller frare de l’orde de Sant Joan, és acusat de violació de la filla del poeta.
Pren com a fons d’història i llegenda el personatge de Mordred, nebot del rei Artús, que encarna la figura del traïdor, motiu que manlleva per donar argument al poeta.
El sirventès, escrit entre el 1412 i el 1418, contrasta, pel seu to furibund, amb la poesia de l’època, amorosa, delicada i retòrica.
(Courbevoie, França, 17 setembre 1941 – Cadaqués, Alt Empordà, 1 juliol 1982)
Poeta i narrador. Publicà poesia en castellà i en català: Per a duc Bach escriví música d’orgue, a Weimar (1971, premi Carles Riba), Ideari a la recerca de la fruita tendra (1976) i Davant del fat com si no hi fos (1982), així com narració: La dona del capità (1977) i Descomposicions (1980).
(a l’exili, 1942)
Conjunt de dotze poemes de Carles Riba. Foren escrits a l’exili i publicats per primera vegada a Barcelona, amb data de Buenos Aires, el 1942.
En l’aspecte formal adapta al sistema sil·làbic i accentual català el ritme de l’elegia clàssica, distribuïda la composició en dístics formats per dos hexàmetres dactílics.
El contingut combina l’humanisme clàssic amb una presa de posició cívica després de la tragèdia col·lectiva del seu país, i alhora és un exponent de l’exploració religiosa de la pròpia personalitat.
(Barcelona, segle XVI – després 1586)
Poeta. Fill de Galceran Durall i de Malla. El 1575 fou nomenat canonge de Barcelona.
És conegut per un minuciós quadern de notes, en què, a manera de dietari, dóna una clara visió de la burgesia barcelonina del Renaixement, i en què intercala composicions mètriques, especialment sonets, poemes religiosos en que imita Ausiàs Marc, i també altres composicions de metre curt i de caire popular, de més qualitat poètica.
(Barcelona, 16 setembre 1959 – )
Poeta i lingüista. Germà d’Àngel.
Com a lingüista ha col·laborat amb J. Coromines i A.M. Badia i Margarit, i ha publicat llibres de lingüística històrica i de llenguatge jurídic i administratiu.
La seva poesia, inspirada en el paisatge i la cultura mediterranis, té com a temes centrals el somni, la tendresa i l’oblit, en un món de sensacions a través de la imaginació i la consciència.
Ha guanyat diversos premis de poesia.
(Sevilla, Andalusia, 10 novembre 1835 – Barcelona, 29 abril 1909)
Poetessa i escriptora. Òrfena a disset anys, es traslladà a Madrid, on visqué difícilment fins que el vescomte de Torres-Solanot la cridà a Barcelona perquè l’ajudés en la preparació de les seves idees espiritistes.
Durant vint anys, mentre residia a Gràcia, des del 1879, publicà la revista mensual “La Luz del Porvenir”, ensems amb diversos llibres de poesies, uns altres de controvèrsia, com El espiritismo refutando los errores del catolicismo romano (1880) i, especialment, els llibres que anà dictant mentre estava adormida en estat mediúmic (Memorias del padre Germán i Te perdono!, en 8 volums), que han estat reeditats recentment a l’Argentina.
Dades dels Països Catalans 