(Tarragona, 1897 – Catalunya, segle XX)
Pintor i dibuixant. Col·laborà en diversos setmanaris de Barcelona. Participà en algunes exposicions oficials i al Saló dels Humoristes de Barcelona.
És autor d’un quadre sonor molt revolucionari Asfalt. Il·lustrà una edició de Les fleurs du mal, de Baudelaire.
(Barcelona, 9 juny 1933 – 25 desembre 2015)
Pintora. Filla de Josep Gudiol i Ricart.
Els personatges de la seva obra es mouen dins un món de misteri que l’aproximen al corrent surrealista. El seu dibuix, dinàmic i àgil, té un gran poder evocador.
Ha exposat en nombroses ciutats espanyoles i estrangeres, ha fet il·lustracions per a llibres i és primer premi internacional de dibuix de la Fundació Ynglada Guillot. El 1980 féu un Sant Benet monumental per al monestir de Montserrat.
Fou la primera dona a ingressar (1981) a la Acadèmica de Belles Arts de Sant Jordi.
(Valls, Alt Camp, 2 febrer 1861 – Barcelona, 12 setembre 1923)
Pintor. Format a la Llotja de Barcelona i a l’escola de San Fernando de Madrid, fou pensionat per la diputació de Tarragona per ampliar estudis a Roma (1886-89), on conegué la seva futura muller Emília Coranty. Residí un quant temps a París.
Conreà, dins un realisme tradicional, el paisatge i la figura. Col·laborà com a crític d’art a diverses publicacions.
El 1897 fundà, amb Pere Borrell i del Caso, l’efímera Societat de Belles Arts de Barcelona.
(Barcelona, 1913 – segle XX)
Escultor, pintor i dibuixant. Estudià belles arts a l’Acadèmia de Sant Jordi de Barcelona, de la qual esdevingué membre posteriorment.
És autor del conjunt escultòric de la façana de Sant Antoni a l’església de Vilanova i la Geltrú, el Sant Jordi del Maricel de Sitges i els Àngels del Museu Dalí de Figueres.
És també autor de diversos monuments públics: al Treball (Esplugues de Llobregat), La Sirena (Pineda de Mar), a Pep Ventura (Cornellà de Llobregat, etc.
Ha rebut nombrosos guardons i ha exposat en diversos països europeus i als EUA.
(Gràcia, Barcelona, 27 juny 1869 – Barcelona, 31 desembre 1950)
Decorador de ceràmica, pintor i escultor. Fou deixeble de Lluís Rigalt, de Ramon Amado i es formà a l’Escola de Llotja de Barcelona. Anà a Madrid el 1891. De nou a Barcelona, treballà més de vint anys com a pintor de parets alhora que col·laborava a diversos diaris i fou redactor de “De Tots Colors” (1909), on sovint signava Faune.
El 1917 féu una exposició de pintura al Cercle Artístic de Barcelona i l’any següent ja exposà ceràmica (a la Sala Parés). Anà a París el 1922 i a Itàlia el 1923. Com a ceramista treballà a la manufactura de Sèvres el 1934 i el 1937.
La seva obra, inclosa de ple dins el noucentisme, el féu mereixedor de diversos premis, entre els quals cal remarcar una primera medalla a l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929.
D’ençà de la mort del seu fill Jordi (1919) signà Josep-Jordi Guardiola.
(Cervera, Segarra, segle XV – segle XVI)
Pintor. Era de religió jueva, i es convertí al cristianisme el 1482. Fou anomenat el Mut, ja que ho era de naixença. Possible descendent dels Querci.
Col·laborà amb Pere Alegret en el retaule de les Ànimes de l’església parroquial de Cervera (1500). Pintà el retaule de Sant Isidre per a Santa Maria de Cervera (1507).
Treballà a Castellnou d’Oluges (1518) i a la Seu d’Urgell (1536), on ja seguí esquemes renaixentistes (retaule de Sant Joan i Sant Ot).
No és conservada cap obra seva.
(Manlleu, Osona, 25 juny 1875 – Barcelona, 4 setembre 1935)
Pintor. Excel·lí com a paisatgista (Tarda de març).
Influït per Cézanne, la seva obra, que s’inclou dins el noucentisme, té punts de contacte amb la de Francesc Vayreda i la de Joaquim Sunyer.
Participà en les exposicions oficials de Barcelona del 1921 i del 1923 i en la del Saló de Primavera del 1931. Exposà individualment a les galeries Dalmau i Syra.
(Manresa ?, Bages, segle XV – segle XVI)
Pintor i escultor. Féu treballs escultòrics, avui perduts, per a l’església barcelonina de Santa Anna.
Residí algun temps a Vic, on hi vivia el 1501, quan contractà el retaule de la Trinitat de la seu manresana, sufragat per la deixa d’un canonge que era precisament oncle de l’artista.
(Tortosa, Baix Ebre, 1 gener 1926 – París, França, 22 novembre 2008)
Pintor. Inicialment cultivà un cert realisme que, després de la seva instal·lació a París, el 1952, esdevingué un informalisme expressiu i dramàtic. El 1963 guanyà el premi de la Crítica de París.
Posteriorment es tornà a inclinar cap a la figuració, encara que molt estilitzada.
(Barcelona, 1905 – 1987)
Pintor i esmaltador. Fill d’Adrià Gual i Queralt. Es formà sota el mestratge artístic del seu pare i estudià també a l’Escola Superior dels Bells Oficis.
Féu la seva primera exposició individual a Barcelona, el 1929, on presentà vidres esmaltats i ceràmica. Obtingué una medalla d’or a l’Exposició Internacional de Barcelona del mateix any.
La seva primera exposició de pintura fou el 1947. És molt notable la seva sèrie d’obres sobre temes bíblics, concebudes per a il·lustració. Ha publicat alguns treballs de crítica.
El seu germà fou Adrià Gual i de Sojo (Barcelona, 1912 – segle XX) Escriptor i advocat. Ha donat moltes conferències sobre temes teatrals. És autor de dues comèdies i una farsa escènica. Ha publicat nombrosos escrits de caràcter jurídic.
