Arxiu d'etiquetes: personatges

Otger Cataló

(Catalunya, segle VIII)

Personatge fabulós de la reconquesta de Catalunya que se suposa vivent al segle VIII.

Segons la llegenda, vingué de Gascunya acompanyat dels nou barons de la fama (Dapifer de Montcada, Galceran Grau de Pinós, Hug de Mataplana, Iot Guillem de Cervera, Grau o Guillem de Cervelló, Pere Grau Alemany, Ramon d’Anglesola, Gispert de Ribelles i Berenguer d’Erill) i al capdavant d’un exèrcit de 25.000 homes, que reconquerí la terra catalana.

Otger morí al setge d’Empúries, i d’ell s’originà la nissaga dels comtes de Barcelona.

La llegenda, d’origen erudit, pretenia explicar la reconquesta sobre la participació franca, i alhora explicar l’origen del mot català, que es remuntava als Camps Catalàunics prop d’on fou derrotat Àtila i que erròniament se suposaven prop de Tolosa.

Farell, el -personatge-

Deixa un comentari

(Osona i Vallès)

Personatge d’una llegenda popular, conegut també com el Fort Farell.

Representa un home honrat i valent, cepat i gros, que duia per bastó un tronc de pi, amb el qual féu el curs del Besòs. Per calmar la set, posant un peu a Tagamanent i l’altre al puig Fred (al pla de la Garga), s’ajupia a beure aigua del Congost, a l’indret del Figaró.

Amb una sola mà aixecava els bous i l’arada amb què llauraven i, fent alçaprem, tombava una muntanya.

Esteve, senyor

2 Respostes

(Catalunya, segle XIX)

Protagonista de L’auca del senyor Esteve de Santiago Rusiñol.

El personatge, convertit aviat en arquetipus, entrà a formar part de la tipologia popular barcelonina; el qualificatiu de “senyor Esteve” s’aplica encara com a signe del botiguer o del petit burgès, de vida tranquil·la, de costums tradicionals, amb preocupació per l’estalvi, poc sensible a l’idealisme i a l’art i que viu al marge de la política.

La iconografia clàssica del personatge fou la de l’auca que dibuixà Ramon Casas, amb rodolins de Gabriel Alomar (1907).

Els anys vint aquest personatge fou reinterpretat amb personalitat per Picarol a “L’Esquella de la Torratxa”, on retratà un “senyor Esteve” gran burgès i explotador sinistre.

Escrivà, Bernat -personatge, s. XIII-

3 Respostes

(Vallespir, 1225/30 – Catalunya, 1288)

Personatge. Segons M. Coll i Alentorn, és Bernat Desclot mateix, autor de la famosa Crònica.

Tingué diversos càrrecs burocràtics: escrivà de la cúria de Gandia (1273), justícia del port de València i majordom d’Hug V d’Empúries. L’any 1282 entrà a la tresoreria reial i l’any següent inicià, segurament, la redacció de la seva Crònica.

El 1284 fou nomenat tresorer reial per Pere II el Gran i deixà el càrrec el 1285. Posteriorment fou nomenat cambrer d’Alfons II el Franc (1287).

Entença, Manuel d’ -personatge-

4 Respostes

(Catalunya, segle XIII – segle XIV)

Personatge. Gairebé desconegut, devia pertànyer a la branca de Móra–Falset.

Potser era un fill natural del Gombau d’Entença casat amb Blanca d’Antillon. En aquest cas seria germà de sang de la Teresa d’Entença muller de l’infant Alfons, la qual, en testar l’any 1327, feia deixes a les dues filles de Manuel, Teresa i Berenguera.

Aquest Manuel no pot ésser confós, per raons cronològiques, amb un homònim que era nebot de la testadora i fou cortesà de Pere III el Cerimoniós.

Emeri

Deixa un comentari

(França, segle VIII – Catalunya, segle VIII)

(o Mer) Personatge. Fill de Baldivi i de Càndida o Càndia.

Segons la tradició, anà a Catalunya amb l’exèrcit de Carlemany, després de la conquesta de Carcassona, alliberà Banyoles d’un lleó o un drac i hi fundà un monestir.

Més tard es retirà a fer penitència a Sant Esteve de Guialbes, on l’anà a trobar la seva mare, i visqueren ambdós penitents fins a llur mort.

Hom el situa entre el 778 i el 798; algú l’identifica amb Mercoral de Banyoles (822).

La seva capella de Guialbes consta des del segle XIII; el 1627 hom cregué descobrir-hi les seves relíquies.

Venerat com a sant, com també la seva mare, hom en celebra la festa el 27 de gener.

Comte Arnau, el

5 Respostes

(Ripollès, segle XVI)

Personatge mític. Ha donat peu a una de les llegendes més conegudes del llegendari català.

Aquesta té l’origen en una balada popular nascuda probablement al segle XVI a la comarca del Ripollès, transmesa oralment i recollida posteriorment (segle XIX) per Marià Aguiló i Manuel Milà i Fontanals.

El tema de la cançó va ser de seguida adoptat per Víctor Balaguer i altres escriptors romàntics, que el van reelaborar tot relacionant-lo amb tradicions més antigues i van convertir el personatge del comte en un heroi impietós i disbauxat, l’ànima del qual erra sense repòs per les muntanyes de la Catalunya Vella.

A partir de llavors, la llegenda ha generat una abundant literatura, i ha esdevingut font d’inspiració de poetes, escriptors i dramaturgs, i alhora ha passat a Mallorca, on l’heroi és conegut pel nom del Comte Mal.

Catalans Universals

Deixa un comentari

(Catalunya, 1978)

Film català. Dirigit per Antoni Ribas i Piera i destinat a l’exhibició televisiva.

Consisteix en un recull d’entrevistes filmades en ambients característics de noms tan il·lustres de la cultura catalana com Antoni Tàpies, Joan Miró, Montserrat Caballé, Joan Oró, Charlie Rivel, Pau Casals, etc.

Correcte en la seva realització i útil en la projecció externa de Catalunya, arrossega, però, les limitacions imposades pel medi a què és destinat.

Cardona, Ramon de -segle XII-

2 Respostes

(Catalunya, segle XII)

Personatge. De situació genealògica desconeguda però de consaguinitat manifestada amb el vescomte Ramon Folc III.

El 1151 féu un testament amb el seu germà Guillem, en el qual ambdós es declaraven recíprocament hereus en cas de mort sense fills legítims. Testà altra vegada el 1156.

Pel segon testament sabem que era casat amb una Elisenda i que tenia una germana anomenada Dolça. Posseïa els castells de Fals, Calonge, Castelltallat i la Molsosa.

És conjecturable que podria tractar-se d’un Ramon Folc, documentat ja el 1097, fill d’Ermessenda de Cardona i de Deudonat Bernat de Claramunt.

Deixava hereu principal el vescomte Ramon Folc II de Cardona.

Bolanguera, la -personatge-

1 Resposta

(Països Catalans)

Personatge popular femení -dona poc treballadora que fa diners sense gaire esforç- que ha inspirat el text del ball tradicional català del mateix nom, de compàs binari i de moviment viu i tonada alegre.

La Bolanguera, per la seva primera part, sempre en ball rodó, sembla d’origen antic, i és derivat molt probablement de la Boulangére francesa.

Fou ballada arreu dels Països Catalans. El mateix nom ha designat una cançó tradicional, sobretot a Mallorca, on ha pres la forma de la Balanguera.