Arxiu d'etiquetes: personatges

Escrivà, Bernat -personatge, s. XIII-

4 Respostes

(Vallespir, 1225/30 – Catalunya, 1288)

Personatge. Segons M. Coll i Alentorn, és Bernat Desclot mateix, autor de la famosa Crònica.

Tingué diversos càrrecs burocràtics: escrivà de la cúria de Gandia (1273), justícia del port de València i majordom d’Hug V d’Empúries. L’any 1282 entrà a la tresoreria reial i l’any següent inicià, segurament, la redacció de la seva Crònica.

El 1284 fou nomenat tresorer reial per Pere II el Gran i deixà el càrrec el 1285. Posteriorment fou nomenat cambrer d’Alfons II el Franc (1287).

Entença, Manuel d’ -personatge-

4 Respostes

(Catalunya, segle XIII – segle XIV)

Personatge. Gairebé desconegut, devia pertànyer a la branca de Móra–Falset.

Potser era un fill natural del Gombau d’Entença casat amb Blanca d’Antillon. En aquest cas seria germà de sang de la Teresa d’Entença muller de l’infant Alfons, la qual, en testar l’any 1327, feia deixes a les dues filles de Manuel, Teresa i Berenguera.

Aquest Manuel no pot ésser confós, per raons cronològiques, amb un homònim que era nebot de la testadora i fou cortesà de Pere III el Cerimoniós.

Emeri

Deixa un comentari

(França, segle VIII – Catalunya, segle VIII)

(o Mer) Personatge. Fill de Baldivi i de Càndida o Càndia.

Segons la tradició, anà a Catalunya amb l’exèrcit de Carlemany, després de la conquesta de Carcassona, alliberà Banyoles d’un lleó o un drac i hi fundà un monestir.

Més tard es retirà a fer penitència a Sant Esteve de Guialbes, on l’anà a trobar la seva mare, i visqueren ambdós penitents fins a llur mort.

Hom el situa entre el 778 i el 798; algú l’identifica amb Mercoral de Banyoles (822).

La seva capella de Guialbes consta des del segle XIII; el 1627 hom cregué descobrir-hi les seves relíquies.

Venerat com a sant, com també la seva mare, hom en celebra la festa el 27 de gener.

Comte Arnau, el

5 Respostes

(Ripollès, segle XVI)

Personatge mític. Ha donat peu a una de les llegendes més conegudes del llegendari català.

Aquesta té l’origen en una balada popular nascuda probablement al segle XVI a la comarca del Ripollès, transmesa oralment i recollida posteriorment (segle XIX) per Marià Aguiló i Manuel Milà i Fontanals.

El tema de la cançó va ser de seguida adoptat per Víctor Balaguer i altres escriptors romàntics, que el van reelaborar tot relacionant-lo amb tradicions més antigues i van convertir el personatge del comte en un heroi impietós i disbauxat, l’ànima del qual erra sense repòs per les muntanyes de la Catalunya Vella.

A partir de llavors, la llegenda ha generat una abundant literatura, i ha esdevingut font d’inspiració de poetes, escriptors i dramaturgs, i alhora ha passat a Mallorca, on l’heroi és conegut pel nom del Comte Mal.

Catalans Universals

Deixa un comentari

(Catalunya, 1978)

Film català. Dirigit per Antoni Ribas i Piera i destinat a l’exhibició televisiva.

Consisteix en un recull d’entrevistes filmades en ambients característics de noms tan il·lustres de la cultura catalana com Antoni Tàpies, Joan Miró, Montserrat Caballé, Joan Oró, Charlie Rivel, Pau Casals, etc.

Correcte en la seva realització i útil en la projecció externa de Catalunya, arrossega, però, les limitacions imposades pel medi a què és destinat.

Cardona, Ramon de -segle XII-

2 Respostes

(Catalunya, segle XII)

Personatge. De situació genealògica desconeguda però de consaguinitat manifestada amb el vescomte Ramon Folc III.

El 1151 féu un testament amb el seu germà Guillem, en el qual ambdós es declaraven recíprocament hereus en cas de mort sense fills legítims. Testà altra vegada el 1156.

Pel segon testament sabem que era casat amb una Elisenda i que tenia una germana anomenada Dolça. Posseïa els castells de Fals, Calonge, Castelltallat i la Molsosa.

És conjecturable que podria tractar-se d’un Ramon Folc, documentat ja el 1097, fill d’Ermessenda de Cardona i de Deudonat Bernat de Claramunt.

Deixava hereu principal el vescomte Ramon Folc II de Cardona.

Bolanguera, la -personatge-

1 Resposta

(Països Catalans)

Personatge popular femení -dona poc treballadora que fa diners sense gaire esforç- que ha inspirat el text del ball tradicional català del mateix nom, de compàs binari i de moviment viu i tonada alegre.

La Bolanguera, per la seva primera part, sempre en ball rodó, sembla d’origen antic, i és derivat molt probablement de la Boulangére francesa.

Fou ballada arreu dels Països Catalans. El mateix nom ha designat una cançó tradicional, sobretot a Mallorca, on ha pres la forma de la Balanguera.

Blancafort -personatge-

Deixa un comentari

(Catalunya)

Personatge femení del cançoner popular català. La cançó de Blancafort és de tema cavalleresc i, per la melodia i el tema, sembla atribuïble als segles medievals.

Popular a tot el litoral del Principat, hom en coneix una versió a la Garrotxa.

És una de les peces més originals del folklore musical català.

Anastasi -sant-

Deixa un comentari

(Lleida, segle III – Badalona, Barcelonès, 305)

Personatge i sant. Segons la tradició llegendària, hauria nascut a Lleida, fou soldat de la guàrdia pretoriana de Dioclecià.

Fou martiritzat a Badalona, juntament amb 73 companys, durant la persecució de l’emperador.

És commemorat com a sant per l’església catòlica i venerat com a patró de Lleida i de Badalona des del 1627 i del 1672, respectivament.

Alabau, l’

Deixa un comentari

(Catalunya)

Personatge imaginari. Per als pastors del Pirineu, simbolitza llur ofici i encarna l’esperit independent i lliure de l’home de muntanya enfront dels prejudicis de l’home del pla.

La llegenda identificà el personatge amb un pastor del Lluçanès, i donà origen a una cançó popular. La cançó de l’Alabau, de caràcter amorós, sembla de la segona meitat del segle XVII. El text fou recollit i publicat per primera vegada per Milà i Fontanals al Romancerillo Catalán (1882).

El simbolisme de llibertat, inherent al personatge, originà una versió política del text, del 1897, sota el títol de Plany.

El tema literari de la cançó assolí una certa fortuna en la literatura popular del segle XIX i començament del XX; és evident la relació o el paral·lelisme amb el Manelic de Terra baixa de Guimerà.

Modernament ha estat objecte d’una versió coral lliure, d’Eduard Toldrà, amb el títol original.