Arxiu d'etiquetes: períodes històrics

Llibre del Rei en Pere

 (Catalunya, 1283 – 1288)

(o Crònica de Bernat Desclot)  Crònica . És la segona de les cròniques catalanes. Escrita per un personatge que amagà la seva identitat sota el pseudònim de Bernat Desclot.

La juxtaposició d’elements llegendaris i de fets rigorosament històrics en constitueix una de les característiques més sobresortints: els cinquanta primers capítols, que comprenen la història anterior al regnat de Pere II el Gran (1276-85), contenen gran nombre d’episodis llegendaris i de prosificacions de cançons de gesta en llengua catalana.

Contràriament, els capítols restants, fins al 168, narren amb rigorosa objectivitat i excel·lent prosa, el regnat de Pere el Gran, per a la qual cosa Desclot es valgué del coneixement personal i directe dels nombrosos esdeveniments i de l’estudi de documents del propi arxiu reial.

Es creu que aquest accés a documents contemporanis de la cancelleria s’explica perquè (bé que no s’hagi pogut comprovar) Bernat Desclot devia ésser el pseudònim del tresorer reial Bernat Escrivà.

Desclot, prosista excel·lent i cronista professional, s’esforçà a narrar objectivament, bé que no pot amagar l’admiració per la figura del rei Pere II. Destaquen especialment els passatges en què es narra la invasió de Catalunya pels croats de Felip III l’Ardit.

Llibre de Tres

(Catalunya, segle XIV)

Col·lecció de proverbis i sentències morals, religioses i científiques, cadascun dels quals manifesta tres aspectes positius o negatius de diverses coses relacionades amb l’home.

Malgrat el to seriós d’alguns dels aforismes, la majoria tenen caràcter satíric. Fou redactat al segle XIV i imprès abans del 1498.

Anònim, ha estat atribuït a Anselm Turmeda, per certes similituds amb el Llibre de bons amonestaments.

Llibre de les Solemnitats de Barcelona

(Barcelona, 1383 – 1719)

(o Llibre de solemnitats reials)  Text de les celebracions importants de la ciutat. Compost per l’escrivania del racional del Consell municipal de la ciutat, amb les cròniques dels fets que exigien celebracions religioses i civils extraordinàries, en què havien d’intervenir els consellers municipals.

Hi ha anotat el cerimonial realitzat i, a la vegada, servia com a norma per al futur; esdeveniments reials, ambaixades i festes del Corpus. També hi consten d’altres fets públics notoris.

Dels 7 volums de què constava, manquen els 2 primers, amb la qual cosa s’han perdut els testimonis corresponents als primers 40 anys.

És una font d’estudi per als costums de l’època.

Llibre de les Nobleses dels Reis

(Barcelona, segle XV)

Compilació històrico-llegendària feta per Francesc. Recull erudit de genealogies, cròniques, històries i llegendes compost durant el segle XV, però aprofitant compilacions anteriors.

Encara que faci referència a la història general, interessa sobretot a la historiografia catalana perquè s’hi recullen, entre altre material, els Gesta Comitum Barcinonensium en vulgar, les Cròniques de Desclot, Muntaner i Sant Pere de les Puel·les, les llegendes d’Otger Cataló, d’Amic e Melis, de les torres del mur de Barcelona i la de Guillem Ramon de Montcada, alguna anotació procedent del Cronicó dels fets d’Ultramar i d’altres procedents d’un Cronicó Barcinonense, una narració de la primera conquesta de Mallorca, dos capítols d’una crònica desconeguda sobre la jovenesa de Pere II el Gran, etc.

Ultra això, s’hi afegeixen les històries fabuloses de matèria clàssica.

El manuscrit, original i únic, és conserva a la Biblioteca de Catalunya.

Jaume I, Crònica de *

Deixa un comentari

Veure>  Llibre dels Feits  (primera de les quatre grans cròniques catalanes, 1244-74).

la Grècia catalana

Grècia, influència catalana a

76 Respostes

(Grècia, segle XIII – segle XV)

Període en que el país estigué sota el domini de la corona catalano-aragonesa.

El perill turc impulsà l’emperador Andrònic II a contractar la Companyia Catalana dels almogàvers. Un dels caps, Ferran Ximenis d’Arenós, passà al servei del duc Guiu II d’Atenes (1302-05), començant l’Expedició Catalana a Orient.

Els catalans, des de Gal·lípoli, emigraren cap a Cristòpolis (Kabàla) (1307). L’infant Ferran de Mallorca, després d’algunes incursions a Tessàlia, anà al Negrepont, on les seves naus foren saquejades i ell fou fet presoner i tancat al castell de Sant Omer (Tebes). El cronista Muntaner, també pres, fou restituït a la Companyia, establerta a Cassandria (Calcídica).

grecia2Bernat de Rocafort atacà Tessalònica i el mont Athos, amb la pretensió de fer-se rei de Macedònia, però fracassà. Lliurat per la seva gent al francès Thibaut de Chepoys, aquest l’envià a Nàpols i actuà, de fet, com a cap de la Companyia, que abandonà Cassandria i penetrà a Tessàlia (1309). Desertà Chepoys, i la Companyia establí una República militar governada per un quadrumvirat.

Els almogàvers saquejaren Solona (Amfissa) i, en tractes amb Gualter I, duc d’Atenes, que necessitava ajuda contra els d’Epir i d’altres, penetraren al nord del ducat, assetjaren Zituni (1310) i donaren al duc algunes victòries.

La intervenció dels venecians portà a la ruptura amb Gualter I i a la batalla del Cefís (1311), que, amb la mort del duc i el triomf dels catalans, obrí a aquests les portes del ducat mateix; ocuparen Tebes, Atenes i Livàdia, es feren sedentaris i organitzaren a les ciutats els municipis tenint com a norma els Usatges de Barcelona (ducat d’Atenes).

Sota els turcs desaparegué la senyoria de la Piada, a l’Argòlida, darrer vestigi de la dominació catalana a Grècia (1460).

Flos Mundi

2 Respostes

(Catalunya, 1407)

Crònica, la més extensa de les cròniques universals catalanes. Arribava fins al temps del rei Martí I l’Humà, però en l’únic exemplar conegut s’atura, per mutilació, en l’episodi del desafiament de Bordeus.

En temps de Pere Miquel, que l’esmenta, el text era encara complet. Montfar-Sorts ja el trobà mutilat, com ara, quan Jaume Ramon Vila, que n’era el possessor, l’hi deixà examinar.

Fou composta principalment a base d’una versió catalana de la crònica universal de Guillem de Nangís i de les cròniques de Desclot i de Pere III el Cerimoniós, amb aportacions d’altres procedències, com la crònica universal francesa atribuïda a Gaucher de Denanin i la Crònica d’Espanya, de Pere Ribera de Perpinyà.

L’estil és, en general, fortament llatinitzant. L’autor, anònim, potser tenia relació amb la casa de Cervera.

fi del comte d’Urgell, La

1 Resposta

(Catalunya, 1466 – 1479)

Crònica anònima catalana, conservada fragmentàriament, que historia la revolta de Jaume II d’Urgell contra Ferran d’Antequera el 1413, començant poc abans de l’inici d’aquesta i acabant amb la mort del comte i la dels seus suposats assassins i amb notícies sobre els descendents d’aquell fins al 1466. Després fa una apassionada defensa dels drets del revoltat.

És anomenada també, potser amb més raó, Escriptura privada, i sembla escrita entre el 1466 i el 1479, i, més concretament, durant la guerra contra Joan II.

Giménez Soler l’ha considerada una falsificació, i l’atribuí a Monfar i Sorts. L’autor sembla un burgès o un jurista resident a Lleida i a Barcelona.

Febre d’Or, la -període, 1871/85-

1 Resposta

(Catalunya, 1871 – 1885)

Període. Nom amb el qual és designat a Catalunya el període que es caracteritzà pel boom del mercat del vi (coincidint amb l’aparició de la fil·loxera a França), l’augment de les inversions a les indústries metal·lúrgica i tèxtil, les exportacions de ferro, de plom i de coure i l’estabilitat política de la Restauració.

La prosperitat econòmica afavorí sobretot la burgesia catalana, però l’extensió de la fil·loxera a l’Empordà (1879) i el viratge lliurecanvista de la Restauració posaren fi a uns anys daurats, que Narcís Oller va pintar amb relleu naturalista a la novel·la La febre d’or.

Dictadura de Primo de Rivera -1923/30-

157 Respostes

(estat espanyol, 13 setembre 1923 – 28 gener 1930)

Règim dictatorial. Nom amb que és coneix una part del regnat d’Alfons XIII de Borbó en que el general Miguel Primo de Rivera, exercí dictatorialment el poder.

En un principi les ambigües promeses fetes per Primo de Rivera feren que els sectors conservadors de Catalunya, i en especial la Lliga, donessin llur suport al cop d’estat. Tanmateix, pel decret de 18 de setembre de 1923, anomenat de Repressió del Separatisme, hom sotmetia als tribunals militars els atacs a la unitat de la pàtria i prohibia l’ús de la bandera catalana, i també el català, en les corporacions públiques del Principat.

La ruptura definitiva no s’esdevingué, però, fins al 9 de gener de 1924, quan Primo de Rivera comunicà als prohoms de la Unión Monárquica Nacional, la Federació Monàrquica Autonomista i la Lliga Regionalista la seva intenció de destituir les diputacions provincials (i, per tant, la Mancomunitat-; només els membres de la Unión Monárquica ho acceptaren, i Alfons Sala substituí Puig i Cadafalch en la presidència de la Mancomunitat

L’oposició s’estengué arran de fets com la destitució dels professors de les institucions docents de la Mancomunitat (maig 1924) o l’inici de l’afer del Col·legi d’Advocats de Barcelona (que havia d’acabar pel març 1926 amb la destitució i bandejament de la junta directiva presidida per Ramon d’Abadal, i també amb la definitiva dissolució de la Mancomunitat, pel juliol de 1925).

Així mateix, la CNT hagué de passar a la clandestinitat (maig 1924). Acció Catalana, des de l’octubre de 1923, condemnà el nou règim, impulsà un document de greuges, signat per Massó i Llorens i adreçat a la Societat de Nacions (abril 1924), i s’uní després als esforços de Joan Estelrich davant dels congressos de les Nacionalitats Europees (celebrades anualment a partir del 1925); membres d’Estat Català prepararen el fracassat complot de Garraf contra el rei (maig 1925), i poc temps després Macià intentà la invasió des de França (fets de Prats de Molló, pel novembre 1926). Unes altres accions de força foren l’atac anarquista contra la caserna de les Drassanes de Barcelona (relacionats amb els fets de Bera, novembre 1924) i la participació d’elements militars de Tarragona en el complot de la nit de Sant Joan del 1926.

Posteriorment, Primo de Rivera endurí la seva política: topà fins i tot amb sectors de l’Església, i especialment amb el cardenal Vidal i Barraquer, en oposar-se a l’ús del català en les predicacions (1928).

L’agreujament de la qüestió catalana donà un major pes als grups catalanistes no monàrquics; facilità un clar compromís d’una gran part del catalanisme amb el republicanisme i bandejà, en certa mesura, l’anterior influència de la Lliga al Principat.

A partir de l’any 1928, Primo de Rivera anà perdent la confiança de sectors de l’exèrcit a causa de la seva política, així com de les classes dominants, que començaven a ésser afectades per la crisi econòmica de l’any 1929, i el mateix Alfons XIII li retirà el suport per tal d’intentar salvar la institució monàrquica, la qual cosa l’obligà a dimitir.