(Països Catalans, octubre 1823 – setembre 1833)

Etapa política que comprèn des de la restauració de la monarquia absolutista de Ferran VII de Borbó després del Trienni Liberal, fins a la seva mort.

A Catalunya, durant els primers anys, la repressió va ser poc important. El baró d’Eroles, capità general, no pogué entrar a la ciutat de Barcelona fins al febrer de 1824, encara que el 29 de març va ser substituït pel marquès del Campo Sagrado, que hi establí una intendència de policia. S’oposà, però, als excessos repressius i, per paliar la crisi econòmica, acudí a mesures urbanístiques, com ara la construcció del passeig de Gràcia.

La caiguda dels preus agrícoles, a la primavera de 1825, va causar un gran malestar al camp que afavorí el reclutament de voluntaris reialistes, i desembocà en l’alçament reialista dels Malcontents (1827) i Ferran VII visità durant 4 mesos Catalunya, on arribà el 4 de desembre.

Encara que, en general, pel que fa a l’economia catalana, el període coincidí amb una represa tant en l’agricultura, sobretot en la vinya, com en la indústria tèxtil, que s’especialitzà en el cotó i el comerç.

(Països Catalans, desembre 1843 – juliol 1854)

Període polític en que governà el partit moderat durant el regnat d’Isabel II de Borbó.

Es caracteritzà pel reforçament del poder central, com la creació de la guàrdia civil (1844), la nova constitució de 1845, la reforma tributària (1845), la llei electoral (1846) i restricció de la llibertat d’expressió. Fou estudiada la solució proposada per Jaume Llucià Balmes d’unir la branca isabelina i la carlina.

A Catalunya, que estava sotmesa a estat de setge durant aquests anys, les personalitats que es mantingueren en l’òrbita del moderantisme –Martí d’Eixalà, Aribau, Duran i Bas, Mañé i Flaquer– es mostraren discrepants del recurs sistemàtic a la força repressiva, i el mateix Balmes, criticà els que concebien les nacions com a campaments militars.