(Catalunya, maig 1980 – 1987)
(CSTC) Organització sindical. Creada per acord del Sindicat Obrer Català, d’origen catòlic; dels Col·lectius de Treballadors, d’origen independentista, i del Centre de Dependents del Comerç i de la Indústria.
Posteriorment, s’hi han integrat altres grups sindicals de caràcter local, i el 1987 es fusionà amb el Sindicat de Quadres de Catalunya per formar la Confederació Sindical de Catalunya (CSC).
(Catalunya, octubre 1910 – 1939)
(CRTC) Organització obrera. Reuní els sindicats afectes a la CNT dins Catalunya. No pogué actuar públicament fins el 1914. Un comitè regional, amb Salvador Seguí com a secretari general, organitzà el congrés de Sants (1918), amb delegats de 73.860 afiliats. Exercí dins la CNT un paper decisiu i director, per tal com sempre hi aportà el major nombre d’afiliats.
En 1919-23 hagué d’afrontar una violenta onada d’atemptats i empresonaments contra els seus principals dirigents, fet que, juntament amb la dissolució decretada per Martínez Anido pel novembre de 1920, n’afectà greument el funcionament. Celebrà un segon congrés a Lleida (juny-juliol 1923), essent-ne secretari Roigé.
Sota la Dictadura de Primo de Rivera, aconseguí de mantenir, malgrat la il·legalitat, un comitè regional resident primerament a Mataró, després a Sabadell i finalment a Badalona, que el 1930 passà a Barcelona.
Reorganitzada, aviat arribà a uns 380.000 adherits (octubre 1931). Durant la guerra civil el seu secretari fou J.J. Domènech; en el ple de Barcelona havien estat representats 163 sindicats, 31 federacions i 360.977 afiliats.
Des del 1915 el seu òrgan de premsa fou “Solidaridad Obrera”.
(Barcelona, 30 octubre 1910 – )
(CNT) Organització sindical d’estructura confederal d’ideologia anarcosindicalista. Es va convertir ben aviat en la gran organització sindical del proletariat ibèric i, sobretot, dels obrers de la indústria catalana.
La força obrera de la CNT a Catalunya i en altres indrets de la península Ibèrica es basava en la defensa dels militants dels sindicats a través de la solidaritat de classe per aconseguir l’emancipació humana. “Portem un món nou al cor”, deia Durruti, i sintetitzava així unes idees, les àcrates, que mai no han deixat d’estar presents en la nostra societat.
La història de la Confederació es visqué a través de la lluita sindical, les vagues obreres, el pistolerisme, la repressió governamental, la insurrecció i la revolució. La CNT, exemple genuí sense comparació amb cap altra organització obrera del món, va ser la gran força obrera de Catalunya durant tot el primer terç del segle XX i ha esdevingut un mite per al moviment revolucionari antiautoritari mundial.
Amb la derrota i la diàspora republicana del 1939, la seva influència va anar minvant, però l’ideal llibertari perviurà per sempre com a anhel d’una societat més justa.
Des de 2005 la CNT ha ressuscitat, la majoria dels nous militants tenen entre 25 i 35 anys i estan decebuts pel sindicalisme d’Estat, les eleccions sindicals i les darreres reformes laborals.
Ells veuen la CNT com a alternativa al capitalisme actual i com a eina vàlida per aconseguir la transformació necessària de la societat en el context de la globalització.
(Catalunya, 1898 – 1899)
Moviment econòmic i polític promogut per la Lliga de Defensa Industrial i Comercial de Barcelona, presidida per Sebastià Torres, per tal d’assolir per a Catalunya un concert econòmic amb l’estat espanyol similar al del País Basc.
S’hi mostraren favorables les quatre diputacions catalanes, 318 ajuntaments del Principat i les principals entitats professionals, econòmiques i culturals.
L’oposició que hi féu el ministre de finances Villaverde ocasionà el Tancament de Caixes.
(Catalunya, 21 juliol 1936 – 27 setembre 1936)
Organisme format a instàncies de la CNT, amb la pretensió d’exercir el poder real al Principat després del fracàs de l’aixecament militar del 19 de juliol. Jaume Miravitlles fou el secretari del Comitè.
Fou compost per tres representants d’ERC, dos de la FAI i un per cadascun dels grups PSUC, POUM, Acció Catalana Republicana i Unió de Rabassaires; hi hagué també quatre militars assessors, nomenats per la Generalitat.
Les tasques principals foren les de guerra, d’organització de les milícies i de les indústries de guerra, de seguretat interior, de proveïments i de propaganda.
Durant els primers mesos arraconà el govern de la Generalitat, però finalment, presionada per la situació arreu d’Espanya i l’oposició del govern republicà de Madrid, la CNT acceptà d’incorporar-se al govern (27 setembre 1936) i així es dissolgué el Comitè.
(Barcelona, 1903 – segle XX)
Agrupació política conservadora. De tendència reaccionària.
Intentà d’agrupar elements catòlics, conservadors i tradicionalistes, i es manifestà contrari al catalanisme.
Fou derrotat en totes les eleccions a què es presentà.
(Catalunya, 1904 – 1933)
Organisme de direcció política de la Lliga Regionalista, creat per resoldre les qüestions immediates que es plantejaven al partit.
Funcionà fins al 1933, però no es conserva cap testimoni escrit de les seves deliberacions.
Format per un grup reduït i homogeni de persones (normalment 5) es distingí per la coincidència de pensament i d’acció.
Entre altres documents que redactà, cal destacar les bases per a l’estatut d’autonomia del 1919, la declaració contrària a la Conferència Nacional Catalana del 1922 i la proposta de transformar la Lliga Regionalista en Lliga Catalana el 1933.
(Barcelona, octubre 1868 – 15 abril 1873)
Entitat política. Fundada per Valentí Almirall.
Estretament relacionat amb el Partit Republicà Federal de Catalunya, tingué com a òrgan “El Federalista” (1868-69).
El club s’alineà a partir del 1870 amb els intransigents, els quals havien d’imposar la proclamació a Barcelona de l’Estat Català el 9 de març de 1873.
(Barcelona, 1933 – 1936)
Entitat política nacionalista. Fundada com a escissió de Palestra.
Considerava inseparables l’ideari nacionalista i la causa obrera revolucionària. Els seus militants, obrers i, sobretot, universitaris, organitzats militarment, estudiaren tècniques militars i mètodes d’acció directa.
El 1936 ingressaren a les Milícies Pirinenques i a l’Escola de Guerra de la Generalitat.
(Catalunya, 1998 – 13 desembre 2011)
Moviment polític. Creat per Pasqual Maragall per tal d’agrupar diversos sectors socials aliens a la dinàmica política partidista, però interessats a promoure un canvi de govern a la Generalitat de Catalunya.
Funciona a partir de diverses plataformes sectorials i territorials. Pasqual Maragall aconseguí que la formació es presentés en coalició amb el PSC a les eleccions al Parlament de Catalunya del 1999, i obtingué 16 diputats.
A l’octubre de 2000 creà un govern alternatiu al de la Generalitat, encapçalat pel mateix P. Maragall, amb l’objectiu de dur a terme una política d’oposició més contundent, mitjançant la crítica i la presentació de propostes alternatives davant les actuacions del govern de Jordi Pujol.
Dades dels Països Catalans 