Sigla de la coalició política catalana Convergència i Unió (1978-2015).
CiU *
Deixa un comentari
Arxiu d'etiquetes: partits polítics
Cercle Conservador de Barcelona
(Barcelona, 1880 – 1905)
Entitat pollítica. Fundada per coordinar les activitats del Partit Conservador espanyol a Catalunya.
La dirigiren els germans Josep Maria i Manuel Planas i Casals, directius del moviment conservador de Barcelona.
Fou un dels centres del caciquisme, i el triomf del catalanisme n’ocasionà la desaparició.
Centristes de Catalunya-UCD
(Catalunya, 1978 – 1984)
(CC-UCD) Partit polític. Constituït com a coalició electoral estable (1979-83) entre la UCD catalana, Unió de Centre de Catalunya (UCC) i el grup d’A. Cañellas i Balcells, Unió Democràtica Centre Ampli, i obtingué 12 diputats i 4 senadors en les eleccions legislatives espanyoles del 1979.
Pel desembre de 1979 es transformà, a Girona, en partit unificat i autònom dins la UCD estatal. El 1980 assolí 18 escons al Parlament de Catalunya on féu costat al govern de Jordi Pujol. Fou dirigit per Antoni Cañellas.
Sofrí una sèrie continuada d’escissions fruit de la crisi d’UCD (1982) en benefici del Centro Democrático y Social, d’Alianza Popular i de Convergència Democràtica de Catalunya i, després de les consultes electorals del 1982 i 1984 -generals i autonòmiques- restà sense representació parlamentària.
Centre Nacionalista Republicà
(Barcelona, 1906 – 1910)
(CNR) Grup polític. Fundat per un grup separat de la Lliga Regionalista amb motiu de la visita del rei a Barcelona.
Reunit entorn de la redacció d’“El Poble Català”, el féu, convertit en diari, el seu òrgan de difusió. El primer president fou Jaume Carner.
El 1907 el CNR participà en el moviment de Solidaritat Catalana i el 1910, juntament amb altres forces esquerranes de Catalunya, constituí la Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR).
Centre Nacional Català
(Barcelona, finals 1899 – 25/abr/1901)
(CNC) Entitat política. Creat pel grup de “La Veu de Catalunya”, que trencà amb la Unió Catalanista.
Arreplegà bàsicament catalanistes tradicionals com Verdaguer i Callís, Domènech i Montaner, Prat de la Riba, etc, i alguns expossibilistes (els de l’Ateneu) com Jaume Carner, Ildefons Sunyol, etc.
Verdaguer i Callís en fou president, Carner vicepresident i Prat secretari. Adoptaren com a programa les Bases de Manresa del 1892.
Inscrit en el procés de formació d’un nou partit polític de la burgesia catalana, el CNC cercà des d’un primer moment la relació amb els expolaviejistes de la Unió Regionalista, els quals comptaven amb un lligam més estret amb les forces econòmiques industrials del país, i finalment assolí la creació de la Lliga Regionalista (abril 1901).
Centre Escolar Catalanista
(Barcelona, 21 octubre 1886 – 1901)
Entitat organitzada per un grup d’estudiants catalanistes. Era filial del Centre Català, però, en produir-se l’escissió del 1887, els seus components van abandonar el Centre i es van adherir a la Lliga de Catalunya.
Dins el Centre començaren a desenvolupar-se, encara que d’una manera una mica confusa, unes determinades tendències ideològiques que, des del regionalisme, desembocaren en el nacionalisme.
Formaren part una sèrie d’estudiants que més tard destacaren per la seva influència catalanista, com ara Prat de la Riba, Puig i Cadafalch, Duran i Ventosa i Francesc Cambó.
Centre Català -partit, 1976/78-
(Barcelona, 1976 – 1978)
Partit polític. Sorgí per iniciativa d’empresaris i professionals vinculats al Centre d’Economia i la Jove Cambra, entre els quals J. Mas i Cantí -president-, J. Molins i Amat -secretari general-, C. Ferrer i Salat i C. Güell i de Sentmenat.
Catalanista, federalista, europeista i defensor de l’economia de mercat, intentà d’ocupar l’espai del centre-dreta democràtic i avançat i, el 1977, formà part de la coalició Unió del Centre i la Democràcia Cristiana de Catalunya.
El 1978 s’integrà en la nova Unió de Centre de Catalunya.
Centre Català -entitat, 1882/90-
(Barcelona, 1882 – 1890)
Entitat catalanista. Organitzada per Valentí Almirall a fi de defensar els interessos materials i morals de Catalunya.
En una primera etapa, aquesta associació va declarar-se apolítica i intentà agrupar tots els catalanistes i en especial el grup de “La Renaixença”. De tota manera, aviat Almirall li donà un contingut clarament polític en aconseguir que el Centre organitzés el II Congrés Catalanista (1883), que condemnà la intervenció dels catalans en els partits controlats pels capitosts polítics madrilenys.
L’actuació política del Centre arribà al seu punt culminant amb la presentació a Alfons XII de Borbó del famós Memorial de Greuges, en el qual col·laboraren nombroses entitats econòmiques, culturals i professionals de Catalunya.
Després, els elements socialment conservadors se separaren del Centre i van fundar la Lliga de Catalunya (1887). Amb aquesta escissió s’inicià l’etapa de decadència del Centre Català i només els amics d’Almirall restaren fidels a l’entitat.
Per tal de recuperar el control del moviment catalanista, el Centre va presentar, l’any 1890, un programa polític de tendències autonomistes, sense poder, malgrat tot, evitar la progressiva pèrdua d’influència política.
CDC *
Sigla del partit polític Convergència Democràtica de Catalunya (1974-2016).
CC -moviment nacionalista-
(Catalunya, 1954 – 1964)
Sigles d’un moviment parapolític nacionalista català -amb el significat de Crist-Catalunya, Catalans Cristians o Catòlics Catalans-, sorgit a l’escalf de les organitzacions eclesials -escoltisme, Congregacions Marianes, Montserrat– més arrelades al país.
Inspirat ideològicament per Raimon Galí i dirigit per Frederic Roda (1955-57) i Xavier Muñoz i Pujol (1957-62), sobretot es dedicà a tasques de reflexió i conscienciació, per bé que el sector més activista, encapçalat per Jordi Pujol, organitzà (1959-60) la campanya de l’afer Galinsoga, els fets del Palau de la Música Catalana, etc.
Després de la separació del grup de J. Pujol, CC esdevingué (1962) Comunitat Catalana i assumí un programa socialitzant, i el 1964 es convertí en el Partit Força Socialista Federal, que es dissolgué en 1968-69.
Dades dels Països Catalans 