Arxiu d'etiquetes: parcs naturals

Guilleries, les

57 Respostes

(Osona / Selva)

Massís muntanyós, separada del Montseny, a la part meridional, per la vall tectònica d’Arbúcies, i de la plana de Vic, a la banda occidental, per una costa eocènica; limita a l’est amb la depressió de la Selva, i al nord, amb les costes eocèniques del Collsacabra, des de la gorja de Casserres fins a prop del riu Brugent.

Està constituïda per un massís paleozoic corresponent a l’extrem septentrional de la Serralada Prelitoral i en contacte amb la Serralada Transversal. Les planes enlairades (calmes de Sant Hilari Sacalm, Sant Martí Sacalm, etc) estan separades per valls jovenívoles, escalonades a conseqüència de l’erosió alternant dels vessants.

El massís culmina a Sant Miquel de Solterra (1.204 m). Les formes suaus acusen un relleu senil a causa de la forta erosió fluvial.

El Ter travessa el sector superior de les Guilleries encaixat en una gorja estreta i sinuosa, i la seva xarxa (riera Major, riera d’Osor) desseca fortament al massís d’altra banda, les aigües del sector sud-oriental (rieres d’Arbúcies i de Santa Coloma) s’escolen cap a la Tordera. El clima, típic de la regió oriental humida, amb forta pluviositat i amb màxims d’estius (960 mm anuals a Viladrau), determina una espessa boscúria.

Pertany a la zona de vegetació de la muntanya mitjana (estatge muntà), i presenta barreja d’espècies a causa del contacte de les zones pirinenca i mediterrània; s’hi troben roures i faigs a l’obaga, alzinars al solell, castanyers als indrets obacs de sòl silici, i alguns pins silvestres i pinyoners. Aquesta riquesa forestal fa que la seva explotació hagí estat tradicionalment el primer recurs econòmic (el roure i el faig per la fusta; l’alzina pel carbó, i, sobretot, els castanyers per la fruita i per la fusta de botada i el mobiliari). Com a complement d’aquesta activitat, hi ha també la ramaderia (bovins), amb aprofitament de les pastures, i l’agricultura (patates en monocultiu, cereals), la qual es beneficia dels sòls saulonencs i es feia, en part, pel mètode de l’artigatge (pla de les Arenes).

Tenen importància les aigües minerals, factor que ha provocat el creixement del cap de la subcomarca, Sant Hilari Sacalm, i el de la indústria hotelera, la qual s’ha desenvolupat també a la resta de subcomarca, i és un factor d’atracció per a l’estiueig.

L’aprofitament hidroelèctric del Ter (embassaments de Sau, Susqueda i el Pasteral) dóna un total de 300 milions de kWh anuals.

El poblament és molt antic (restes neolítiques); demogràficament, durant el segle XX s’ha mantingut estable, amb tendència a la concentració als nuclis urbans i l’abandó de les masies.

Garrotxa, Parc Natural de la Zona Volcànica de la

8 Respostes

(Garrotxa)

Parc natural d’11.300 ha, que comprèn la regió volcànica de la cubeta d’Olot. Declarat el 1985, abasta terres dels municipis de Castellfollit de la Roca, Mieres, Montagut i Oix, Olot, les Planes d’Hostoles, les Preses, Sant Aniol de Finestres, Sant Feliu de Pallerols, Sant Joan les Fonts, Santa Pau i la Vall de Bianya.

La protecció d’aquest espai ja havia estat demanada el 1917, però no fou fins el 1982 que el Parlament de Catalunya declarà una primera protecció amb la concessió de les figures de paratge natural d’interès nacional i reserva integral d’interès geobotànic.  Amb l’entrada en vigor de la llei d’espais naturals, la zona volcànica passà a ésser considerada parc natural incloent un gran nombre de reserves naturals.

Aquest espai és força singular perquè conté una quarantena d’edificis volcànics ben conservats on encara és visible el cràter i les colades de laves basàltiques. Els volcans més destacats són el Montsacopa, el Montolivet, la Garrinada, les Bisaroques, el Croscat i Santa Margarida, entre d’altres, tots ells reserves naturals a l’igual que la fageda d’en Jordà.

Enllaç web: Parc natural de la zona volcànica de la Garrotxa

Garraf, massís de

51 Respostes

(Garraf / Alt Penedès / Baix Penedès)

Massís calcari d’una altitud de 500 m que s’aixeca entre la vall inferior del riu Llobregat, la depressió del Penedès i el Mediterrani, terminació sud-oest de la Serralada Litoral Catalana.

Es tracta d’una típica regió de carst amb desnivells abruptes i trencats, valls seques i penyals nus i escarpats, que té la màxima altitud al turó de Montau (652 m). Té un front abrupte sobre la vall del Llobregat, limitat per una important falla transversal, i la costa és alta i abrupta.

La xarxa hidrogràfica està orientada cap al sud-oest, amb la riera de Ribes i el riu de Foix, procedents de la depressió del Penedès, els quals han obert llargs congosts en travessar les dures calcàries cretàcies de Garraf. Tenen importància els corrents d’aigua subterranis, com la Falconera.

La vegetació natural és escassa, en part per la falta de sòls; abunden el garric i el margalló, també hi ha boscs de pi blanc.

L’any 1986 s’aprovà la constitució del Parc Natural del Garraf.

Delta de l’Ebre, parc natural del

16 Respostes

(Montsià / Baix Ebre, 1983)

Parc natural, situat prop del límit amb el País Valencià, que s’estén al llarg del delta que forma el riu Ebre en el seu tram final. La seva diversitat d’ambients, gran extensió i el seu bon estat de conservació fan que aquest espai sigui considerat la zona humida més important de Catalunya i una de les més importants del Mediterrani occidental.

El delta de l’Ebre constitueix un punt bàsic en els moviments migratoris dels ocells d’Europa, ja que enllaça la Camarga i altres punts més nòrdics amb les zones humides de la península Ibèrica (l’Albufera de València, Doñana) i del nord d’Àfrica. Aquest important paper biològic contrasta amb la profunda humanització de la zona, i en particular amb l’ús agrícola i turístic que té el delta.

La declaració del parc natural va posar sota protecció la major part de les àrees del delta que restaven sense alterar (unes 7.700 ha) i va engegar diferents línies de gestió i protecció dels ecosistemes i espècies més importants o vulnerables. D’ençà del funcionament del parc s’han observat un augment considerable de moltes de les poblacions d’aus (nidificants i migradores) i una recuperació d’alguns dels espais més fràgils.

Malgrat tot, segueix existint una complexa problemàtica centrada en alguns aspectes, com són la gestió de l’aigua i la compatibilitat dels diversos aprofitaments econòmics amb la conservació dels valors naturals de l’espai.

Enllaç web:  Parc Natural del Delta de l’Ebre

Creus, Parc Natural del Cap de

3 Respostes

(Alt Empordà)

Zona protegida, localitzada a l’extrem septentrional del litoral empordanès, a l’extrem oriental de la serralada pirenaica, penetra uns 10 km dins del mar respecte a la línia general del litoral de la Costa Brava.

Forma una costa rocosa alta, abrupta i molt retallada per penya-segats i nombroses rieres. La seva naturalesa granítica, barrejada amb esquistos i pissarres, li dóna una coloració fosca, que, juntament amb les formes erosionades, atorga un aspecte espectacular a la península. S’estén per unes 14.000 ha, incloent-hi parcialment els termes municipals de Roses, Cadaqués, el Port de la Selva, la Selva de Mar, Llançà, Vilajuïga i Palau-saverdera.

El cap de Creus ha estat protegit l’any 1998 com a parc natural per la seva notable diversitat biològica i per la seva singularitat tant geològica com biològica. Es tracta, probablement, de l’espai de major extensió a Catalunya que es troba tan poc humanitzat i explotat, amb unes característiques úniques representades per ecosistemes marins i terrestres.

El paisatge vegetal terrestre està fortament modelat per l’acció del vent, i bàsicament format per brolles, màquies i prats secs, amb alguna reduïda comunitat d’alzinars i suredes. La flora i fauna submergides són molt riques, amb comunitats de coral·ligen molt ben conservades. És també un indret excepcional per a l’observació d’ocells (aus marines, rapinyaires, migradors).

Enllaç web: Parc natural del Cap de Creus

Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, parc natural

14 Respostes

(Alta Ribagorça / Pallars Sobirà)

Zona situada en plena zona axial dels Pirineus centrals. Inclou 10.230 hectàrees de terreny, a les quals cal afegir una extensa Zona Perifèrica de Protecció de 30.530 hectàrees.

El límit nord és format per la línia de crestes que separa el vessant mediterrani de l’atlàntic, que culmina al pic de Peguera (2.982 m). Dins del parc, els Encantats s’eleven a 2.737 m i dominen l’estany de Sant Maurici, que és el més espectacular.

El parc està cobert per boscs de pi negre, d’avets i de bedolls, alternant amb pastures, aiguamolls, molleres i prats higròfils. L’elevada altitud fa que els ambients afavoreixin la presència de fauna d’alta muntanya. Diverses espècies d’ungulats hi són presents, dels quals el més característic és l’isard.

Aquest parc nacional va ser creat el 1955 i inscrit al catàleg internacional de parcs (UICN) el 1957. Posteriorment en fou suprimit i, amb l’assoliment de l’autonomia política de Catalunya, la seva gestió fou encarregada al govern català. El 1988 el Parlament de Catalunya va establir l’actual Zona Perifèrica de Protecció, i el 1992 va ser presentat el Pla Rector d’Ús i Gestió del Parc.

Enllaç web:  Parc nacional d’Aigüestortes

Aiguamolls de l’Empordà

11 Respostes

(Alt Empordà)

Conjunt de maresmes i parc natural. Situat a l’extrem oriental de la plana. S’estén al llarg de gairebé cinc mil hectàrees pertanyents a un total de nou municipis, i constitueix la segona zona humida en importància de Catalunya.

L’àrea protegida és només una petita resta del que en altres temps havia estat una àmplia zona marjalenca que s’estenia per gairebé tota la plana de l’Empordà, fins arribar al massís del Montgrí i a la desembocadura del Ter.

La preservació dels valors naturals dels aiguamolls va quedar consolidada l’any 1983 amb la promulgació pel Parlament de Catalunya de la llei de protecció i la creació del parc natural dels Aiguamolls de l’Empordà.

La zona de major interès comprèn tres reserves integrals constituïdes per tres ambients diferenciats: una extensa àrea de productives aigües dolces; una zona d’aigües salobres, amb forta influència de la veïna aigua marina, i un reduït espai d’ambient fluvial al tram baix del Fluvià. La resta del parc, amb un grau menor de protecció, comprèn prats inundables i conreus.

Un dels principals aspectes d’interès naturalístic d’aquesta zona és la seva fauna d’ocells. Les aus s’hi troben en especial abundància a causa de la diversitat d’ambients existents i a l’estratègica situació de l’espai, que afavoreix el seu paper com a lloc de descans i alimentació de molts ocells migradors europeus.

Darrerament s’ha dedicat un esforç especial a practicar-hi experiències de reintroducció i recuperació d’espècies com la daina, la cigonya, l’esparver cendrós o la llúdriga, entre d’altres.

Enllaç web:  Parc natural dels Aiguamolls de l’Empordà