(Palma de Mallorca, 1860 – Manacor, Mallorca, 1924)
Eclesiàstic i escriptor. Fou estimable la seva activitat com a arqueòleg.
És autor d’un recull de poesies d’inspiració religiosa titulat L’àngel de Natzaret (1910) i d’un Llibre de la vida de N.S. Jesucrist (1914).
(Palma de Mallorca, 31 maig 1812 – 30 novembre 1884)
Escriptor. Fill de Tomàs Aguiló i Cortès, i cosí de Marià Aguiló i Fuster. Començà en castellà, però un cop iniciat el moviment literari de la Renaixença, va intervenir-hi com un dels seus propagadors a les Illes Balears.
Es donà a conèixer en publicar l’oda castellana A la conquista de Mallorca (1832). Inicià la seva obra catalana amb el llibre Poesies fantàstiques en mallorquí (1852). La seva obra poètica mostra dos aspectes diferents: un de to popular i humorístic en Rimas varias (1846-50) i un altre procedent del romanticisme alemany, tant d’estil com de contingut, en les Baladas escritas en mallorquín (1858), narracions en forma de romanç d’ambient fúnebre i misteriós. També publicà A la sombra del ciprés (1863).
Les seves Obras en prosa y en verso (vuit volums) es van publicar a Palma de Mallorca (1882-85). En castellà fou notable poeta religiós en Poesías Sagradas (1851).
Fou un dels fundadors de la revista “La Palma” i col·laborà a les revistes “La Fe” i “La Unidad Católica”. Fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.
Fou el pare d’Estanislau de Kostka Aguiló i Aguiló.
(Palma de Mallorca, 1775 – 1856)
Escriptor. Estudià humanitats i filosofia. Es dedicà també a les matemàtiques, a la pintura i a la música.
Autor en llengua dialectal mallorquina, les seves obres tenen un interès folklòric més que literari: Rondaia de rondaies (1815), Faules mallorquines (1846) i Més perd l’avariciós que l’abundós (1851).
Fou el pare de Tomàs Aguiló i Forteza i l’oncle de Marià Aguiló i Fuster.
(Palma de Mallorca, 13 novembre 1859 – 9 gener 1917)
Erudit i bibliòfil. Fill de Tomàs Aguiló i Forteza. Estudià dret a València, i exercí d’arxiver en diverses institucions mallorquines.
Col·laborador de Josep Maria Quadrado i director del “Bolletí” de la Societat Arqueològica Lul·liana, entitat de la qual fou president (1899-1917).
Publicà textos històrics relatius a l’illa, que han romàs dispersos en revistes i en alguns opuscles.
(Palma de Mallorca, 1714 – Malta, 1790)
Frare de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem. Fou prior de l’orde.
Escriví tres treballs relatius als santjoanistes.
Abdal·la ibn Ahmad Abdal·la ibn Hofs (Dénia, Marina Alta, segle XIII – Xàtiva ?, Costera, 1248) Metge i historiador. Residí generalment a Xàtiva.
Abdal·la ibn Càsim ibn Halaf al-Salmi (Alzira, Ribera Alta, 1194 – ? , 1248) Escriptor àrab. És autor d’obres biogràfiques i filosòfiques.
Abdal·la ibn Iaia (Dènia, Marina Alta, segle XII – València, 1182) Jurista àrab. Ensenyà filosofia a Xàtiva.
Abdal·la ibn Muhammad ibn Sufian al-Tudjibí (Xàtiva, Costera, segle XII – ?, 1193) Historiador àrab. Gaudí de gran prestigi al seu temps.
Abdal·la ibn Sulaiman ibn Haut Al·là (Onda, Plana Baixa, 1154 – Granada, Andalusia, 1215) Escriptor. Fou governador de diverses ciutats. Deixà sengles obres de caràcter bibliogràfic i històric.
Abdal·la Muhammad al-Mohaidi (Palma de Mallorca, 1029 – ?, 1095) Historiador àrab. La seva obra més destacada fou una Galeria històrica d’andalusos il·lustres, que ell no pogué acabar i fou enllestida per un deixeble seu.
(Palma de Mallorca, 1927 – 5 octubre 2017)
Historiador i folklorista. Eclesiàstic teatí (1947), es llicencià en teologia i en història, especialista en arqueologia balear, iconografia i folklore religiós. Membre de la Societat Catalana d’Estudis Litúrgics.
Ha publicat nombrosos treballs, a la “Revista de Dialectología y Tradiciones Populares”, a “Analecta Sacra Tarraconensia” i a moltes altres revistes i llibres col·lectius.
És autor de Gaetano da Thiene (1969), La pintura medieval mallorquina (en 4 volums, 1977-80), de la sèrie Religiosidad popular, que recull diversos treballs, així com de molts escrits sobre temes de la seva especialitat.
(Palma de Mallorca, 23 maig 1925 – 28 gener 1993)
Escriptor. Els seus escrits aparegueren en un principi a la premsa, i col·laborà com a secretari redactor de la revista “Papeles de Son Armadans”, dirigida per Camilo J. Cela. Després es convertí en un íntim col·laborador de Francesc de B. Moll.
Els reculls Poemes de Mondragó (1961), La terra d’Argensa (1972), Memòries i confessions d’un adolescent de casa bona (1974), Urbanitat i cortesia (1979), Mandràgola (1980, premi Crítica Serra d’Or), La capella dels dolors (1981, guardonat amb la Lletra d’Or), Jerusalem (1990) i Spiritual (1992) representen l’entroncament amb l’Escola Mallorquina i amb certs corrents de la poesia postsimbolista. Els seus poemes foren aplegats el 1983 en l’Obra poètica (I-II).
Obres de crítica i assaig: La història de Mallorca contada pels poetes (1963), la biografia Joan Alcover, la història d’un home (1964), La literatura moderna a les Balears (1965), Literatura mallorquina contemporània (1973), Retòrica i poètica (1982), Països Catalans? i altres reflexions (1991).
Fou president de l’Obra Cultural Balear i de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (1983-87). El 1982 li fou concedit el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i la Creu de Sant Jordi.
(Palma de Mallorca, 1337 – Montpeller, França, vers 1406)
(o Elisabet) Filla primogènita de Jaume III de Mallorca i de Constança d’Aragó. Als cinc anys, la seva mare la dugué amb ella quan deixà el marit i restà a Barcelona. El 1345, sempre amb la seva mare, tornà al costat del seu pare, a Montpeller.
El 1349 fou duta a Mallorca, acompanyant la invasió realitzada pel seu pare a fi de recuperar l’illa, de la qual es trobava desposseït per Pere III el Cerimoniós. Però el seu pare morí a la batalla de Llucmajor (1349) i Isabel fou internada, amb Violant de Vilaragut, al convent de Santa Clara de València. Fou alliberada després que la seva madrastra. El 1358 es casà a València amb Miquel Paleòleg, marquès de Montferrat. El rei Pere III li assignà un dot de 40.000 florins, que mai no li foren satisfets.
Isabel restaria vídua el 1372 i dos anys després acompanyà a la invasió de Catalunya el seu germà Jaume IV de Mallorca, obstinat a fer la guerra al rei Pere. L’any 1375 morí Jaume IV, després de fer hereva Isabel dels seus drets, i sis mesos després els cedí al duc Lluís d’Anjou amb el requisit de reservar a Isabel i els seus descendents el Conflent i la Cerdanya.
Per aquest temps contragué segon matrimoni amb el cavaller alemany Conrad von Reischach i tingueren un fill anomenat Miquel. No volgué acompanyar el seu marit a Alemanya per tal de seguir de prop la reivindicació dels seus drets, dels quals el duc d’Anjou se’n desinteressà.
Mort Pere III, fou acceptada a la cort del successor Joan I el Caçador, encara que hi conspirà contínuament. Més tard s’instal·là a Provença, des d’on intentà, amb poca fortuna, trobar valedors entre els Armanyac i els Foix. Morí en data ignorada.
(Palma de Mallorca, 8 gener 1938 – )
Filòleg i historiador de la literatura. Llicenciat en filologia per la Universitat de Barcelona, exercí la docència durant més de vint anys al departament d’Estudis Hispànics de la Universitat de Gal·les. Des del 1987 és catedràtic de filologia catalana a la Universitat de València.
Autor de nombrosos treballs sobre literatura medieval catalana, entre els quals destaca una edició de Tirant lo Blanc (1992), premi Serra d’Or de la Crítica 1991.
Membre de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes i de l’Institut de Filologia Valenciana.
Dades dels Països Catalans 