(Peratallada, Baix Empordà, 1820 – Palma de Mallorca, 1889)
Metge i naturalista. Va cursar la carrera de medicina i la de ciències i va ésser catedràtic d’història natural a l’Institut Balear.
Va escriure importants treballs sobre frenologia i cranioscòpia. És autor de notables catàlegs d’ocells, peixos, mol·luscs, rèptils i mamífers de les illes Balears.
L’any 1879 publicà la Flora de las Islas Baleares, considerada la seva obra cabdal.
(Barcelona, 3 gener 1926 – Palma de Mallorca, 28 octubre 2002)
Arqueòleg. Començà com a medievalista (La conquista de Cerdeña, tesi doctoral). Catedràtic de prehistòria i d’etnologia de la universitat de Granada, d’on fou nomenat professor emèrit (1988), i de prehistòria a la de Palma de Mallorca.
Ha treballat especialment sobre les primeres edats dels metalls de la península ibèrica. Un dels directors de les excavacions de la Fundació Bryant a la ciutat romana de Pollentia (Alcúdia).
Ha excavat i publicat nombrosos treballs, d’entre els quals: Poblado y necrópolis de los Millares en col·laboració amb Martín Almagro (1963), The Iberians (1964), Cada piedra es un mundo (1972), Lecciones de Prehistoria (1974) i Pollentia? I i II (1977 i 1978, amb col·laboració amb Miquel Tarradell i D.E. Woods) i El barco de El Sec (Costa de Calvià, Mallorca) (1987).
Jubilat l’any 1988, va continuar el seu treball de recerca amb la direcció de les excavacions als jaciments de Los Millares i Pollentia.
(Barcelona, 17 desembre 1920 – Palma de Mallorca, 15 març 2001)
Cristal·lògraf. Estudià ciències naturals a Barcelona (1940-43) i es doctorà a Madrid (1945). Es formà en l’escola encapçalada per Francesc Pardillo i s’ha especialitzat en l’estudi de la difracció dels cristalls per mitjà dels raigs X.
El 1954 guanyà la càtedra de cristal·lografia i mineralogia de la universitat de Sevilla; el 1955 passà a la de Barcelona i l’any següent a la de Madrid.
Pensionat a Anglaterra, Holanda i els EUA, ha exercit de professor a la universitat de Pennsilvània.
Membre de l’acadèmia de ciències de Córdoba (Argentina) i conseller del Consejo Superior de Investigaciones Científicas. Rebé ajuts a la investigació.
És autor de importants obres de la seva especialitat.
(Calaf, Anoia, 3 maig 1856 – Palma de Mallorca, 13 novembre 1920)
(o Ynglada) Dibuixant, pintor i poeta. Fill de Martí de Riquer, marquès de Benavent. Estudià a Manresa, Besiers i Tolosa (Llenguadoc). Havent retornat a Barcelona, seguí els cursos de Tomàs Padró i d’Antoni Caba a l’Escola de Llotja. El 1879 anà a Roma. Passà després a París i a Londres. A Anglaterra conegué el focus artístic de l’Aesthetic Movement, i també l’Arts and Crafts Movement. Lluità per l’expandiment de l’art industrial.
Fundà un taller de mobles i dibuixà projectes per a plats, rajoles, gerros, llums i esmalts. Introduí l’art de l’ex-libris a Catalunya i ressuscità el gravat a l’aiguafort, sobre el qual féu classes a Josep Triadó, Joaquim Renart, Francesc d’Assís Galí, J. Diéguez i Josep Maria Sert. El 1903 publicà el recull Ex-Libris Riquer, que li donà fama mundial. Sabé plasmar en la modalitat intimista de l’ex-libris l’essència del seu món poètic, elegíac.
Reeixí també en el cartellisme, que contribuí a aclimatar a Barcelona. Fou el millor representant del cartell decoratiu simbolista de l’Art Nouveau a Catalunya. La seva tasca en les arts del llibre és fonamental.
Els anys del decenni del 1880 col·laborà a “La Ilustració Catalana” i il·lustrà uns volums de la “Biblioteca Arte y Letras” i Los Estudiantes de Tolosa en un estil de realisme poètic semblant al d’Apel·les Mestres. Aquest mateix estil, barrejat amb el japonisme, es troba a la seva pintura: delicats paisatges on volen ocells.
Els anys del decenni del 1890 la temàtica esdevé més idealista: Pastora resant, Anunciació, aquest caire simbolista, unit a una tècnica estilitzada i plana, es nota sobretot en la seva obra de pintor decorador (presbiteri de Montserrat, Institut Industrial de Terrassa), en les il·lustracions per a “Luz”, “Joventut”, “Ilustración Artística”, els llibres Quan jo era noi, Crisantemes, Anyoranses, els ex-libris i cartells plenament modernistes.
Amb Crisantemes (1898), Anyoranses (1902) i Aplech de sonets (1906) es manifestà com un dels poetes més característics del vessant simbolista del Modernisme. Poc després abandonà les arts decoratives per dedicar-se a la pintura i a la poesia (Poema del Bosc, 1910) en una exaltació panteista de la natura. El 1917 anà a viure a Mallorca, on continuà la seva dedicació al paisatge i on morí.
El Modernisme reivindicà la igualtat entre l’art industrial i les anomenades belles arts i volgué embellir tot l’entorn de l’home: Riquer fou el millor representant a Catalunya d’aquest corrent. Encarnà l’ideal prerafaelita: l’artista, l’artesà i el poeta reunits en un mateix home.
Fou el pare dels escriptors Josep Maria i Emili de Riquer i Palau.
(Barcelona, 20 abril 1893 – Palma de Mallorca, 25 desembre 1983)
Pintor i escultor. Estudià comerç obligat pels pares, però una estada a Mont-roig del Camp li desvetllà la vocació per la pintura. Deixeble d’Francesc d’A. Galí, fou membre de l’Agrupació Courbet, i el 1918 celebrà la primera exposició individual a les Galeries Dalmau de Barcelona, on presentà una sèrie d’obres (Molinet de cafè, Retrat d’una nena) produïdes sota la influència de Cézanne i del fauvisme.
Poc després anà a París, on conegué Picasso, Max Jacob, Tzara i el grup dadà, i començà l’etapa miniaturista, que finalitzà amb el quadre La masia (1920), adquirit per Ernest Hemingway. Després creà una sèrie de paisatges que descriuen l’atmòsfera del camp, de l’hort i del corral amb emoció i senzillesa, però que ja demostren la seva passió pels elements estructurals simples i la visió primària que l’autor en té: La granja (1922), Terra llaurada (1923).
El 1924 signà el Manifest Surrealista d’André Breton, tot i que la seva obra, massa personal i complexa, fa de mal adscriure a cap moviment concret. El carnaval de l’Arlequí i El gos que lladra a la lluna són les obres més significatives d’aquesta època. Un viatge a Holanda (1928) li va permetre d’admirar les teles de Vermeer i d’iniciar una sèrie d’Interiors holandesos de temes primaris: Dones i estrelles, Dones i ocells davant la Lluna, Dones assegudes, Gos que borda a la Lluna.
Al costat del Miró de formes bigarrades, poètiques, i colors vius, cap al 1934, i especialment durant els anys de les dues guerres que visqué, apareix el Miró de les teles desolades, lacòniques, de colors elementals (Constel·lacions). Un seguit d’obres importants: Carnaval d’Arlequí (1925), Composició (1933), El port (1945), el situaren entre els pintors més destacats de la plàstica contemporània.
Instal·lat a Mallorca (1956), pàtria de la seva esposa, Pilar Juncosa, començà a interessar-se per nous materials i noves tècniques i, en col·laboració amb el ceramista Llorens i Artigas, produí la sèrie de murals de la UNESCO, a París (1957), a les universitats de Harvard (1947) i de Cincinnati (1950) o a l’aeroport de Barcelona.
La seva obra, una de les més difoses de l’avantguarda del segle XX, també inclou escultures (Dama i ocell), tapissos (Sacs, Sobreteixims), il·lustració (El llargandaix de les plomes d’or), etc. Han estat nombroses les exposicions antològiques sobre Miró arreu del món.
El 1975 es creà a Barcelona la Fundació Joan Miró, amb un important fons donat pel pintor, i a Palma de Mallorca, a la casa i taller de Son Abrines projectada per Josep Lluís Sert per al pintor, la Fundació Pilar i Joan Miró.
Enllaç web: Fundació Joan Miró
(San Roque, Andalusia, 11 gener 1772 – Palma de Mallorca, 5 juliol 1817)
Militar i polític liberal. En iniciar-se la guerra del Francès s’oferí al govern espanyol, i es distingí en diversos fronts, especialment en l’alliberament de Catalunya, d’on fou nomenat capità general el 1811.
En tornar Ferran VII de Borbó (1814) fou substituït i es retirà a Vinaròs, però el 1817 preparà a Caldes d’Estrac, juntament amb els germans Milans del Bosch, un alçament per restablir el règim constitucional. Fracassat aquest, Lacy es deixà agafar sense intentar fugir; l’alta estima de què gaudia a Catalunya i els contactes que tenia amb personalitats notables de la burgesia barcelonina, l’inclinaren a creure que la vida no li perillava.
Fou jutjat gairebé en secret i, malgrat la falta de proves, el capità general Castaños el condemnà a mort. Aquest, tement una commoció popular, féu córrer la veu que havia estat indultat i el traslladà al castell de Bellver, a Mallorca. El mateix Lacy creia en l’indult, però a la matinada del 5 de juliol fou afusellat. El 1820 les corts constituents el declararen benemèrit de la pàtria en grau heroic.
(Felanitx, Mallorca, 25 febrer 1945 – Palma de Mallorca, 7 desembre 1997)
Matemàtic. Es llicencià en matemàtiques el 1967 a la Universitat de Barcelona i el 1973 llegí la tesi doctoral Contribución a un estudio básico de los espacios métricos posibilísticos. Entre el 1968 i el 1980 ocupà diverses categories de professorat a la Universitat Autònoma de Barcelona, a la Universitat de Barcelona i a la Universitat Politècnica de Catalunya. Exercí de catedràtic a la universitat de Sevilla i a la Politècnica de València. En aquesta darrera fou director de l’Escola d’Arquitectura.
El 1982 passà a la Universitat de les Illes Balears i aquest mateix any guanyà les eleccions a rector, càrrec que ocupà fins el 1995. Durant el seu mandat es produí el trasllat de la majoria d’estudis al campus de la carretera de Valldemossa.
Entre els seus càrrecs i distincions cal destacar: membre de la junta directiva de la International Association of Knowledge Engineers, membre del consell d’administració i secretari de la comissió executiva de la Caixa de Balears “Sa Nostra”, etc.
Es destacà per la seva passió intel·lectual per l’expansió científica de la llengua catalana. Traduí al català, amb la col·laboració de Aina Moll, l’obra de N. Negroponte Viure en digital. Els darrers anys de la seva vida col·laborà assíduament en el “Diari de Balears”.
Dades dels Països Catalans 