(Elx, Baix Vinalopó, 1822 – el Cabanyal, València, 1898)
Pintor i escultor. Estudià farmàcia a Barcelona, on féu també la seva formació artística. La majoria dels seus temes eren d’inspiració religiosa.
Fou el pare de l’escriptor Bernat Morales i Sanmartín.
(València, segle XIV – 12 desembre 1412)
Teòleg i frare dominicà. Les seves opinions sobre la Immaculada Concepció motivaren que Jean Gerson escrivís contra ell un tractat, inacabat, que ha arribat fins als nostres dies. El tractat fou escrit arran d’un procés fet a París contra Joan de Montsó.
Aquest és autor d’una traducció catalana, perduda, dels sermons de Sant Bernat sobre el Càntic dels Càntics. N’ha restat en canvi la lletra d’endreça a l’infant Martí, el futur Martí I l’Humà, que hi és anomenat duc de Montblanc. Aquest títol permet datar la lletra i traducció en 1392-95.
Es curiosa la versió al·legòrica de l’escut comtal de Barcelona feta per Montsó a la lletra esmentada.
(País Valencià, segle XVIII – 1756)
Marquesa de Leiva. Filla de Guillem Ramon V de Montcada i de Portocarrero-Meneses. Fou la darrera representant del llinatge dels Montcada als Països Catalans.
Aportà la seva copiosa herència i la del seu marit Luis Antonio Fernández de Córdoba-Figueroa de la Cerda als seus descendents.
(Morvedre, Camp de Morvedre, 1444 – Bunyol, Foia de Bunyol, 9 juny 1516)
Eclesiàstic i conseller reial. Doctor en dret per Salamanca, el 1468 es féu cartoixà a Valldecrist, en la qual exercí de mestre de novicis i procurador. Fou visitador de la província de Catalunya i de les cartoixes alemanyes.
Ambaixador prop d’Alexandre VI per encàrrec de Ferran II el Catòlic, el qual el nomenà (1504) conseller i confessor seu. Nomenat prior d’Escaladei, no hi residí mai a causa de les constants missions reials, i això motivà la censura del capítol general de l’orde.
Ferran II aconseguí el seu nomenament com a bisbe de Tortosa (1513-16) i inquisidor general d’Aragó i de Navarra (1513-16).
(Catalunya-Aragó, 1519 – 1523)
Alçament que es produí a la corona Catalano-aragonesa, especialment als regnes de València i de Mallorca. Els revoltats -dits agermanats-, membres en un principi de la burgesia urbana, pretenien desplaçar la noblesa del poder i reclamaven fonamentalment més participació en el govern municipal i l’abolició dels impostos.
En un context conjuntural que afavoria la revolta, en el qual destaquen, entre altres factors, la crisi d’autoritat i l’augment de la pressió fiscal de la corona, l’increment demogràfic de les ciutats, la força expansiva dels gremis, l’augment del preu dels cereals i la carestia que això comportà, etc, el conflicte es radicalitzà a València i a Mallorca quan els camperols s’incorporaren a la rebel·lió i constituïren veritables exèrcits que s’enfrontaren a les tropes del rei.
Els combats generaren milers de morts i la repressió consegüent, un cop sufocada la revolta, comportà execucions i confiscacions de béns. El fracàs de la temptativa representà, en definitiva, el triomf de la noblesa i, sobretot, l’enfortiment de la monarquia.
A València els seus promotors foren Joan Llorenç i Vicent Peris, mentre que el moviment camperol fou dirigit per Verntallat, a Catalunya, i la mítica figura de l’Encobert, a València. A Mallorca els seus líders foren Joan Crespí i Joanot Colom.
(Illueca, Aragó, 25 novembre 1328 – Peníscola, Baix Maestrat, 23 agost 1423)
(Pero Martines de Luna) Papa (1394-1417), considerat antipapa, fou anomenat el Papa Luna.
Fou prebost de València, consagrat bisbe i nomenat cardenal per Gregori XI (1375), prengué part en l’elecció del seu successor, Urbà VI; però, considerant nul·la l’elecció, s’uní a Anagni als cardenals dissidents que elegiren papa Climent VII, el qual s’instal·là a Avinyó (Cisma d’Occident, 1378), a la mort del qual (1394), els mateixos cardenals dissidents elegiren a Benet XIII.
La Corona catalano-aragonesa li fou sempre fidel, puix que Martí I l’Humà li jurà acatament el 1396 i li donà ajut militar quan França li havia retirat l’obediència i assetjava Avinyó. Després de ser deposat pel Concili de Pisa (1409), seguí considerant-se l’únic papa legítim i, malgrat veure’s abandonat de tothom, es refugià a Peníscola amb quatre cardenals que li romanien fidels, i des d’allí envià diverses excomunions.
Vinculat als interessos castellans, féu costat decisivament a la candidatura de Ferran d’Antequera en el compromís de Casp (1412), a través dels seus agents sant Vicent Ferrer i Berenguer de Bardaixí. Posteriorment arribà a concedir indulgència plenària als qui morien combatent els partidaris de Jaume II d’Urgell.
Així i tot, un cop dominada la situació, Ferran I no dubtà d’abandonar-lo, que, tot i ésser declarat cismàtic en el concili de Constança (1417), no renuncià mai a les seves reclamacions sobre el pontificat.
(País Valencià ?, segle XIII – segle XIV)
Frare dominicà. Es desconegut el seu probable parentiu amb un prelat homònim, que potser fou oncle seu.
Era confessor de la reina Blanca d’Anjou, primera muller de Jaume II el Just. Inclinà Blanca a seguir les doctrines espiritualistes concebudes pel famós metge i moralista Arnau de Vilanova.
Aquestes doctrines arribaren a exercir gran influència a la Cort, per bé que, absent Vilanova i morta Blanca, el rei se n’apartaria poc abans de que fossin declarades herètiques.
(Vinaròs, Baix Maestrat, 1411)
Reunió de parlamentaris del Regne de València, convocada paral·lelament al que els catalans reuniren a Tortosa i els aragonesos a Alcanyís, per tal de trobar una solució política al problema a la successió al tron catalano-aragonès després de la mort de Martí I l’Humà.
Els adversaris de Jaume II d’Urgell no hi volgueren participar i s’aplegaren en un altre parlament a Traiguera. Els de Vinaròs, per tal de protegir-se dels partidaris de Ferran d’Antequera, sol·licitaren, sense èxit, d’ésser admesos al parlament català de Tortosa.
(País Valencià, segle XIII – segle XVII)
Llinatge noble. Originari, segons tradició familiar, de Castelló d’Empúries, i que es radicà al Regne de València, des de la seva conquesta, on foren patrons del monestir de Santa Maria de la Murta.
Els primer personatges que hom hi troba són Bernat de Vic, Guillem (I) de Vic,
Després de Dídac (I) de Vic i de Castellví, l’herència d’aquest llinatge passà per successió als Manglano, que, durant un temps, es cognomenaren de Vic.
Potser té el mateix origen una família burgesa Vic de mercaders barcelonins que durant molt de temps estigué relacionada comercialment amb Tunis. Hom en pot esmentar Berenguer de Vic (Catalunya, segle XIII) Mercader. Fou membre del Consell de Cent.
(País València, 1232 – 1245)
Campanya militar de conquesta de la ciutat i del territori que després havia d’ésser el Regne de València, empresa pel rei Jaume I de Catalunya-Aragó amb l’ajut de tropes catalanes i aragoneses.
La conquesta ja havia estat ambicionada, a partir de l’afebliment àrab, iniciat pel 1080, pels reis de Castella i els d’Aragó, i pels comtes de Barcelona. Inicià les intervencions el rei Alfons VI de Castella el 1086, seguides de la campanya i conquesta del Cid, revoltat contra el rei castellà, a partir del 1093. Mort el Cid (1099), la seva vídua Ximena Díaz i les tropes castellanes hagueren d’abandonar la ciutat el 1101, a despit de l’ajut que li feren Ramon Berenguer III de Barcelona i Alfons VI.
Alfons I el Bataller, rei d’Aragó, emprengué campanyes contra València a partir del 1117, i arribà a atacar la ciutat el 1125 i el 1129. La unió del Principat de Catalunya i el regne d’Aragó i la conquesta de Tortosa (1148) obria el futur Regne de València a la conquesta catalano-aragonesa; Alfons VII de Castella-Lleó, el 1151, en el pacte de Tudellén (Tudilén), cedia a Ramon Berenguer IV la conquesta dels territoris de València, Dénia i Múrcia, en condició de vassallatge.
El rei Alfons I de Catalunya-Aragó començava la conquesta de les places frontereres del Matarranya, Xivert i Orpesa, ajudat pels ordes militars, i arribà a assetjar la ciutat de València el 1172. En un nou acord, amb el rei Alfons VIII, firmat al tractat de Cazola el rei Alfons I portava la conquesta de les zones de València, Xàtiva i Dénia fins a la part de Biar (Alcoià) i renunciava al regne de Múrcia, a canvi de deseixir-se del vassallatge que devia per València al rei de Castella com a conseqüència del tractat de Tudellén.
La represa musulmana sota l’imperi almohade tornà a paralitzar la conquesta, tot i que Pere I de Catalunya-Aragó tornava a assetjar València el 1206 i aconseguia la recuperació definitiva del Racó d’Ademús el 1210.
El rei Jaume I, amb la base dels dos tractats anteriors, volgué reprendre les campanyes valencianes el 1225 amb el setge fracassat de Peníscola. La política interna del regne musulmà de València, amb el destronament d’Abū Sa’īd i la secular tutela dels reis catalano-aragonesos sobre València, fou causa de la represa de la intervenció el 1229, a càrrec dels aragonesos, per trobar-se en aquest moment els catalans en plena conquesta de Mallorca.
El 1232 el noble aragonès Balasc d’Alagó conquerí Morella, i això esperonà el rei Jaume a emprendre la conquesta definitiva del futur Regne de València, que sembla que fou decidida a la cort de Montsó (1232), on arribà el privilegi de croada que el papa Gregori IX concedia a la campanya.
El 1233 un grup de forces aragoneses partí de Terol per conquerir Borriana, i després capitularen Peníscola, Xivert, Cervera del Maestrat, Castelló de la Plana i altres castells fins a Vilafamés. El mateix any el rei féu una campanya fins a Alcàsser i la torre d’Espioca, per Morvedre i Puçol, però retornà a Borriana sense que Zayan ibn Mardanis, que havia destronat Abü Saïd, li presentés batalla. Una nova campanya de Jaume I del 1235 arribà fins a Cullera i Alzira, evitant València.
Entretant el destronat Abü Saïd veient la impossibilitat de recuperar València, es féu batejar i féu cessió de part dels seus béns a Sogorb i altres al rei Jaume. El 1236 era reconquerit el Puig, en plena Horta de València, que fou encomanat a Berenguer Guillem d’Entença, i la cort de Montsó tractà de l’ocupació definitiva de València. Zayan intentà aleshores de passar a l’ofensiva i recuperar el Puig, punt clau d’amenaça a la ciutat de València, però fou derrotat (1237).
Durant més d’un any continuà l’estancament de la conquesta i les dificultats per mantenir el Puig, i això mogué el rei Jaume a fer, pel gener de 1238, el jurament de no ultrapassar Terol ni Tortosa fins a haver conquerit la ciutat de València. El rei de València intentà aleshores de pactar amb Jaume I, però aquest s’hi negà i continuà adquirint castells del país per conquesta o per capitulació, fins que el 23 d’abril de 1238 començava el setge formal de la ciutat.
Fracassat l’intent d’ajut que els musulmans de Tunis portaren a València, les tropes del rei Jaume, augmentades amb nous contingents de tropes catalanes i de cavallers de l’altra banda dels Pirineus, que vingueren com a croats, conqueriren ravals de la ciutat i obligaren al rei Zayan a capitular el 22 de setembre de 1238. Jaume I entrava triomfant a la ciutat el dia 9 d’octubre.
La conquesta continuà el 1240 amb Bairén i Cullera, Dénia i Xàtiva el 1244 i la de Biar, darrera plaça del regne valencià, el 1245. Simultàniament es féu el repartiment del regne entre els conqueridors.
Dades dels Països Catalans 