Arxiu d'etiquetes: País Valencià

Unió de València -1283/1348-

60 Respostes

(País Valencià, 1283 – 1348)

Lliga dels nobles i de les ciutats i viles valencianes que sorgí a imitació de la Unió d’Aragó. Com aquesta, tingué dos òrgans: l’assemblea general i els conservadors, nomenats per aquella. Ací, però, tingué un caràcter diferent, més popular i més revolucionari.

El seu principal motor fou la ciutat de València, la qual seguiren més aviat o més tard gairebé totes les viles valencianes i una bona part de la noblesa, i fins i tot algun alt oficial reial, com el vicecanceller Arnau Sanbrera.

Les principals reivindicacions foren: la magistratura del justícia, com a Aragó, la reunió anual del parlament de València per a elegir els conservadors de la Unió, l’assistència dels valencians a les corts aragoneses i la dels aragonesos a les corts valencianes per a defensar els interessos de la Unió, incompetència del rei per a castigar els membres de la Unió, etc.

El motiu que determinà la formació de la lliga fou el nomenament de la infanta Constança, filla de Pere III el Cerimoniós, com a hereva dels regnes i la destitució de l’infant Jaume, germà del rei i presumpte hereu, del càrrec de procurador general. Ambdós fets tingueren lloc a València els primers mesos del 1347, i provocaren no solament un descontentament considerable, perquè violaven la tradició catalana i aragonesa, sinó també un corrent sentimental, molt més perillós, de simpatia envers el desposseït, que començà a fer partidaris, raó per la qual el rei l’expulsà de la ciutat.

Tan bon punt n’hagué partit també el monarca, pel maig de 1347, s’hi formà una Unió, com l’aragonesa, amb la qual s’alià, que intentà també, sense èxit, d’estendre el moviment a Mallorca. Malgrat que el rei, preocupat, ordenà tot seguit que els oficials reials s’intitulessin com a procuradors seus i no de la infanta, el moviment anà creixent.

Els unionistes, entre els quals figuraren Jaume Castellà, Joan Lopes Boïl, Joan i Mateu Llançol, Humbert i fra Dalmau de Cruïlles, etc, convocaren prelats, nobles, cavallers i procuradors de ciutats i viles per tal de tractar dels greuges que el rei els feia. Per part seva, el nou governador de València, Pere de Xèrica, que havia abandonat la ciutat espantat pel tomb que prenien els esdeveniments, convocà a Vila-real els nobles i les viles que li semblaven addictes el 14 de juny. D’aquestes només Xàtiva i Borriana s’alinearen al costat del rei (i Xàtiva rebé per això el títol de ciutat), mentre que Morvedre i Morella es declaraven neutrals.

Entre els nobles, s’inclinaren pel rei el germà del governador, Alfons Roger de Lloria, Pere de Tous, mestre de Montesa, Nicolau de Joinvilla, comte de Terranova, Gonçal Dies d’Arenós, Gilabert de Centelles, Ramon de Riu-sec, Ramon de Boixadors, etc, i nombrosos cavallers. Tot seguit ambdues parts començaren a reunir tropes, però la guerra de la Unió trigà uns quants mesos a esclatar.

La guspira decisiva fou la notícia de la mort de l’infant Jaume a Barcelona, pel novembre de 1347, que provocà un avalot popular, en el qual les cases dels nobles i els ciutadans que no s’havien adherit a la Unió foren saquejades i incendiades i es produïren diversos assassinats. Mort l’infant Jaume, l’infant Ferran, que era a Castella, ocupà el seu lloc al cap de la Unió.

Els esforços del rei s’adreçaren llavors a impedir que Castella ajudés els unionistes, i oferí a l’infant la governació general del regne. Però les seves gestions fracassaren, i l’infant no trigà a enviar tropes castellanes a València i a anar-hi personalment.

Les derrotes reialistes de la Pobla Llarga i de Bétera (1347) decidiren el rei a passar a Morvedre amb les seves tropes; però, llicenciades aquestes per falta de diners per a pagar-les, una insurrecció popular el posà a mercè dels unionistes, que l’obligaren a partir cap a València. Ací tingué lloc poc després de la seva arribada, el famós avalot contra els consellers reials, el 6 d’abril de 1348, durant el qual fou assaltat el palau reial, d’on el rei hagué de sortir amb els avalotadors per tal de calmar-los i, de tornada, hagué de ballar amb ells.

Presoner de fet dels unionistes, el rei hagué de cedir a llurs demandes: signà la Unió de València, els concedí un justícia, com a Aragó, i atorgà la procuració general a l’infant Ferran i el designà com a successor seu, confirmant el que sembla que ja havia atorgat a Morvedre. La propagació per la ciutat de València de la Pesta Negra permeté el rei d’anar-se’n, sense que els unionistes gosessin retenir-lo, exposant-lo a perill de mort, i es dirigí a Terol, per tal de reorganitzar les seves forces.

Derrotada la Unió aragonesa a Épila (1348), el rei pogué girar-se contra la Unió valenciana i vèncer-la alguns mesos després a Mislata. València hagué de retre’s a mercè del rei, que, si bé, segons la seva crònica, hauria volgut cremar-la i sembrar-la de sal, la perdonà, excloent, però, del perdó els unionistes morts durant la guerra, els béns dels quals foren confiscats, les persones de condició noble, els oficials reials, una llista de 20 persones i els qui haguessin pres part a les batalles de la Pobla Llarga, Bétera i Mislata, en les quals s’havien enfrontat amb capitans reials que portaven la seva ensenya.

Fou per aquest caràcter d’insurrecció armada contra la seva autoritat que el rei castigà molt més rigorosament els unionistes valencians que els d’Aragó, on fins a Épila s’havia mantingut la ficció de la lluita entre faccions nobiliàries i ciutadanes, sense intervenció de les tropes reials. D’altra banda, sembla que els unionistes valencians havien imposat un règim de terror a València, amb execucions nocturnes sense judici dels sospitosos, que tampoc no sembla que fos el cas de Saragossa.

Tan bon punt el rei hagué entrat a la ciutat, el 10 de desembre, jutjà i executà els capitosts de la Unió que la pesta i la guerra no havien fet desaparèixer prèviament, els 20 de la seva llista, entre els quals figuraven quatre cavallers (Joan Roís de Corella, Ramon Escorna, Jaume de Romaní, Ponç Dessoler), diversos juristes, com Joan Sala, que havia succeït en la capitania de la Unió fra Dalmau Cruïlles, i gent del poble, com el barber Gonçalvo, que havia fet ballar els reis en ocasió de l’avalot de València.

Per a alguns dels reus el rei trobà el refinat turment de fer-los beure el metall fos de la campana que els convocava a l’assemblea de la Unió. El rei perdonà, però, alguns nobles, entre ells Berenguer de Vilaragut.

Pel que fa als privilegis de la ciutat, exigí que li fossin lliurats, i confirmà, modificà i revocà els que li semblà.

Unió, Guerra de la -1347/48-

22 Respostes

(País Valencià i Aragó, 1347 – 1348)

Conflicte intern, que enfrontà les tropes dels nobles i de les ciutats i viles col·ligades a la Unió de València i a la Unió d’Aragó amb les dels qui es mantingueren fidels a l’autoritat reial. La guerra s’inicià al País Valencià, on el moviment unionista era més radicalitzat.

Des del juny de 1347 ambdues parts reunien tropes: el governador rebia reforços de Terol i del rei i els unionistes demanaven ajut a l’infant Ferran. Però el conflicte no s’inicià obertament fins després del sagnant avalot de València del novembre de 1347, provocat per la notícia de la mort de Jaume d’Urgell.

Quan les tropes unionistes es dirigien a auxiliar Cocentaina, assetjada pel seu senyor, el reialista Alfons Roger de Lloria, foren interceptades per les d’aquest i per les de Xàtiva a la Pobla Llarga, on els reialistes resultaren derrotats i on moriren el lloctinent de governador Andreu Guillem Escrivà, el seu fill Arnau, Guillem de Bellvís, etc.

No gaire més tard Alfons Roger de Lloria aconseguia d’entrar a Cocentaina, però aquest èxit es veié anul·lat per la derrota que els reialistes sofriren a Bétera (1347), batalla sagnant en la qual moriren el jutge de Terol Pedro Munyós i Gonçal Dies d’Arenós i caigué presoner Ramon de Boixadors.

El rei envià reforços al governador i decidí de passar personalment amb tropes a València per tal de dominar la insurrecció i evitar que la guerra s’estengués també a Aragó, on els unionistes havien començat a aplegar tropes.

Part d’aquestes tropes aragoneses foren enviades precisament a València, sota el comandament de Lope de Luna i Juan Ximénez de Urrea el Jove, per ajudar els unionistes valencians. Però, a causa de les diferències entre ambdós caps, els conservadors de la Unió feren retirar Lope de Luna, que llavors prengué partit obertament pel rei, es fortificà a Daroca i es col·ligà amb altres nobles reialistes i amb la vila de Terol.

Al començament de l’any 1348 la guerra esclatà també a Aragó. Mentrestant, les tropes de Juan Ximénez de Urrea havien partit vers Morella, i d’aquí a València, on s’havien unit amb els 800 cavallers castellans que hi havia portat l’infant Ferran.

També al començament d’any, el rei Pere s’havia instal·lat amb les seves tropes a Morvedre i s’hi havia fortificat esperant esdeveniments, però pel març mancaren els diners per a pagar les tropes i hagué de llicenciar-les. Poc després, una insurrecció popular a Morvedre l’obligà a dirigir-se a València, on restà a mans del unionistes, que el retingueren a la ciutat fins al mes de juny.

Mentrestant, continuaren al regne i a Aragó les escaramusses entre reialistes i unionistes, amb accions limitades, com ara la presa de Cocentaina. La partida del rei de València cap a Terol permeté, però, la reorganització de les tropes reialistes. Justament llavors els unionistes aragonesos atacaren els nobles reialistes tancats a Épila (batalla d’Épila).

La intervenció de Lope de Luna, que estava assetjant Tarassona ajudat per tropes navarreses i castellanes, aquestes comandades pel seu parent Alvar García de Albornoz, provocà la derrota dels unionistes. L’infant Ferran i Pere Ferrandis d’Híxar caigueren presoners dels castellans i hi moriren Juan Ximénez de Urrea el Vell, el capitost més destacat de la Unió, Gombald de Tramacad, Ximèn Peres de Pina i d’altres. Juan Ximénez de Urrea el Jove, que caigué presoner, fou executat, sembla, tot seguit.

La derrota significà la fi de la Unió aragonesa. Després d’haver entrat a Saragossa, el rei tornà a Terol per tal d’organitzar la campanya contra els unionistes valencians, que mentrestant s’havien apoderat de Paterna, de Planes de la Baronia i del Puig, havien assetjat Benaguasil i amenaçaven Borriana des de Castelló de la Plana, lloc que pertanyia a la reina vídua Elionor de Castella.

Mentre les tropes reialistes (uns 1.200 cavallers i 15.000 peons aragonesos i valencians) es concentraven a Sogorb sota el comandament de Lope de Luna, els unionistes atacaven encara Riba-roja de Túria, lloc de Ramon de Riu-sec, i saquejaven el call de Morvedre, per retirar-se i fortificar-se després a València.

Un atac per sorpresa a Mislata, defensada pels unionistes, donà la victòria als reialistes, victòria que fou decisiva i que determinà la rendició de València.

Traiguera, parlament de

1 Resposta

(Traiguera, Baix Maestrat, 1411)

Assemblea convocada per la fracció de nobles valencians encapçalada pels Centelles, que prestava suport a la candidatura de Ferran d’Antequera al tron de Catalunya-Aragó, en oposició a Jaume d’Urgell, que era el candidat proposat pel Parlament convocat a Vinaròs.

Sabata de Calataiud -llinatge-

6 Respostes

(Aragó, segle XIII – País Valencià, segle XVII)

(cast: Zapata de Calatayud)  Llinatge noble, que participà en la conquesta de València, on obtingueren terres i títols senyorial.

Hom fa descendir, sense proves, del rei Sanç II Abarca de Pamplona.

Hom fa remuntar l’estirp a Sancho Sánchez Zapata de Valtorres.

Roís de Liori -llinatge-

3 Respostes

(Aragó, segle XIII – País Valencià, 1968)

Llinatge noble. Procedent d’Aragó, s’establí al Regne de València arran de la conquesta.

El primer membre fou Hurtado de Liori.

Roís de Corella i Llançol de Romaní, Joan

3 Respostes

(País Valencià, segle XV – després 1484)

Segon comte de Cocentaina, senyor de Dosaigües, Vall d’Elda, Asp, Petrer, Salines, Albalat, etc. Fill d’Eiximèn Peres Roís de Corella, en renunciar aquest el càrrec vitalici de governador de València (1448) el succeí en les mateixes condicions (1448-79).

Fou lloctinent general del rei a Sicília i a Aragó; cambrer major d’Alfons el Magnànim i del consell de Ferran I de Nàpols. Aquest el nomenà el 1463 príncep de Rossano, comte de Montalbo i de Cariati.

Es casà amb Beatriu de Centelles, filla del comte d’Oliva Francesc Gilabert, i després amb Francesca de Montcada, filla del baró d’Aitona Guillem Ramon de Montcada.

En el càrrec de governador tingué com a lloctinent Lluís de Cabanyelles i de Vila-rasa, que després el succeí.

Intervingué en les bandositats valencianes, contra el marquesat de Villena, contra Jaume d’Arenós i, sobretot, contra Bernat de Centelles, que el seu germà Miquel Roís de Corella havia intentat assassinar.

El 1475 vengué la baronia de Dosaigües als Lladró de Vilanova.

Roís de Corella i de Santacoloma, Eiximèn Peres

6 Respostes

(País Valencià, s XIV – Nàpols, Itàlia, 1457)

Comte de Cocentaina, conseller del rei Alfons el Magnànim i governador de València. Fill del cavaller Joan Roís de Corella i de Sentllir.

Els seus dots militars, demostrats en les nombroses guerres d’Alfons el Magnànim, li permeteren de fer una carrera brillant i d’enlairar el seu llinatge.

Es distingí en el setge de Calvi (1420), en la batalla de Nàpols (1423) i en el saqueig de Marsella (1423) de la primera expedició d’aquell rei a Itàlia, en la guerra contra Castella (1430), en l’expedició a l’Àfrica (1432) i en la subsegüent conquesta del regne de Nàpols, especialment en la presa de la capital el 1442.

Nomenat governador general de València el 1429 amb caràcter vitalici i amb dret a ésser succeït pel seu fill Joan Roís de Corella (1446), exercí el càrrec fins el 1448, malgrat les seves llargues absències a Nàpols. Tingué cura de l’educació de l’infant Ferran, fill il·legítim del Magnànim.

Formà part del consell d’aquest monarca, que li confià a més diverses missions diplomàtiques importants: prop del papa Eugeni IV (1445) i del papa Nicolau V, amb Joan Olzina (1447), prop del seu germà Joan de Navarra per tal d’obtenir subvencions de les corts dels seus regnes, amb Juan de Moncayo (1451), prop del rei de Castella, amb Ferrer de Lanuza i Galceran de Requesens el 1452 i novament el 1453.

Aprofitant la seva estada a terres hispàniques, el rei li confià, a més, la lloctinència general de València (1450). Havent retornat a Nàpols, el 1456, el rei li confià la negociació de diversos afers prop del papa Calixt III (Alfons de Borja), amb el qual, però, s’enemistà.

Engrandí els seus dominis amb la vall i castells d’Elda i Asp, comprats a la reina Violant el 1424, el lloc de Dosaigües, comprat al rei (1447), i la vila i baronia de Cocentaina, comprats el 1448 també al monarca, que li concedí el mateix any el títol de comte de Cocentaina.

Fou casat amb Isabel Llançol de Romaní. Fou sepultat a la catedral de Nàpols. Per raons de vinculació emprà a vegades el nom de Ramon de Sentllir.

Roís de Corella -llinatge-

6 Respostes

(Corella, Navarra, segle XIII – País Valencià, segle XVII)

Llinatge noble, originari de la vila i castell navarrès, que passà al Regne de València arran de la conquesta, amb els germans Sanç i Pere (I).

La importància del llinatge adquirí el seu grau més alt durant la dinastia dels Trastàmara, principalment amb Eiximèn Peres Roís de Corella i de Santacoloma.

Riusec, Arnau de

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XIII)

Cavaller.

Serví Jaume I en la conquesta de València (1238), on hi rebé algunes cases com a recompensa. Més tard li foren concedides altres donacions per la part de Gandia.

Així s’originà l’establiment a terres valencianes d’aquest llinatge.

Repartiment de València

(País Valencià, 1237)

Repartiment fet entre els conqueridors o per donacions reials, per diversos conceptes, de les terres i els edificis del Regne de València.

Aquesta distribució és transcrita en tres volums, formats a mitjan segle XVIII i relligats al començament del XIX amb plecs i fulls procedents de diversos registres coetanis de les donacions.

Aquestes (en nombre d’unes 6.000) hi apareixen iniciades el 1237 i acabades el 1252, amb alguna anotació que correspon a donacions anteriors, com una del 1234 a Pere de Montcada de la torre d’aquest nom i les seves alqueries.

L’aplegament de materials per a la formació dels volums fou fet amb un cert desordre i amb la pèrdua d’alguna part d’aquells. El text és sovint esmenat o cancel·lat i amb signes que no sempre són de fàcil i segura interpretació.

És del més gran interès per a l’estudi de diversos aspectes del País Valencià en el temps del seu pas de mans sarraïnes a les de Jaume I, i per això ha estat qualificat de document bàsic de la història del Regne de València.

És un dels més antics texts sobre paper que posseeix l’Arxiu Reial de Barcelona. Pròsper de Bofarull l’edità el 1856. El 1939 hom en publicà una edició fotocopiada amb un pròleg pòstum de Julià Ribera i Tarragó.