(Catalunya, 1937 – 1939)
Caixa creada pels anomenats Decrets de s’Agaró.
Formava part de la tresoreria de la Generalitat, tenia funcions paral·leles a les de la Comissió de Responsabilitats, i estava destinada a recollir els fons procedents de sancions, incautacions i apropiacions, els quals servien per reparar els mals causats per la guerra civil.
(Catalunya, 1933 – 1939)
Caixa creada per la Generalitat de Catalunya i assignada a la seva tresoreria.
Destinada a recollir els dipòsits que servien per al pagament de les obres de serveis públics, de proposicions de subhasta i d’altres obligacions legals de la Generalitat, també recollia els fons que formaven part del pressupost i altres dipòsits voluntaris del públic.
(Catalunya, 1937 – 1939)
Caixa creada al final del 1937, bé que ja la preveia el decret de col·lectivitzacions de la Generalitat del 1936.
La componien un departament bancari dedicat a operacions de crèdit a curt termini i un altre de capitalització dedicat a operacions de crèdit a mitjà i llarg termini.
Començà la seva actuació molt avançada la guerra civil, fet que li llevà molta eficàcia. A la fi del 1938 inaugurà encara diverses sucursals.
Era administrada per un consell directiu adscrit al departament d’economia de la Generalitat.
(Catalunya, 1934 – 1937)
Organisme creat per la Generalitat, destinat a finançar operacions de crèdit a sindicats agrícoles, caixes rurals, cooperatives, mutualitats, etc, amb fonts procedents d’entitats d’aquest mateix tipus i de la Generalitat.
El 1937 fou transformada en la Caixa Central del Crèdit Agrícola.
(Catalunya, 1937 – 1939)
Organisme creat per la Generalitat, en substitució de la Caixa de Crèdit Agrícola i Cooperatiu. Fou l’òrgan financer de la Federació de Sindicats Agrícoles de Catalunya (FESAC).
Estructurat com una federació de caixes locals, agrupades en caixes comarcals, que depenien de la Caixa Central, adscrita al departament d’agricultura de la Generalitat, bé que amb autonomia financera i jurídica.
(Catalunya, 1915 – )
Xarxa de biblioteques. Creades per iniciativa de la Mancomunitat de Catalunya, sota la direcció de Jordi Rubió i Balaguer, i que daten, les més antigues, de l’any 1918 (Valls).
En dissoldre’s la Mancomunitat (1925), la seva tasca fou continuada per la Diputació Provincial de Barcelona fins que, el 1931, la Generalitat de Catalunya elaborà un pla per a la creació de biblioteques a totes les poblacions de Catalunya de més de 6.000 habitants (amb biblioteques filials i lots circulants), i als barris de Barcelona, una a cada districte, que no es pogué complir per culpa de la guerra civil (el 1932 n’hi havia només 26).
El 1940, el servei tornà a dependre de la Diputació Provincial. El Servicio Nacional de Lectura, en conveni amb les diputacions de Girona, Lleida i Tarragona, mantenia unes 90 biblioteques, traspassades a la Generalitat l’any 1979.
Des del 1982 la central de Biblioteques Populars, que depenia de la Biblioteca de Catalunya, constitueix un servei autònom. D’altra banda, hi ha diverses caixes d’estalvis que han creat biblioteques populars.
(Cambridge, Anglaterra, 1973 – )
(AILLC) Organisme científic. Sorgit arran del I Col·loqui de Lingüística Catalana celebrat a Estrasburg el 1968.
En el II Col·loqui (1970) s’estructurà oficiosament i es nomenà la comissió gestora per preparar els estatuts, que foren aprovats al III Col·loqui.
Aquests Col·loquis, que se celebren cada tres anys, constitueixen l’activitat més rellevant que du a terme l’Associació.
Des de 1980 edita semestralment la revista “Estudis de llengua i literatura catalanes”.
Enllaç web: Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes
(Catalunya, 1950 – 1990)
Sessions d’estudis, dedicades a fornir una metodologia per als investigadors locals de les comarques catalanes. La primera se celebrà a Martorell.
En les Assemblees celebrades a continuació amb èxit creixent, la temàtica ha estat simplement condicionada a treballs sobre la comarca on l’acte tenia lloc.
Totes han estat presidides per personalitats rellevants de la cultura catalana i han constituït un revulsiu cultural.
De moltes de les Assemblees s’han publicat en volums els actes, ponències i comunicacions.
(Barcelona, 7 novembre 1971 – Catalunya, 1977)
Organisme unitari. Fou clandestí i agrupà l’oposició antifranquista a Catalunya de diverses organitzacions polítiques (des del centre fins a l’extrema esquerra), sindicals, associatives, territorials i independents amb l’objecte d’aconseguir les llibertats democràtiques, l’amnistia política i el restabliment de l’Estatut d’Autonomia del 1932.
Portà el pes de la lluita política fins a les eleccions de 1977 en què transmeté la representativitat a l’Assemblea de Parlamentaris.
(Barcelona, 12 agost 1888 – )
(UGT) Central sindical obrera d’orientació marxista lligada estretament al PSOE. Va ésser fundada en el congrés celebrat a Barcelona i presidit per Pablo Iglesias. Al capdavant va ésser col·locat un comitè nacional resident a Barcelona; la primera presidència va recaure en Antoni García Quejido.
A la fi del 1888 la UGT va quedar constituïda, bé que només amb 27 seccions i 3.355 federats. El congrés del 1899 va ordenar el trasllat del comitè nacional a Madrid. Durant la dictadura de Primo de Rivera, continuà funcionant legalment, i el seu congrés, celebrat a Madrid (1928) va ratificar la seva col·laboració amb el règim.
Durant la Segona República fou un dels sindicats importants de l’estat, malgrat que tingué poca incidència a Catalunya. Durant la guerra civil lluità activament contra el bàndol franquista, i el 1939 hagué de passar a la clandestinitat.
A partir de la dècada de 1980 s’allunyà del PSOE, degut a la seva política econòmica del govern socialista, i s’aproximà a les postures de CCOO, amb la qual declarà la vaga general del 14 de desembre de 1988. El 1994, després de la fallida de la cooperativa d’habitatges PSV que afectà a 13.000 famílies, es posà en dubte la gestió i el funcionament del sindicat.
Enllaç web: Unió General de Treballadors de Catalunya
Dades dels Països Catalans 