Arxiu d'etiquetes: nobles

Claramunt, Bernat Amat de -vescomte, s. XII-

19 Respostes

(Catalunya, segle XII – 1151)

Vescomte de Cardona des del 1090. Nét de l’homònim.

Col·laborador, i potser cunyat, de Ramon Berenguer III de Barcelona, s’encarregà de la defensa del país, juntament amb Guerau II de Cabrera, durant l’expedició reial a Mallorca (1114). Combaté, amb èxit, l’ofensiva dels almoràvits de Saragossa.

L’any 1119, pel seu fracàs en la tasca de repoblació, li foren preses les possessions tarragonines heretades del seu avi.

Posteriorment serví Ramon Berenguer IV, el qual acompanyà en les expedicions a Almeria (1142) i a Lleida (1149).

Claramunt, Bernat Amat de -noble, s. XI-

6 Respostes

(Catalunya, segle XI – vers 1090)

Noble al servei de Ramon Berenguer I de Barcelona. Amb l’encàrrec de repoblar la regió de Tarragona, rebé la senyoria de Tamarit (1058) i el títol de vescomte de Tarragona (vers 1060).

Fou ambaixador de la comtessa Almodis de la Marca a la cort del rei de Dénia i Balears, Alï ibn Mugahid, i participà en la croada de Barbastre.

Fou un dels qui redactaren el nucli inicial dels Usatges.

Serví, posteriorment, Berenguer Ramon II, amb el qual fou fet presoner per les tropes del Cid a la batalla de Tèvar (1090).

Cervià, Francesc de

1 Resposta

(Catalunya, segle XIV)

Noble. El 1344 anà amb l’estat major de Pere III el Cerimoniós a la campanya definitiva d’incorporació del Rosselló. Intervingué especialment a la rendició de Montesquiu. Després fou nomenat vice-governador del Rosselló i de la Cerdanya.

El 1354 anà a Sardenya amb l’expedició de Pere III. Participà a la guerra contra Castella. Lluitava a València a les ordres de l’infant Pere, oncle del rei, el 1357.

Fou ambaixador del monarca (1362) a Perpinyà, on signà una treva de dos anys amb el rei de Tremecèn.

L’any següent formava part dels reforços catalans que passaren a Aragó, després de la caiguda de Carinyena, per contenir l’ofensiva de Pere el Cruel.

Cervera, Ramon de -magnat, s. XII/XIII-

2 Respostes

(Catalunya, segle XII – segle XIII)

Senyor de Gebut, Algerri, Timor, Pujalt, Prats, Rubinat, Sant Antolí, Calaf, Freixenet, Montoliu, Montlleó, Torres de Segre i la Guàrdia dels Prats. Segurament fill de Guillem (III) o, potser, de Guillem (II) el Gros.

Fou una altra gran personalitat de la família: ajudà els Foix contra Ermengol VIII d’Urgell (1198), però sofrí una gran desfeta a Agramunt (1202) i hagué de signar després el conveni de Lleida (1203).

Fou també defensor de la comtessa Aurembiaix i, més tard, un dels caps de la facció dels Montcada, contra la dels Cardona (1226), participà en el conveni de Tàrrega del 1236; morí poc temps després i fou soterrat a Poblet.

Fou pare de Jaume de Cervera.

Cervera, Ponç Hug de

10 Respostes

(Catalunya, segle XI – segle XII)

Noble. Es casà amb Beatriu de Bas, filla del vescomte Udalard I de Besalú i d’Ermessenda.

El 1078 rebé l’Espluga de Francolí per tal de repoblar la contrada.

El 1127 la seva muller heretà el vescomtat de Besalú. Els Cervera es convertiren així en vescomtes de Bas a partir de Pere de Bas, fill gran de Ponç Hug i de Beatriu.

Figurà a vegades al seguici i consell del comte Ramon Berenguer IV de Barcelona.

Cervera, Guillem (IV) de

8 Respostes

(Catalunya, 1156 – Poblet, Conca de Barberà, 1244)

Fill i hereu de Guillem (III) de Cervera. Senyor de Juneda i Castelldans, i conseller reial de Pere I el Catòlic i de Jaume I el Conqueridor. El 1202 fou croat, combaté a Las Navas de Tolosa el 1212 i fou ambaixador a Roma el 1215.

El 1212 es casà amb Elvira de Subirats, vídua des del 1209 d’Ermengol VIII d’Urgell, del qual havia estat marmessor.

Posteriorment féu la campanya albigesa amb el rei, i, en morir aquest, fou nomenat membre del consell de regència de Jaume I, càrrec en que mantingué una total fidelitat al rei, per damunt de les turbulències nobiliàries que coincidiren amb la regència.

Aquesta postura li valgué el suport del rei en les aspiracions de la seva fillastra Aurembiaix al comtat d’Urgell, del qual havia estat desposseïda pels Cabrera. Participà en la conquesta de Mallorca (1229) i de Borriana (1233).

El 1230 prengué l’hàbit del Císter a Poblet, sense abandonar, però, la seva vida política, ja que fou confessor i conseller de Jaume I i com a tal assistí a les Corts de Montsó i a la concòrdia de Tàrrega entre el rei i Ponç de Cabrera (1236).

Cervera, Guillem (III) de

7 Respostes

(Catalunya, segle XII – Lleida, 1172)

Senyor de Juneda i Cérvoles. Al patrimoni heretat del seu pare, Guillem (II) de Cervera, ajuntà el castell de Verdú pel seu matrimoni amb Berenguera d’Anglesola. Prengué part en la conquesta de Lleida (1149), al costat dels comtes Ermengol VI d’Urgell i Ramon Berenguer IV de Barcelona.

Fou administrador de la part de Lleida que correspongué al comte d’Urgell i s’instal·la en un gran casal conservat fins a la fi del segle XIV, règim que subsistí fins el 1228, en aconseguir Jaume I de Catalunya la renúncia d’Aurembiaix, aleshores comtessa d’Urgell, dels seus drets feudals de Lleida.

Fou un dels signants de la carta de població de Lleida (1150), així com de molts altres actes relacionats amb el repartiment de la jurisdicció de Tarragona i Tortosa en temps de Ramon Berenguer IV i d’Alfons I el Cast.

En el testament donà la Manresana de Juneda i un mas de Vilagrassa a Poblet; deixà hereu el seu fill Guillem (IV) de Cervera.

La seva vídua professà a l’orde del Císter i fou la primera abadessa de Vallbona de les Monges.

Cervera -llinatge-

18 Respostes

(Catalunya, segle X – )

Llinatge noble. Originat pels senyors dels castells de Castellfollit de Riubregós, Ferran i Malacara (a l’alta Segarra), confí meridional del comtat de Cerdanya.

Entre el 990 i el 1035 els castells esmentats pertanyien als esposos Isarn i Il·lia, i entre el 1035 i el 1068, a llur fill Dalmau, marit d’Elisava.

La línia troncal de Castellfollit i l’Espluga fou iniciada per Hug (I) de Cervera. A mitjan segle XI prengueren el cognom Cervera per la possessió d’aquesta ciutat, que aviat perderen, i on només conservaren algunes rendes.

Al darrer terç d’aquella centúria repoblaren la comarca de l’Espluga de Francolí; vers 1110 la branca primogènita adquirí el vescomtat de Bas i de fet canvià el cognom de Cervera pel de Bas.

El 1151-53 els Bas-Cervera contribuïren eficaçment a la reconquesta de la serra de Siurana, i el 1177 s’instal·laren a Sardenya, on originaren l’estirp principesca dels jutges d’Arborea.

Les branques menors del llinatge conservaren el cognom; la més important colonitzà la comarca de les Garrigues i esdevingué una de les famílies més poderoses del comtat d’Urgell.

Cervelló i de Queralt, Pere de

2 Respostes

(Catalunya, segle XIV – Barcelona, 1414)

Noble palatí. Fill de Guillem Ramon (I) de Cervelló i d’Elisenda de Queralt.

Era coper de l’infant Martí quan aquest el féu alcaid de Sogorb (1387). Fou també coper de la reina Violant de Bar. Prengué part en l’expedició de Sicília en ajut de Martí I el Jove (1393) i li foren donats els béns, confiscats, que tres sicilians rebels tenien a Vilafranca, donació que li fou confirmada essent ja majordom del rei Martí I l’Humà (1396). Lluità encara com a capità a Sicília el 1398.

Fou protagonista de diverses qüestions cavalleresques. Intervingué activament en les bandositats de València com a membre del bàndol dels Soler. Prengué part en la batalla de Sanluri, a Sardenya (1409). Assistí a les Corts Catalanes reunides a Barcelona en produir-se la mort del rei Martí (31 maig 1410).

Com altres membres de la seva família, va prendre partit contra el comte d’Urgell i va tenir una part molt activa al Parlament català reunit durant l’interregne (1410-14). Fou ambaixador en les negociacions amb els parlaments d’Aragó i de València. Morí essent camarlenc de l’infant Alfons.

Cervelló i de Queralt, Guerau (VIII) de

1 Resposta

(Catalunya, segle XIV – Palerm, Itàlia, 1392)

Fill de Guillem Ramon (I) de Cervelló i germà de Pere i de Berenguer Arnau (II).

Succeí al seu pare en la baronia de la Llacuna i estigué empresonat en poder de la gent de l’infant Jaume de Mallorca a l’època de la invasió; com a paga del rescat el rei li empenyorà el mer i mixt imperi dels seus castells de Selmella, Rocamora, Foix i Santa Perpètua (1382).

Fou majordom de Joan I el Caçador i morí al setge de Palerm. No tingué successió masculina, i l’heretà el seu germà Berenguer Arnau (II).