(Reus, Baix Camp, 1895 – Barcelona, 1942)
Narrador, periodista i autor teatral.
Publicà les novel·les d’ambient local El príncep captiu (1923) i Perot i l’estel (1934); les obres teatrals Camp perdut (1915), La gran passió (1917), La bruixa (1918) i L’heroina (1918), i els reculls de glosses Evocacions (1921) i Moments (1923).
Dirigí la revista “Meridià” (1938).
(el Palà de Torroella, Navàs, Bages, 23 juliol 1955 – )
Poeta i narrador. Coordinador de la revista literària “Faig”.
La seva poesia és de caire realista: Espellifada solitud (1975), Aquesta música porosa (1977), Bumerang (1980) i En ambre (1982). L’home pedra (1985) és el seu primer llibre de narracions.
(Girona, 26 juny 1959 – )
Narrador. Estudià filologia catalana a la Universitat de Girona.
Ha escrit teatre, novel·la i narracions i també crítica literària. Hom el considerà un dels escriptors joves de més talent de la literatura catalana. Ha guanyat diversos premis.
La seva narrativa és d’una gran precisió estilística i amarada d’un profund sentit de l’humor.
(Peramola, Alt Urgell, 2 gener 1942 – )
Poeta i narrador. El 1964 es traslladà a Barcelona, on treballà de manobre, de peó i, després, de corrector d’estil.
Ha col·laborat en diaris i revistes, sempre en català, defensant les classes populars i la personalitat cultural i política de Catalunya.
Autor de gran riquesa lingüística i sentit crític de la societat, ha publicat poesia i també narració. En l’assaig destaca amb Del passat en el present (1996).
(Courbevoie, França, 17 setembre 1941 – Cadaqués, Alt Empordà, 1 juliol 1982)
Poeta i narrador. Publicà poesia en castellà i en català: Per a duc Bach escriví música d’orgue, a Weimar (1971, premi Carles Riba), Ideari a la recerca de la fruita tendra (1976) i Davant del fat com si no hi fos (1982), així com narració: La dona del capità (1977) i Descomposicions (1980).
(Badalona, Barcelonès, 5 març 1938 – Madrid, 16 setembre 2011)
Actor, poeta i narrador. Ha destacat sobretot en el món de la interpretació.
En teatre, ha dirigit l’obra L’últim vals (1992) de S. Beckett, i ha interpretat diverses obres. El 1991 va rebre el premi d’interpretació de la Crítica Sant Jordi com a millor actor.
En la seva filmografia destaquen La febre d’or (1991), Tierra y libertad (1994), Orígens (1999), entre d’altres.
Ha fet també televisió, a Catalunya i a França.
(Alcover, Alt Camp, 28 gener 1958 – )
Dramaturg i narrador. La seva activitat literària es vincula al col·lectiu tarragoní La Gent del Llamp.
Es donà a conèixer com a dramaturg amb L’espiral (Exercici d’autofàgia), premi Recull 1986, que s’inscriu en l’estètica de l’absurd.
Amb el grup Teatre Instantani escriví i dirigí El telèfon (1989). A partir d’aleshores ha treballat i col·laborat en diverses companyies i directors teatrals.
El 1993 guanya el premi de novel·la Ciutat d’Alzira amb Rei de mi, i el 1996 publicà Dimes i l’altre, aplec de textos dramàtics breus.
(Castro-Caldelas, Orense, Galícia, 28 setembre 1912 – Barcelona, 18 desembre 1983)
Poeta i narrador. Des del 1945 residí a Barcelona. Traduí al gallec poemes de Salvador Espriu, Pere Quart, Jacint Verdaguer, Tomàs Garcés, etc.
La seva obra poètica evolucionà des de l’imaginisme, a la manera d’Amado Carballo (Orballo ispido, 1955) fins a una consciència adolorida dels problemes col·lectius de Galícia: Canta de lonxe o corazón de tempo (1969).
De la seva obra narrativa cal destacar Contos que non son contos (1969) i Trancos da vida do Braisiño (1970). Traduí també la Bíblia al gallec i escriví novel·les en castellà (La oscura corriente, 1969).
Fou el pare de Xoan Manuel Casado Martínez-Carmona.
(Catalunya, 1769 – 1816)
Extens dietari escrit en català per Rafael d’Amat i de Cortada, baró de Maldà. Ocupa seixanta volums manuscrits, conservats pels descendents.
Fou donat a conèixer per Manuel Ros i de Càrcer (1908) i publicats parcialment per Alexandre Gali (1954) i R. Boixareu.
En un català corrupte i un xic vulgar i amb clares intencions humorístiques, constitueix una minuciosa crònica privada de la societat benestant i de la Catalunya del seu temps.
N’hi ha una còpia manuscrita moderna en 52 volums a l’Institut Municipal d’Història de Barcelona.
(Lleida, 1849 – Barcelona, 2 febrer 1916)
Periodista i narrador. Es llicencià en dret a la Universitat de Barcelona.
Col·laborà a diversos periòdics i fou redactor del diari “La Vanguardia”, on durant més de 25 anys popularitzà amb el pseudònim de Juan Buscón la secció que titulava Busca, buscando. Dirigí també per un temps l’esmentat diari.
Escriví en català un recull de quadres de costums titulat Quadros barcelonins, dins la línia d’Emili Vilanova.
Dades dels Països Catalans 